/Metròpoli
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 12 desembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.193 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

La Xemi de PalauLa Xemi de Palau
: : Metròpoli > Palau-sacosta | 16·01·2011

Quan Palau-sacosta encara era poble

Enric Mirambell | Diari de Girona | Palau-sacosta

Pels anys trenta i quaranta del passat segle XX, quan anàvem pel carrer de la Rutlla, en arribar al pas a nivell de la via del tren de Sant Feliu, ara carrer Emili Grahit, ens trobàvem en una barreja de medi rural i de barri residencial. A dreta i esquerra, camps i hortes, seguint el carrer, que estava sense pavimentar, es trobaven petites casetes o luxoses torres, la majoria de planta baixa i com a màxim un o dos pisos, moltes d’elles amb un petit pati, jardí o hort. El somni d’alguns gironins era tenir una caseta al carrer de la Rutlla, com ara la tenen a Monjuïc, Montilivi o les Torres de Palau. A l’altura del que és avui carrer del Dr. Joan Reglà hi havia la caseta dels burots. Senyal evident que allí s’acabava el terme municipal de Girona i s’iniciava el del veí municipi de Palau-sacosta. Si no hagués estat per la presència d’aquella caseta i del control que des de la mateixa exercia un funcionari municipal, no hauríem notat la separació dels dos municipis, ja que el carrer de la Rutlla continuava amb unes característiques semblants. Tanmateix en aquell darrer tram sí que s’hi trobaven dues activitats diferents. Les rajoleries i les vaqueries. Eren diversos els tallers dedicats a la fabricació de rajols, utilitzant la matèria bàsica que es podia trobar allí mateix. D’aquella dedicació industrial encara ara en dóna testimoni el nom de carrer de Rajolers que porta un dels travessers. També hi havia locals d’estabulació de vaques, dedicades a la producció lletera. Tota la llet que es consumia a la ciutat de Girona procedia de les vaqueries de Palau, Sant Daniel i de Ter, llet que a primera hora del matí i al capvespre era distribuïda per les cases de la ciutat. Sistema de proveïment que es mantingué fins la creació de la central lletera, l’any 1934. En aquell pla de Palau s’hi trobaven algunes masies amb els seus respectius camps de conreu, entre les que destacava per la seva extensió la de Can Montiel, en la zona on es troba ara el temple parroquial de Sant Pau. En un Diari de Girona d’aquella època es publicava la notícia que els bombers havien anat a apagar l’incendi d’un paller situat al final del carrer de la Rutlla.

Finalitzat el carrer de la Rutlla, la notable factoria d’àcid tartàric, vulgarment anomenada “Els Químics de Palau”, coincidia amb l’inici de la pujada. Aquesta era una carretereta sense asfaltar per la que hi circulaven els carros de les masies i els cotxes dels enginyers Batlle i Amich, que tenien llurs cases, el primer davant l’església parroquial, i el segon a l’inici del camí de Fornells. En aquell trajecte només hi havia a la dreta una casa de pagès de la que es desprenia una horrible pudor de purins; i a l’esquerra, durant la guerra s’hi construí l’escola municipal, amb les pedres resultat de la destrucció del temple parroquial. Al final de la pujada, a l’esquerra, la gran masia on s’establí el quarter general de l’exèrcit napoleònic, i en la que es va signar la capitulació de la ciutat el dia 10 de desembre de 1809. Caminant ja en terreny planer arribàvem a la Creu de terme, on el camí es diversificava; tot dret per anar a Fornells, a l’esquerra cap al temple parroquial i seguint un bon tros podíem arribar fins a la Creueta. L’edifici parroquial anterior a l’anys 1936 era d’origen medieval, i consta que en el segle XV s’hi havien fet importants obres. Destruït en aquell episodi iconoclasta, va ser reconstruït, l’any 1939, en un estil completament diferent a l’anterior. Seguint el camí, a la dreta s’aixeca el castell dels Sarriera, construït en el segle XV, que encara ara es conserva considerablement restaurat i dóna nom a l’urbanització coneguda com “Les torres de Palau”. En el temps que estem recordant era el centre d’una explotació agropecuària, amb els seus galliners, les seves quadres i els camps de conreu. A l’esquerra un bosc molt espès entre les plantacions del qual discorrien estrets corriols pels que en les vigílies de Nadal hi havíem transitat per collir molsa pel nostre pessebre. I a la tardor els freqüentaven els buscadors de bolets, que n’hi feien una bona arreplegada. La gent de Girona parlaven dels boscos de Palau com d’una zona poblada per una espessa vegetació, i es contava que algunes persones s’havien perdut pels seus intricats caminols. Potser s’exagerava una mica, especialment per part d’aquells que només els coneixien per haver-ne sentit a parlar, però no hi havien anat mai. Però sí que hi havia una notable riquesa forestal, de la que encara en queda una part. Seguint aquell camí , a la dreta s’aixecava la “Torre dels anglesos”. Es tractava d’un matrimoni, sense fills. Ella d’origen anglès, mentre que el marit era fill de Palamós. Vivien feliços en aquella elegant mansió situada en plena natura i rodejada de vegetació. S’hi havien instal·lat uns anys abans de la guerra, acompanyats de fidels servidors. Pels anys quaranta, una mica més enllà, a l’esquerra del camí i amb vistes sobre la ciutat, es construí l’anomenada “casa de les modistes”. Es tractava de dues germanes solteres que tenien un acreditat taller de modisteria al carrer Pascual i Prats, i es construïren aquella casa com a segona residència. Allí hi passava, amb elles, les vacances estiuenques un germà d’aquelles senyores, que exercia un important càrrec docent a Madrid.

El camí que de la Creu de Palau porta fins a Fornells tenia l’amplada justa per transitar-hi un carro, i discorria per entre zones boscoses, alternant amb alguns camps amb plantacions de secà. Sovint hi havíem trobat aficionats a la cacera que hi practicaven el seu esport favorit. Quan, modernament, s’hi construí un col·legi a mig camí entre Palau i Fornells, feien constar en la propaganda que era un centre educatiu situat en ple bosc. Però la realitat era que per construir aquell centre havia desaparegut una bona part d’aquell bosc que posaven com a reclam. Ara aquell antic camí s’ha convertit en una ben asfaltada carretera, al marge de la qual hi ha altres dos centres docents i dos zones esportives que pertanyen a dos altres col·legis del centre de la ciutat.

Sense sortir del terme municipal, baixant del monticle cap a la carretera de Barcelona s’hi escampaven masies i conreus. I en la mateixa carretera un rest de cases, entre les que hi havia l’edifici consistorial, immediat al trencant de la carretera de Santa Coloma completava aquell poble que l’any 1963 perdé la seva identitat per convertir-se en un barri de Girona. I any rere any tot aquell idíl·lic paratge s’anà transformant, mentre els camins es convertien en carreteres, i les masies i conreus en urbanitzacions i complexos esportius. [Diari de Girona]

Enric Mirambell i Belloc és el cronista oficial de la ciutat de Girona

1
Tinc més informació
Comentaris

Una resposta a “Quan Palau-sacosta encara era poble”

  1. Josep Pujades ha dit:

    Quan Palau-sacosta era municipi, en aquest terme no hi havia el carrer de la Rutlla. La seva prolongació dins de Palau portava la denominació de carrer del Marqués Caldes de Montbui. Amb L’annexió a Girona, tot el carrer va passar a dir-se de la Rutlla. I van posar Marquès Caldes de Montbui a la via que avui encara manté aquest nom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)