/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 22 setembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.112 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

: : Opinió > L'equació humana :: Ramon Ballester | 25·09·2011

Reforma constitucional: un altre pas enrere

Ramon Ballester |

L’economia espanyola està intervinguda. Sota la pressió dels mercats i del directori polític europeu encapçalat per Angela Merkel, el PSOE i el PP han aconseguit el que fins ara semblava impossible: canviar la constitució espanyola.

La reforma constitucional té un caire bàsicament però no exclusivament econòmic, i més concretament pressupostari. El que ha fet el binomi PSOE-PP ha estat introduir en la constitució una limitació al nivell del dèficit i del deute públic en què poden incórrer el conjunt i cadascuna de les administracions públiques espanyoles. Aquesta limitació s’ha de concretar posteriorment en forma de llei.

Breus comentaris sobre aquesta reforma

1. Sorprèn i indigna la velocitat i el mecanisme amb què s’ha fet. Una constitució que semblava intocable, inviolable, sagrada, s’ha canviat de la nit al dia, i s’ha fet sense el mínim consens necessari. De fet, s’ha trencat el consens constitucional, i s’ha deixat en fals CiU i en Duran i Lleida en particular. El PSC s’ha mantingut al seu nivell habitual, fent el paper més trist de l’auca, i Zapatero ha donat una nova mostra de la seva superficialitat. La ciutadania, menystinguda i bandejada, no ha pogut donar, a través d’un referèndum vinculant, la seva opinió en una qüestió tan important com aquesta. Tal vegada el record de què va passar a l’Estat francès i als Països Baixos fa uns anys encara és molt present.

2. Introdueix un biaix molt perillós sobre la gestió dels pressupostos públics. En primer lloc, perquè es dubtós que sigui estrictament necessari introduir a la carta magna una restricció d’aquest tipus. Una llei orgànica hagués estat del tot segur més que suficient. En segon lloc, perquè les primeres indicacions que s’han donat sobre quin serà el límit al dèficit estructural mostren que s’està parlant de xifres massa baixes. En tercer lloc, i el més important de tot, perquè fixa que, dins dels pressupostos públics, el retorn del deute i el pagament dels interessos són una prioritat absoluta. Aquesta idea, lamentablement, no apareix pas quan es parla de l’educació, la sanitat o les pensions.

3. En toc cas, cal remarcar que la reforma posa límits al dèficit i no a la despesa i que, teòricament, hi ha camp per mantenir o millorar les polítiques socials via augment dels impostos. Però aquest camí sembla quedar en entredit per l’hegemònic i fals discurs anti-impostos, que pretén fer veure que la felicitat de la gent està directament relacionada amb pagar pocs impostos, sense tenir en compte ni la qualitat ni la quantitat de serveis que pot (i ha d’) oferir l’estat.

4. Aquesta reforma, des del punt de vista l’objectiu de reduir les pressions dels mercats sobre el deute espanyol, pot esdevenir perfectament inútil per dues raons. La primera és que hi ha molts factors que influeixen en la prima de risc espanyola, que van més enllà del funcionament de les finances públiques espanyoles en particular i de l’economia espanyola en general. L’exemple molt recent dels efectes negatius sobre l’evolució de les borses mundials i de la prima de risc espanyola derivats d’unes declaracions de la directora del FMI sobre les perspectives de creixement mundials és ben il·lustratiu.

5. La segona és que la recepta a aplicar per frenar les tensions sobre la prima de risc espanyola ha de contenir elements que vagin més enllà de mesures que afectin els pressupostos espanyols (i catalans). Per a ser més concrets, cal evitar un carrousel continu de retallades en els serveis públics i en les prestacions socials. Aquestes retallades són cada cop més inútils i contraproduents, donat que l’únic que fan és incrementar l’estancament, la manca de creació d’ocupació, i les desigualtats socials. Sense moure’s encara dels pressupostos espanyols i catalans, cal pensar en emprar també el vessant dels ingressos (impostos), caminant en el sentit contrari del que hem anat en les últimes dècades.

6. Però el que urgeix cada cop més fer és treballar en la direcció de crear una veritable política fiscal europea, que inclogui l’emissió d’eurobons. I també introduir algun tipus de control de capitals que, sense perjudicar l’activitat productiva real, permeti frenar l’activitat desbocada de l’economia de casino en què vivim actualment i que és la que, en gran part, ens ha conduït a la crisi actual.

7. La fixació d’un límit al dèficit de les comunitats autònomes, sense haver obtingut el consens d’aquestes, ni tan sols havent-les consultat prèviament, implica un retall molt important a l’autonomia financera del govern català. Aquesta part de la reforma forma, de fet, part d’un moviment de més ampli abast de recentralització de l’estat. Segons un discurs imperant en cercles polítics i mediàtics espanyols, l’estat de les autonomies ha anat massa lluny, i s’ha convertit en una disbauxa malbaratadora de recursos. Fent un triple salt mortal digne de millors causes, el raonament acaba concloent que per a que l’economia espanyola pugui sortir de la crisi, cal que el govern de Madrid recuperi competències, i que es posi un límit estricte a les finances de les autonomies. L’atac al model d’immersió lingüística va en el mateix sentit: tot el que no sigui l’Espanya una, única i uniforme sobra.

8. En el cas català, cal afegir en l’anàlisi un element cabdal: el dèficit fiscal que pateix la nostra nació. Pretendre fixar un màxim al nivell de dèficit en què pot incórrer el govern català sense haver resolt primer aquesta qüestió és, tenint en compte el qui ho proposa, una mostra de cinisme sense límits. Una més. I aquí sí que ens hi juguem el nostre futur. I potser anar sols pel nostre compte comença a ser cada cop més l’única (però no gens fàcil) opció possible.

Ramon Ballester és veí de de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada