Un any que sembla un segon. Un any que, com la majoria, haurà tingut 365 dies. Molts dies i moltes nits. Moltes classes i poques hores, massa afanys. Hores viscudes i hores perdudes. L’amor, el llindar que separa allò que es viu d’allò que es perd. Gairebé com un ganivet ben afilat que, amb tall precís, immortalitza els moments esmerçats en estimar, mentre oblida en l’obscuritat tota la resta.

I enmig de tot aquest joc vital d’ombres, foscors, llums i clarors; la presència. L’absència dels presents i les presències dels absents. La presència vital, amorosa, d’aquells que hi són més que mai, sense ser-hi. Aquella presència absent que ens acompanya les hores feixugues, tristes i ploroses, del fred hivern. La companyonia amorosa i invisible que acarona les caloroses i pesades tardes d’estiu. La carícia fugissera que asserena les ventades tardorenques. El batec imperceptible que dóna ritme a l’esclat primaveral.

Sí Jordi, la teva presència més viva que mai. Les teves presències construïdes al llarg de 57 anys, a base de tots aquells moments viscuts per amor. Moments eterns que ara ens acompanyen. I ho continuaran fent fins el retrobament. Les teves abraçades, les teves rialles, el teu barret, els teus pensaments, les teves converses… Tot ben viu en el fons dels nostres cors, no com un record cada cop més llunyà, sinó com una presència que ens ajuda a fer camí.

Què fem aquí parats? Tu Jordi, ens empenys a córrer. Ens manes d’aturar-nos en allò que és l’única cosa que val la pena: estimar. La teva millor herència ens assenyala aquell camí ple d’activitat i alhora ferma, quieta, aferrada a un únic objectiu: estimar. Gràcies Jordi! Gràcies per continuar fent camí amb nosaltres, vetllant per tal que no ens perdem el millor de la vida.