A Europa, sobretot a les grans ciutats, hi ha un munt de persones que dormen cada nit a serena, sota les estrelles, al carrer. Són gent que per una qüestió o altra s’han quedat fora dels circuits de producció de riquesa. No treballen, no comercien, o si ho fan és en uns estàndards tan bàsics que no els donen suficients ingressos per pagar-se un sostre permanent. Són pobres.

Al continent del Papa de Roma s’entén -ja que així ho ha ensenyat la santa mare església i totes les altres santes mares- que per solucionar aquests casos existeix la caritat. La caritat és bona perquè permet que la gent ajudi als que tenen menys o res, amb la quantitat i l’assiduïtat que vulguin, sense tenir-se de qüestionar cap situació. Hi ha pobres i rics, i sempre ha estat així! Resa el crit de guerra de les legions caritatives.

Molts dels sense sostre no volen anar als albergs on estan disposats a hostatjar-los. Moltes vegades perquè es senten hostatges en comptes d’albergats. Molts dels llocs al servei dels sense sostre tenen horaris i normes que recorden més una presó que un lloc d’acolliment. A voltes sembla que l’interès dels locals, molt sovint dirigits per ordres religioses i subvencionats amb diners públics, sigui retirar als sense sostre dels carrers, fer-los invisibles, en comptes de mirar per ells, respectant les seves idees i els seus punts de vista. La caritat no és justícia i el sistema és dur i cruel amb les persones que no poden o no volen seguir les normes establertes.

Quico Sabaté (30 de març de 1915 – 5 de gener de 1960)

Quico Sabaté va ser un lluitador anarquista, un home d’acció. Va ser desertor de l’exercit burgès de la república al 1935 i mes tard, a l’any 37, també va desertar de l’exèrcit popular controlat pels stalinistes. La seva dilatada resistència armada al servei de les organitzacions obreres i contra el regim dictatorial de Franco va durar 16 anys; tants com homes del seu grup van trobar la mort, abans que ell, en aquesta lluita. Sabaté, malgrat ser famós per les seves expropiacions armades contra les oficines bancàries i grans empreses, no es va fer ric. Els diners de les accions eren una eina per lluitar contra el sistema. Va ser considerat durant molt de temps l’enemic públic número 1 per la policia franquista, al mateix temps que es convertia en un heroi popular de llegenda fins que va ésser assassinat a Sant Celoni (per falangistes i guàrdia civils el 5 de gener de 1960.

Joan Cardona «Ninyín» (29 d’octubre de 1959 – 20 de gener de 2002)

Joan Cardona va ser un home lliure, un músic de rock & roll. Va néixer el 29 d’octubre (Sant Narcís) de 1959, tan sols dos mesos abans que matessin al Quico. Durant anys va viure a Girona, al carrer Bailén, el carreró que uneix la carretera Barcelona amb a plaça de l’estació. Va ser carter i educador de carrer, agent censal, barman de discoteca i treballador en una destil·leria, missatger en moto i manobre, editor de fanzines i músic, però sobre totes aquestes coses va ser un home al que li agradava pensar amb el seu cap, tenir idees i percepcions pròpies i no anar per l’ample camí del ramat. Li agradaven les noies, el feien anar de bòlit, les estimava. La Nuri, la Sara, la Neus. Li agradava la gresca, la bronca, la festa, les experiències psicotròpiques i els amics, les motos, la guitarra i el rock & roll. La seva dignitat li impedia acceptar la injustícia; el seu valor, témer ningú. No va escoltar mai el cant de sirena dels polítics, i sí -en canvi- la sirena dels vehicles policíals. Va formar part d’una llarga estela de grups musicals a Girona i la Ciutat Comtal, fins que va fundar Sopa de Cabra. Amb ells va crear la banda sonora que acompanyaria per sempre dues generacions de catalans. El seu caràcter indomable es va posar a prova lluitant contra una terrible malaltia, el càncer. Els qui en vam ser testimonis vàrem rebre una lliçó de valentia, d’enteresa. El pòtol místic sabia que es moria.

Els nostres dos herois estaven al bàndol erroni, el de la dignitat. A l’altre cantó és on es reparteixen, quan ja són morts, noms de biblioteques, de sales, de carrers, d’avingudes, de ponts nous, bastits darrera de maniobres especulatives.

Els nostres amics són persones sense casa. Els nostres herois són herois sense carrer que ens recordin qui eren. La memòria històrica s’oblida dels anarquistes.