A Girona, i per extensió a qualsevol ecosistema unipersonal, podem trobar fórmules barates i a l’abast que ens ajuden a deturar el pas del temps. O a recuperar-lo. Rebutgeu els líftings facials, els estiraments de pell i les cremes miraculoses. És tan senzill com -per exemple- entrar a la cafeteria McEwan’s, en el passadís que comunica la Gran Via de Jaume I i la plaça del Marquès de Camps, per rejovenir un pilot d’anys: bon cafè, bon pernil, toros a la tele i el servei agradable de sempre. Tot és allà mateix. El temps no passa. I en el moment que desitjaries que Tià Salellas entrés per la porta, protegeixes els teus sentiments pagant la consumició i sortint: la fórmula encara no ha resolt els girs sobtats indesitjats de la vida. Una altra coordenada de l’ancoratge temps/espai la podem trobar ubicant-nos dins la Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana. Tot està com estava in illo tempore, quan l’ora et labora, els anys no passen per aquest equipament de la ciutat. Com tampoc passen per a les pedres numerades del Pont del Dimoni. També es pot aplicar la fórmula magistral jugant amb els titulars del govern de la ciutat, tret del fanal del Vi, la resta, paisanatge i paisatge, no ha canviat gaire en trenta anys, des que érem joves, quan tot era possible i la pell tibava. Tot i que la refinitiva -antídot contra l’envelliment, per mantenir-nos eternament trempats, on els terminis d’entrega ens deixaran a La Sirena- són i seran les obres catalanes del TAV, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha infraestructures més ufanes sota la capa del subsòl.