/Cultura
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dilluns, 21 octubre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.141 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Jordi Masó recollint el guardó com a guanyador del premi al Centre cívic de Sant Narcís. Acte de lliurament dels XI Premis literaris de Sant Narcís i lectura en homenatge a Miquel Pairolí, Jordi Masó recollint el guardó com a guanyador del premi al Centre cívic de Sant Narcís. Acte de lliurament dels XI Premis literaris de Sant Narcís i lectura en homenatge a Miquel Pairolí, "No ha estat un somni, no" FOTO: QUIM PUIG [EL PUNT AVUI]
: : Cultura > Club lectura Sant Narcís :: Lluís Gil | 24·01·2017

EXCLUSIVA MUNDIAL: GUANYADOR 11è PREMIS LITERARIS SANT NARCÍS 2016 > «Obra pòstuma», relats breus de Jordi Masó

Jordi Masó Rahola | La Roca del Vallès

Obra pòstuma
Agonies
Les falgueres de can Ponsa
Un altre rosebud
Farcells i llepolies
Vampirisme
El sedàs del temps
Els escribes de l’emperador
Petges
Pretèrit imperfet
Obra pòstuma

Agonies

…una cosa, o un número infinito
de cosas, muere en cada agonía…
J. L. BORGES, El hacedor

Per començar un relat, una citació de Borges sempre queda bé. Hauria pogut ser de Shakespeare —millor i tot, no ens enganyem— però ara mateix no en tenia cap a mà. La de Borges la va mencionar no fa gaire un amic a Facebook i la vaig guardar a l’Arxiu de citacions. Em recorda Blade Runner, comentava el meu amic virtual. Es referia al monòleg cèlebre al final de la pel·lícula, quan, sota la pluja, el robot hominoide lamenta la seva mort imminent i fa una llista de vivències intransferibles, tot allò que «morirà amb la seva agonia», per dir-ho en paraules de Borges, tot allò que «es perdrà en el temps com llàgrimes en la pluja», per dir-ho en paraules del Roy Batty (aquest és el nom del robot). Aquest Batty rememora unes naus incendiades i uns misteriosos raigs que brillen en una no menys misteriosa porta de nom wagnerià. Borges, per la seva banda, pensa en la veu del seu admirat Macedonio Fernández, en la imatge d’un cavall peculiar i en una enigmàtica barra de sofre en un calaix. Com a bagatge vital, tant un com l’altre em semblen ben galdosos, què voleu que us digui. Podem prescindir-ne, que se les emporti un bon aiguat, aquestes llàgrimes!

És clar que potser això ens passa a tots i els records únics que atresorem al llarg d’una vida poden semblar d’una banalitat aclaparadora a la resta de la humanitat. Per exemple, en el meu cas, quan m’arribi l’hora, pensaré en els mugrons punxeguts de la professora de llatí.

Onanistes compulsius: no us feu il·lusions! En els paràgrafs següents no hi trobareu material per bastir les vostres fantasies. Per començar, la professora de llatí era una dona poc agraciada. La meva memòria només n’ha retingut tres característiques, a banda dels pits ja consignats: una figura magre, unes taques fosques a la cara i unes dents ennegrides pel tabac. Un conjunt poc engrescador, no ens enganyem. El teixit estiregassat d’un jersei de reixeta permetia veure-li els pits, que sempre duia sense cap subjecció. A l’extrem de cada un, coronant la carn blanquinosa i trèmula, uns mugrons rígids en forma de punta de fletxa, foscos com escarabats, em saludaven a través de l’entramat de la roba.

Pensareu: tan bé que havíem començat (Borges, Shakespeare, Macedonio: un índex onomàstic ens quedaria ben lluït!) i ara ens desviarem cap a la previsible aventura d’iniciació sexual d’un adolescent… De cap manera, d’aventura no n’hi va haver. El relat no anirà més enllà d’un exercici contemplatiu, com a conte ja veureu que serà ben decebedor. És clar que me’l podria haver inventat, per fer-lo més entretingut: «A tu et vull veure més tard al despatx!», em diria la professora. I ella m’esperaria a l’hora convinguda, tancaria la porta amb clau, es desempallegaria del jersei i diria alguna frase invitadora i sensual com: «Et ve de gust llepar-me els cigronets?», la variant maternal: «Vols que t’alleti?» o la imperativa: «Menja-me’ls!».

Però ja he dit que no va anar així. Ni tan sols en la imaginació enfebrada d’aquells anys hauria desitjat una trobada lúbrica amb la professora de llatí (i, posats a fer, tenia a l’abast altres reclams més temptadors, si més no, a l’abast de les fantasies). La dona es passejava entre les taules revisant traduccions, preguntant declinacions o corregint exercicis i els pits li ballaven sota el jersei en un vaivé malenconiós. ¿Tant de fregament no li encetaria els mugrons? Potser per això els tenia tan afilats, pensava jo.

No recordo que ho comentéssim amb els companys en sortir de classe. La professora exhibicionista, inexplicablement, no era tema de debat. Potser és que tots sentíem la mateixa llàstima davant el patètic heroisme d’aquells mugrons. Per això m’estranya que hagi conservat durant més de cinquanta anys una visió que, més que excitar, inspirava compassió («Recordem els entusiasmes, oblidem els desencisos». Qui ho va dir? No ho sé, potser m’ho acabo d’inventar: tinc tirada pels aforismes, jo). Què se n’haurà fet, dels mugrons de la professora de llatí? Els haurà xuclat amb avidesa algun home? Un fill n’haurà extret l’aliment per nodrir-se? Hauran perdut aquell peculiar enravenament o els anys els hauran endurit encara més? Hi haurà encara algú que els admiri —el verb és excessiu— o hauran desaparegut per sempre de l’univers? Si és així, si, posem per cas, una taca en un pulmó ha fet metàstasi —inconvenients dels fumadors compulsius— i s’ha endut mugrons i professora a la «terra incògnita, dels límits de la qual cap viatger no retorna» (ara sí que, per fi, ens ha sortit Shakespeare!), llavors el record íntim d’aquests mugrons morirà amb mi, «tret que existeixi una memòria de l’univers, com han conjecturat els teòsofs» (per tornar a Borges).

Com que em costa d’imaginar una memòria universal consagrada a uns insignificants mugrons, sé que tinc una gran responsabilitat. M’imagino al llit, pàl·lid, entresuat, amoixat per un estol d’infermeres, connectat amb tubs a bosses de sèrums (si ho preferiu, per fer-ho més dramàtic, estossegant sang que algun familiar compassiu eixuga amb un drap humit). I, poc abans de fer-se la fosca, aprofitant una escletxa de llum, l’última engruna d’enteniment, pensaré en els mugrons punxeguts de la professora de llatí i sabré que, amb la meva desaparició, la seva existència es perdrà en el temps «com llàgrimes en la pluja» (per tornar a Roy Batty) o com «perles en el mar de l’oblit», com diu el vers de James J. Jennings. Per acabar un relat, una citació de Jennings sempre queda bé.

Les falgueres de can Ponsa

 La civilització ens ha fet savis,
la natura ens fa semblar ridículs.
J. J. JENNINGS, La perseverança de l’estruç

Un vespre, just abans d’adormir-me, vaig preguntar a la meva dona quin record únic desapareixerà del món quan ella ja no hi sigui. La primera resposta va ser:

—Tu estàs sonat!

Va donar-me l’esquena i jo vaig haver d’insistir.

—Tu ja vols enterrar-me, oi? —em va semblar que deia (quan es treu la dentadura postissa em costa d’entendre-la).

Li vaig explicar que estava recopilant material per escriure una sèrie de relats per presentar a un concurs literari. No li vaig parlar de la imatge que jo m’enduria a la tomba —els mugrons entremaliats de la professora de llatí— perquè l’hauria fastiguejat (des de fa anys, les referències sexuals la repugnen), però li vaig parlar de Borges i de Batty. Les meves paraules acostumen a servir de sedant per a la meva dona i, després d’un silenci llarg, ja sospitava que s’havia adormit quan vaig sentir que em responia:

—Les falgueres de can Ponsa.

Vaig celebrar no haver compartit amb ella la meva malaltissa fixació amb el pitram de la professora. Si em permeteu el tòpic, davant la sensibilitat de les dones, els homes estem indefensos. ¿Com pot equiparar-se la intranscendència d’un trist mugró amb la bellesa majestàtica d’un paisatge natural? Que banals semblen les trifulgues dels homes davant la inabastable complexitat dels ecosistemes, els delicats equilibris tròfics, la multiplicitat d’organismes que protagonitzen els petits drames de la supervivència. Un miracle tan portentós que ha fet concloure als homes que només pot ser obra d’un Creador omnipotent i no fruit d’un atzar biològic o geològic. I per defensar aquesta certesa s’han declarat guerres i croades, s’han edificat temples, s’han escrit llibres sagrats, s’han pronunciat oracions solemnes i s’han sacrificat homes, dones i nens.

Així que, mentre jo, portat per un dels rampells concupiscents que sovint enceguen el meu intel·lecte, imaginava que en el meu darrer alè evocaria uns mugrons foscos com panses (només uns mugrons, ni tan sols els pits que els contenien, ni tampoc la propietària d’aquells mugrons!), la meva dona m’avergonyia amb una lliçó de maduresa i rememorava una porció —infinitesimal, sí, però igualment esplèndida— d’aquesta obra monumental que és la natura salvatge: un idíl·lic sotabosc de falgueres.

Vaig demanar-li més detalls: de falgueres n’hi ha milers d’espècies, quina mena de falgueres hi havia a can Ponsa? I per què havien estat importants en la seva vida? I on era can Ponsa? (el nom no m’era familiar: devia tractar-se d’un record d’infància). Però la meva dona té un son pesat i un ronc regular anunciava la fi de la conversa. Encara despert, vaig imaginar el tapís verd del camp de falgueres on potser havia jugat de petita amb les seves germanes —o amb els amics de l’escola—, la frondositat de les fulles que haurien ocultat els seus primers festejos, alguna promesa d’amor o el primer petó.

L’endemà, la meva dona no recordava res. «El moment de despertar-se és el més arriscat», va deixar escrit Kafka (a qui tinc en un lloc prioritari en el meu Arxiu de citacions). Sé que per a la meva dona despertar-se és tan fatigós com per a l’escriptor txec, per això vaig deixar que es prengués uns glops de cafè i, només llavors, vaig parlar-li de can Ponsa i les falgueres.

—Ah sí, can Ponsa! —va recordar, per fi. La cafeïna començava a activar-li els circuits—. A can Ponsa hi anàvem d’acampada. Crec que era pels Pirineus, no ho sé, sí pels Pirineus, o potser no.

Vaig deduir que la situació geogràfica no devia ser tan important per fer d’aquell record un instant memorable en la seva vida. Tant era!

—I hi havia falgueres, a can Ponsa —vaig afirmar.

—Com ho saps?

—M’ho vas dir anit.

—Esclar! Sí, acampàvem al costat d’una esplanada plena de falgueres. Milers de falgueres.

Va fer un glop llarg de cafè i va alçar la vista. La mirada endormiscada, dirigida al no-res, per un moment va semblar somniadora quan va dir:

—Ens hi eixugàvem el cul.

I em va llançar un somriure esdentegat:

—Les falgueres són un paper higiènic natural de primera, ho sabies?

Un altre rosebud

Walt Whitman veia en les últimes paraules la culminació
de la vida (…). Però en el moment decisiu no se li va ocórrer
res i va morir pronunciant una única paraula: «Merda!»
WERNER FULD, Diccionari d’últimes paraules

Poc abans de morir, Charles Foster Kane va dedicar el seu últim pensament a un trineu. Aquell trineu moriria amb ell, com la porta de Tannhäuser de Roy Batty, la barra de sofre en el calaix d’un escriptori de caoba de Borges, els mugrons trempats de la meva professora de llatí i la fulla de falguera bruta de la meva dona. Però «la mort trunca la vida, l’art la perpetua» (ja he dit abans que els aforismes em surten com l’acne als adolescents) i de la mateixa manera que Citizen Kane, Blade Runner i El hacedor han permès que els records íntims dels personatges —reals o imaginaris— sobrevisquin a les seves morts, jo també estic fent una modesta aportació a allò que Borges anomenava «memòria de l’univers» amb aquest treball que porto entre mans, i ja he salvat de l’oblit una professora de llatí i les falgueres de can Ponsa. Benjamin Franklin mantenia que per ser recordat calia escriure «alguna cosa digna de ser llegida», encara que jo no sé, senyors membres del jurat, si això que estic engiponant ho és, ni si assegurarà la pervivència de persones o memòries difuntes. En qualsevol cas, ¿no és cert que «tota literatura autobiogràfica és una aproximació a la immortalitat»? (ja ho teniu: un altre aforisme, sóc incorregible!).

Però ara volia parlar del rosebud de l’oncle Pauet.

«Pauet» no era un sobrenom; era la seqüela d’un costum detestable: els noms que passen de pares a fills. Si ens assignem noms diferents per poder-nos distingir els uns dels altres, ¿per què hi ha gent que, ofuscada per un absurd orgull patronímic, s’entesta en repetir-los? Això va fer el meu avi Pau quan va batejar el seu fill amb el seu mateix nom i, inevitablement, va condemnar-lo a suportar tota la vida un diminutiu ridícul. L’oncle Pauet era fuster però això no té cap importància, perquè de l’oncle Pauet ens interessa la seva mort, no la seva vida. Per això farem una el·lipsi immensa: del bateig infortunat al llit de moribund, on, envoltat de familiars compungits, l’oncle agonitza a causa d’un tumor d’estómac que s’ha estès com la fil·loxera, ha fet estralls en els seus ceps vitals i amenaça amb devastar la collita (excuseu-me la forçada metàfora vinícola!). Els pulmons, afeblits, amb prou feines poden propulsar l’aire que s’arrossega per un esòfag corcat i surt amb una música de canonades embussades per la boca permanentment badada. Una imatge massa tètrica? No sabria com descriure una agonia amb paraules amables, però disculpeu-me si a vegades em deixo portar per la truculència. En ple concert de gemecs guturals, vam veure que el cos de l’oncle es tensava, es mig incorporava al llit i, fent un darrer esforç, proferia un crit esgargamellat:

—Maria Lluïsa!

La meva tieta, que es deia Elvira i no pas Maria Lluïsa, va preguntar què havia dit.

—Maria Lluïsa, ha dit Maria Lluïsa —va aclarir el meu fill, que aleshores tenia quinze anys (i a qui, mentalment, vaig ajornar el clatellot per quan marxéssim).

—Delira, delira —va comentar el sempre conciliador oncle Gustau.

—A mi m’ha semblat que deia «estimada Elvira» —va mentir la meva dona.

—Aquí no hi ha cap Maria Lluïsa —va assegurar algú.

—Qui és la Maria Lluïsa? —va demanar un altre.

Amb l’enrenou ningú no va adonar-se que aquelles havien estat les últimes paraules de l’oncle Pauet, qui després de pronunciar-les s’havia desplomat sobre els coixins.

Les investigacions van començar abans de l’enterrament (per si s’havia d’avisar del decés a l’enigmàtica Maria Lluïsa) i van durar anys. ¿Qui havia estat aquella dona misteriosa a qui l’oncle Pauet havia fet l’honor de dedicar l’últim pensament? Les especulacions sobre una doble vida no tenien cap fonament: l’oncle Pauet era un home casolà i de rutines immutables: de la feina al bar on jugava la partida amb els amics; del bar a casa a sopar; una hora de televisió i a les onze al llit. Un primer amor inoblidable? Es va interrogar els amics de la infància però ningú no recordava cap Maria Lluïsa. Fins i tot es van repassar les llistes de classe de cada curs de l’escola primària. Ni una sola Maria Lluïsa (tampoc cap Lluïsa, ni cap María Luisa). ¿Una aventura amb alguna turista quan de jove treballava els estius en un bar de Lloret de Mar? Allò no es podria esbrinar perquè aquell bar ja no existia. Però costava de creure que, per molt apassionada que hagués estat la relació, passats gairebé cinquanta anys l’home sospirés per una dona a qui no havia vist en tant de temps. I un cop casat, amb vint-i-un anys acabats de fer, a Lloret de Mar només hi havia anat ocasionalment de vacances i amb la família. No es conservava cap carta, cap dedicatòria en un llibre, cap fotografia perduda en un calaix. Ni un rastre de la Maria Lluïsa. Ni una pista per seguir.

Quan la tieta Elvira va morir, vam anar a buidar el pis dels tiets per posar-lo a la venda. Darrere un prestatge atapeït de llibres vaig trobar un quadern vell. Esperançat, el vaig obrir amb mans neguitoses. Hi trobaria la pista definitiva per a resoldre el misteri? Un diari secret on l’oncle confessaria els seus anhels per la misteriosa Maria Lluïsa? Una agenda amb adreces i telèfons personals? Però no era res més que un quadern escolar de l’any 1943, de quan l’oncle tenia deu anys: exercicis de cal·ligrafia escrits amb lletra insegura, operacions matemàtiques, dibuixos matussers. Que l’oncle Pauet no seria un bon estudiant ja es deduïa veient aquells treballs tan maldestres.

El quadern va anar a parar a l’habitació dels mals endreços de casa meva. S’hi va estar anys fins que una tarda la meva dona va decidir-se a «fer neteja de veritat». Aquell dia, em vaig tornar a trobar el quadern, empolsinat i amb els fulls encara més esgrogueïts. Caldria dir que en aquell moment ja no ens amoïnava gaire «l’afer Pauet». Amb la tieta Elvira morta i enterrada, tothom a la família havia pres partit per una de les dues opcions: la Maria Lluïsa va ser un desvari de l’oncle davant la imminència de la mort o bé una infidelitat tan admirablement executada que no havia estat descoberta ni pòstumament.

Aquella tarda, mentre la meva dona omplia una bossa d’escombraries de revistes i llibres vells, vaig fullejar per última vegada el quadern abans d’afegir-lo a la brossa. Hi havia un exercici de redacció del dimecres 3 de febrer de 1943. El tema proposat era «Una enfermedad» (estava escrit en castellà, no cal dir-ho). Amb una prosa massa florida per un nen —que feia sospitar la intervenció d’un adult (el meu avi Pau?)— l’oncle explicava els seus mals de panxa. Deia que per curar una «muy severa aerofagia» que li provocava «retortijones insoportables en el estómago» el metge li havia recomanat un carminatiu molt eficaç: les infusions de marialluïsa. La redacció acabava amb la sentència: «La María Luisa es agua de Mayo».

Farcells i llepolies

La finalitat de l’art és donar cos a l’essència
secreta de les coses, no copiar la seva aparença.
ARISTÒTIL

Com es ben sabut, el poeta James Jacob Jennings (1865-1927) va escriure la seva obra amb l’objectiu de salvar les experiències viscudes de «l’abisme de l’oblit» (per citar un dels seus propis versos a El pèlag ominós), fer de les paraules «una càmera fotogràfica de les vivències» (com va declarar al pròleg del poemari Cambra obscura) perquè «allò que els meus ulls acaricien / no s’ho endugui la torrentada del temps» (segons confessa a Rossinyols captius).

Podríem dir que els poemes de Jennings pretenen ser la «memòria de l’univers» que Borges havia imaginat, el testimoni d’una existència filtrat pel sedàs de la lírica. Un projecte literari que em suggereix una variant de l’aforisme que m’he empescat abans: «La mort trunca la vida, la poesia la perpetua», també podríem dir, i estaríem enunciant els postulats estètics del gran poeta. Un propòsit noble i ben intencionat, però, com veurem, gens senzill de portar a terme. Com dic a vegades: «Les intencions no fan la cosa».

Nascut a Baltimore (Maryland) i fill de família benestant —el seu pare era copropietari de l’empresa d’exportacions Jennings & Mills—, James J. Jennings va ser un home d’una cultura enciclopèdica i d’una sensibilitat insòlita, delirant, excèntrica. Tan insòlita, delirant i excèntrica era la sensibilitat del poeta de Baltimore, que la seva poesia és cèlebre pel seu hermetisme: la posteritat reservava als poemes de J.J.J. més perplexitat que comprensió.

A tall d’exemple, prenguem dos versos de Port, poema inclòs a Els genolls pelats, un dels reculls més celebrats de Jennings, en el qual el poeta pretén deixar constància exhaustiva de les seves vivències d’infantesa. Els dos versos diuen:
Els farcells de l’amor
curulls de llepolies.

Fixeu-vos, d’entrada, en l’agradable al·literació que produeix la meva traducció al català! Però, deixant de banda la bellesa musical dels versos —superior a l’original anglès, si se’m permet dir-ho—, analitzem-ne el significat. Sabem que el poema és l’evocació del port de Baltimore no només perquè ho anuncia el títol, sinó també perquè Jennings va explicar-ho en una carta al seu amic Julius Erickson: «A Port », li diu, «el lector compartirà l’exaltació i els calfreds del nen que jo era quan visitava les oficines del meu pare prop dels molls de la ciutat».

Una interpretació literal dels dos versos ens portaria a imaginar-nos els viatgers —potser immigrants— que arriben en vaixell carretejant l’equipatge. Però potser som massa ingenus associant el terme «farcell» amb la imatge tòpica del rodamón amb un bastó a l’espatlla del qual penja un mocador amb les seves pertinences embolicades. Potser el sentit és menys restringit i els versos fan referència a qualsevol viatger que arriba al port de Baltimore (i, aleshores, els «farcells de l’amor» serien les maletes). Però el Dr. Hugh Davies, a Claus per a desencriptar Jennings, defensa que els «farcells de l’amor» són una metàfora dels vaixells que duen el correu als ciutadans de Baltimore; les «llepolies» serien les cartes i els paquets. Daphne Shepard rebutja aquesta perspectiva a James J. Jennings: el mag inaprehensible: el poeta no està fent una metàfora, assegura Shepard, sinó que es refereix a la bossa de caramels que Jennings pare solia regalar al petit James quan anaven de passeig (les «llepolies» tindrien un sentit literal). A Els jeroglífics poètics de J. J. Jennings, Charles H. Beardsley proposa una interpretació controvertida: els «farcells de l’amor» són les meuques del port que ofereixen «llepolies» als clients. Més audaç encara és la visió del psicòleg Dr. Daniel Hill-Smith, que al Maryland Quarterly Review identifica els «farcells» amb els testicles i les «llepolies» amb l’esperma i sosté que els versos pretenen retratar la sordidesa del port i denunciar el mercadeig carnal. Una lectora, indignada amb el Dr. Hill-Smith, va dirigir una carta a la revista: «Si el gran poeta James J. Jennings quan parlava d’uns “farcells de l’amor curulls de llepolies” es referia a uns “collons plens de semen” reclamo que enretirin el seu nom de totes les places i carrers de Maryland». La revista es va negar a publicar la carta.

Un optimista James Jacob Jennings, en la mencionada carta a Julius Erickson, assegurava que «el port de Baltimore, tal com era l’any 1870, sobreviurà gràcies als meus versos». Potser Jennings va saber destilar l’essència secreta del port de Baltimore. Potser Aristòtil l’hauria admirat.

Vampirisme

Els lectors són els meus vampirs.
ITALO CALVINO, Si una nit d’hivern un viatger

—I aquest abús de les citacions, ¿no és una forma de vampirisme?

Per una vegada l’aforisme no ha brollat de mi, sinó de la meva dona. Acabava de preguntar-me com anava tot allò que estic escrivint pel concurs.

—Anem fent —he respost jo. Rarament s’interessa pel meu work in progress (per ser sincers: detesta els meus escrits, els troba escatològics i obscens) així que he aprofitat per explicar-li que seria un petit recull de relats independents però interconnectats per uns temes comuns.

—Quins temes? —ha volgut saber.

Quins temes es poden esperar d’algú que ha complert els setanta anys? La mort i l’afany de transcendir-la; l’oblit i la voluntat de superar-lo; el pas del temps, la vellesa, la decrepitud.

—No sona gaire engrescador.

M’esperava el comentari, i li he parlat de la pàtina d’ironia que sempre revesteix la meva prosa, perquè tinc molt presents les paraules de Leonardo da Vinci que ocupen el frontispici de l’Arxiu de citacions: «S’ha d’intentar fer riure fins i tot als morts». Llavors m’he envalentonat i, com si fos un venedor del mercat proclamant les virtuts dels seus articles, li he explicat que els textos barrejaran realitat i ficció, narrativa i assaig, acció i reflexió, i que les fronteres seran molt difuses.

—Ets un escriptor sense fronteres, vaja —el sarcasme és una especialitat de la casa.

Jo no m’he donat per vençut. He argumentat que tot ha sorgit d’una frase de Jorge Luis Borges i que aquesta no serà l’única crosa erudita que sustentarà el meu text: també es bastirà d’algunes de les sentències memorables que he anat aplegant en el meu Arxiu de citacions i que funcionaran com a motor creatiu.

I en aquest moment és quan a la meva dona li ha sortit l’aforisme involuntari:

—I aquest abús de les citacions, ¿no és una forma de vampirisme?

Té raó. Sóc un vampir, xuclo la sang dels autors admirats, visc del seu enginy, espremo els seus pensaments per extreure’n un discurs propi. Tot i que ara em ve al cap un personatge-escriptor d’Italo Calvino que tenia una percepció contrària: «…noto un ull darrere meu, que aspira el flux de les frases, guia el relat cap a direccions que se m’escapen. Els lectors són els meus vampirs». Potser aquesta és la cadena tròfica de la literatura: el lector s’alimenta de l’escriptor que s’ha alimentat abans d’altres escriptors. Una cadena vampírica.

La meva dona m’interromp les reflexions:

—I no escriuràs res sobre vampirs?

Potser sí, potser la figura distingida i esvelta del vampir també mereixeria passejar-se per aquestes pàgines: com el robot Nexus-6 anomenat Roy Batty, també els vampirs són uns inconformistes, desafien la mort, es neguen a acceptar-la, volen perdurar més enllà de l’extinció. I si hem de creure als clàssics del gènere gòtic, els que se’n surten arriben a edats centenàries! Que hagin d’atipar-se de sang per sobreviure és un inconvenient que els fa temibles però també, alhora, fràgils i entendridors com el nadó que busca delerós el mugró de la mare per nodrir-se.

Sí, els vampirs tenen tota la meva simpatia; també tenen la meva compassió: són uns éssers condemnats al son diürn de fèretres i penombres; a nits de vagareig embolcallats amb capes fosques; forçats a una vida sense més inquietuts que la recerca d’un subministrador de sang fresca a qui mossegar; vulnerables a la llum del sol, als alls, als miralls, als crucifixos. Sempre he sospitat que l’esgarip que acompanya el cop de maça que els enfonsa l’estaca al cor és un crit d’alleujament, no de dolor, la fi d’un turment immemorial. Que lluny queda la imatge aristocràtica que el cinema sovint ens ha servit!

—No —he contestat a la meva dona—. No escriuré res sobre els vampirs.

El sedàs del temps

La posteritat, consol dels mediocres.
JAMES J. JENNINGS, Pètals corcats

No és estrany que ningú no conegui el novel·lista Ugo Aurelio Mongelluzzo. Mongelluzzo va néixer en un poblet prop de Florència l’any 1826 i amb setze anys va traslladar-se a Llombardia, a Milà, per fer realitat el somni d’esdevenir un gran escriptor. Era ambiciós, anhelava la glòria, proclamava sense pudor que renovaria la narrativa italiana. Sembla que va ser el protegit d’Alessandro Manzoni i que va arribar a publicar una novel·la.

Però no va ser l’acollida indiferent del seu primer llibre el que va frenar l’entusiasme del jove Mongelluzzo. No, va ser un malson profètic: una nit es va veure fullejant un Dizionario Enciclopedico della Letteratura Italiana que publicaria G. Laterza l’any 1970. En consultar l’índex onomàstic va comprovar que el seu nom només apareixia citat en una nota a peu de pàgina: «Ugo Aurelio Mongellutto (1826-1889) va ser autor d’un grapat de novel·les intranscendents». Mongellutto! Un grapat de novel·les intranscendents! I això era tot. (Sobre Manzoni, en canvi, hi havia un estudi obscenament extens)

¿Valia la pena dedicar la vida a una obra que en el futur seria menystinguda o ignorada? Ell era ambiciós, anhelava la glòria, volia renovar la narrativa italiana. Després d’uns dies de dubtes i reflexions turmentadores, Mongelluzzo va abandonar Milà, les lletres i els reptes artístics. Tornat a la Toscana, va dedicar-se a una altra professió, desconeixem quina. Ara el seu nom no apareix en el Dizionario de G. Laterza (ni a l’índex onomàstic, ni a peu de pàgina) i per això no és estrany que ningú no el conegui, al novel·lista Ugo Aurelio Mongelluzzo.

Els escribes de l’emperador

Si quan et moris no vols ser oblidat,
escriu alguna cosa digna de ser llegida
o fes alguna cosa digna de ser escrita.
BENJAMIN FRANKLIN

Un cas contrari al del frustrat escriptor Mongelluzzo (o hauria de dir «l’avortat escriptor Mongelluzzo»?) és el de Xao Zong, emperador de la Dinastia Tang que, segur del lloc de privilegi que la posteritat li reservava, i preocupat per la volubilitat del temps i la incompetència dels historiadors del futur, va manar que un gabinet d’escribes deixés constància de totes les activitats diàries.

Set escribes documentaven els viatges de l’emperador, les recepcions que feia a Palau, les ordres que dirigia als súbdits i als membre la Família Imperial, els Decrets Sagrats que propugnava, els càstigs que administrava als delinqüents, les al·locucions, les oracions. Però, poc content amb aquelles cròniques que, limitades a la vida pública, per força eren parcials i no abastaven tota la complexitat vital que calia transmetre a les generacions venidores, Xao Zong va duplicar el nombre d’escribes i els va exigir que testimoniessin la seva divina existència fins als detalls més ínfims, encara que d’entrada semblessin insignificants. «La grandesa del Fill del Cel», va dir-los, «també la trobem en les petites coses».

El seguici d’escribes ara acompanyava l’emperador nit i dia. Sobre paper de bambú, descrivien amb exactitud els vestits que es posava cada matí, el trajecte que seguia quan passejava entre els cirerers en flor o pels jardins nevats, els exercicis diaris de tir amb arc, els consells que adreçava a l’emperadriu i als fills, els poetes que llegia, els músics que amenitzaven cada àpat, els plats que degustava, els licors i les tasses de te que prenia, la textura i la forma de les deposicions, la concubina de l’harem que escollia per passar la nit, les postures coitals que adoptava, les hores de son que dormia.

Cada paraula pronunciada al llarg del dia era passada al paper. També els pensaments, que Xao Zong va acostumar-se a dir en veu alta perquè poguéssin ser enregistrats: «Pensament!», anunciava, i tot seguit el pronunciava a poc a poc perquè els escribes en transcriguéssin cada paraula i n’anotessin els matisos de la veu. Alguna nit es despertava neguitós i el sentien cridar: «Somni!» (o «Malson!», si era el cas) i l’escriba de guàrdia prenia nota dels deliris onírics del monarca. Home sensible, Xao Zong a vegades també proclamava: «Sentiment!» i tot seguit expressava el delicat estremiment que l’havia trasbalsat en veure l’aleteig d’una papallona o l’eufòria que l’envaïa quan li servien en un cistell de vímet el cap tallat d’un conspirador o d’un enemic (si se’ns pemet la indiscreció, en les culminacions de l’amor també feia una exclamació per acreditar l’expulsió de l’esperma imperial —«Ejaculació!», cridava—, i així ajudava els escribans a fixar l’hora exacta del clímax i la durada de la còpula).

Cada matí, l’emperador dedicava una estona a revisar els escrits del dia anterior. Si no eren prou fidels a la realitat, si els fets narrats eren inexactes, erronis, o el relat li semblava poc acurat, Xao Zong castigava el responsable. L’emperador estava convençut que el temor als càstigs esmolava l’eficiència dels escribes i beneficiava la redacció de l’obra monumental que havia d’il·luminar els cronistes del demà. Només els escribes reincidents eren decapitats.

Per acollir els centenars de manuscrits que els escribes produïen cada dia, es va acondicionar un temple per utilitzar-lo de biblioteca. Dos guàrdies armats amb espases jian custodiaven permanentment l’entrada. Tres bibliotecaris eunucs ordenaven el material, el catalogaven i elaboraven índexs temàtics, onomàstics i cronològics per facilitar les recerques. Tret dels bibliotecaris, ningú podia accedir a la biblioteca. El desobeïment d’aquesta norma es castigava amb la decapitació.

Xao Zong va governar trenta-dos anys, tres mesos i quinze dies. La magnitud de l’obra de la vida de l’emperador havia superat les espectatives: onze mil set-cents setanta-nou dies de cròniques exhaustives. Van caldre sis temples més —amb els seus bibliotecaris i els guàrdies a la porta— per encabir tots els escrits. L’obra va concloure amb la descripció precisa d’una agonia que, tal com era el desig de l’emperador, no estalviava cap detall: els vòmits, els esvaniments, els renecs, els remeis inútils —que van costar el cap de més d’un metge—, els atacs, la febre, la suor i unes paraules finals que, diligentment, va recollir un dels escribes —«Un bol d’arròs, mare»— però que l’escriba més veterà va decidir modificar pel més èpic «Podràs endur-te el meu cos, però tinc l’ànima immortal!». Tot i que, per motius obvis, l’emperador no va poder donar el vist i plau a aquesta versió, tothom va estar d’acord en que l’hauria complagut (també es va decidir la decapitació per infàmia de l’escriba que, irresponsablement, havia transcrit la frase del bol d’arròs).

Xao Zong havia disposat que ningú pogués accedir al seu arxiu fins passats cent anys de la seva mort. Per això els temples van tancar-se i dos guàrdies es turnaven en la vigilància. Però el llegat de Xao Zong no va sobreviure a guerres, conxorxes, traïcions, revenges i canvis de dinasties. Passats els cent anys preceptius, no quedava cap temple-biblioteca que no hagués estat saquejat, cremat o enderrocat. Xao Zong i els seus escribes s’esvaïen de la història i entraven en la biblioteca fantasma de les llegendes.

Petges

Totes les petges d’un home
menen a una làpida florida.
AMBROISE LEMOINE, Circoncisions

Si la posteritat va ser desdenyosa —per motius ben diferents— amb l’emperador Xao Zong i amb el novel·lista Mongellutto, no podem dir el mateix del poeta Lemoine. Si mai passeu per Bourg-les-Champs, a la Borgonya francesa, no deixeu de visitar l’estàtua d’Ambroise Lemoine (1887-1939). Bourg-les-Champs és una localitat propera a Dijon, a dos-cents quaranta-cinc metres sobre el nivell del mar, amb una superfície de trenta-set quilòmetres quadrats, una població estimada de deu mil tres-cents noranta-sis habitants, segons el cens de 2008, que resulta una densitat de dos-cents vuitanta-un habitants per quilòmetre quadrat (i fins aquí la informació que proporciona la viquipèdia; a partir d’ara procurarem que la prosa agafi una certa volada literària).

Trobareu l’estàtua del fill il·lustre de Bourg-les-Champs al bell mig de la Place Vendôme on, a imitació de la plaça homònima de Paris, s’alça una columna trajana al capdamunt de la qual reposa un Ambroise Lemoine pensatiu, escabellat, amb la mirada perduda en l’horitzó (un monument més propi de la commemoració d’una gesta èpica que de l’homenatge a un humil poeta, exemple de la tendència a l’excés habitual a províncies). Però per poder contemplar els detalls de l’escultura –obra d’un artista local, avui oblidat– ens hauríem d’elevar trenta o trenta-cinc metres en l’aire; com que l’ésser humà encara no ha desenvolupat aquesta habilitat, l’ajuntament ha tingut la gentilesa d’exhibir una fotografia de l’obra a peu de columna acompanyada d’una semblança biogràfica.

A la mateixa Place Vendôme hi ha la biblioteca municipal, previsiblement batejada com a Bibliothèque Lemoine, un sumptuós edifici del segle XVIII que serva els manuscrits del poeta. Podreu fer un cop d’ull a alguns dels originals exposats en vitrines, però les consultes del Fons Lemoine són restringides i cal demanar cita prèvia.

Si des de la Place Vendôme preneu la Rue de Poitiers arribareu al Museu del Vi. Ambroise Lemoine era fill de vinyaters, i al museu es guarden les antigues premses de raïm de les Vinyes Lemoine. La casa natal del poeta, a la Rue des Rosiers, també ha esdevingut una visita obligada; l’habitació del petit Ambroise es conserva tal com estava a finals del segle XIX, inclosa una gibrelleta de porcellana i un rentamans escantellat. Altres racons de Bourg-les-Champs evoquen la infància del poeta: a la botiga de queviures Chez Madeleine un rètol anuncia que el nen Lemoine hi solia comprar llaminadures; a l’escola municipal –ara anomenada École Le Petit Lemoine– s’hi exposen els seus butlletins de qualificacions (no gaire brillants, tot s’ha de dir: l’Ambroise va ser un estudiant propens a la indolència); una inscripció a la carnisseria Fournier es vanta de ser la proveïdora de «la carn que va nodrir el nostre gran poeta»; la fleca Hinault també s’enorgulleix d’haver pastat i cuit «el pa que va assortir d’hidrats de carboni l’organisme del geni».

Una placa en un banc dels Jardins du Bourg rememora el primer petó del jove Ambroise a una noia (va ser Henriette Champfleury, qui moriria pocs mesos després d’una pneumònia) i a l’habitació 17 de la pensió Jardin d’Eden un epígraf recorda que allí «el gran poeta Lemoine va vessar per primer vegada la seva il·lustre llavor» (en Juliette, la meuca més veterana del barri). A l’església de Sainte-Dorothée una làpida de marbre deixa constància del casament de Lemoine amb Léonor Cretelle (el 14 de març de 1909) i a la façana del número 25 de la Rue des Gravilliers es llegeix: «en aquesta casa van viure Ambroise i Léonor Lemoine, orgull de Bourg-les-Champs i de la literatura francesa».

Al Bistrot de Pierre encara avui penja un rètol de fusta on s’explica que el poeta va escriure el seu primer poemari –Périphéries (1911)– assegut en la taula del racó, i guarden com una relíquia el cendrer on aixafava les burilles dels Gauloises. A la Librairie ambrosienne, única llibreria de la ciutat, alguns dels versos més cèlebres de Lemoine adornen les parets; no cal dir que totes les seves obres –des d’Équidistances (1912) fins a Parallélépipèdes (1938)– tenen reservat un lloc de privilegi a les lleixes.

Si no sou aprensius, aneu al Museu Natural (a la Rue d’Orange, 4) on conserven embalsamada la cama que el poeta va perdre a Verdun. Recuperada miraculosament del camp de batalla –potser amb l’esperança ingènua que la hi podrien reimplantar– encara hi són visibles els fragments de metralla que s’hi van encastar. L’ortopèdia Rocher, en una placa daurada, s’enorgulleix d’haver proveït Lemoine d’una cama mecànica d’invenció revolucionària i la farmàcia Sagnier d’haver-li proporcionat calmants durant la llarga convalescència («Les cures de l’apotecari Ferdinand Sagnier van procurar una recuperació plàcida d’Ambroise Lemoine, poeta i heroi de guerra», fan saber al visitant).

Fotografies del poeta armat amb la cama ortopèdica poden admirar-se a les parets de la sala de plens de l’Ajuntament: «Ambroise Lemoine rebent la Medalla de la Ciutat», «Ambroise Lemoine recitant a la Sala de les Columnes», «Ambroise Lemoine essent condecorat el Dia del Herois Victoriosos de Bourg-les-Champs». La més curiosa de totes mostra a Lemoine amb un infreqüent somriure que deixa al descobert unes dents perfectament arrenglerades: «Ambroise Lemoine estrenant la dentadura postissa» (imatge que –en una ampliació del tot excessiva (100×150)– també presideix la recepció de la consulta de l’odontòleg Roland Delabarre).

A Bourg-les-Champs, el lemoinià entusiasta trobarà altres tresors: el pollancre que li va inspirar el tríptic ombrívol Dilapidations (1934), els urinaris públics on alleujava la pressió de la bufeta durant els concerts dominicals de la Banda Municipal (també el prostíbul on alleujava la pressió d’altres òrgans), el sanatori psiquiàtric on Léonor Lemoine va passar els últims mesos, el pont des del qual el poeta va llançar-se en el seu primer intent de suïcidi (la poca alçària només va provocar-li la fractura de la cama que li quedava) i la navalla amb la qual va culminar el seu segon –i reeixit– intent, comprada a la ferreteria Delalande («aquí el turmentat poeta Lemoine va adquirir la navalla per tallar-se les venes», diu el rètol de l’entrada).

El periple lemoinià ha d’acabar necessàriament al cementiri de Saint-Jacob. Sobre el marbre del panteó dels Lemoine, es van gravar com a epitafi els dos versos que encapçalen aquest escrit.

Pretèrit imperfet

Què té el passat que sempre fa que el
present sembli, en comparació,
tan mancat de color i substància?
JOHN BANVILLE, Shroud

El magnat Kane va morir recordant un trineu de la infantesa. L’oncle Pauet, les infusions que la seva mare li preparava per combatre les flatulències. També l’emperador Xao Zong, en ple trànsit, va pensar en la seva mare difunta i li va demanar un bol d’arròs. Jo, arribat el moment, potser invocaré el mugrons de la professora de llatí de l’institut; la meva dona, les falgueres d’aquells campaments d’estiu de la seva adolescència. Parafrasejant Banville: què té el passat que sempre en rememorem el color i la substància quan som a punt d’expirar?

Encara que per a un dels meus escriptors de capçalera, Vladímir Nabòkov, el passat sigui «una realitat sòlida que fa del present un fantasma», un dels meus aforismes més celebrats —celebrats per mi: jo no he donat a conèixer mai cap obra de creació (d’això en parlaré més endavant)— diu: «La nostàlgia és fruit d’una memòria defectuosa». En altres paraules: desconfio del passat, de la memòria selectiva que ens porta a recordar els bons moments i a esborrar —o distorsionar— cautelosament els dolents. Un conegut epigrama de Jennings sembla donar-me la raó: «Només els miops contemplen el passat sense rubor». Ciceró era més categòric: «El record del mal passat és alegre». Una raó de pes per malfiar-se dels records, si dels mals en fem celebració! Sir Thomas Browne es mostra escèptic i també es malfia de la memòria: «A penes recordem les nostres alegries», va escriure a Urn Burial, «i els atacs més aguts de l’aflicció només ens deixen punxades efímeres». Vaja, que segons l’anglès el temps ho esvaeix tot, alegries i tristeses, fins a deixar-ne un rastre tan vague com la inofensiva picada d’un mosquit. Un segle abans de Browne, Cervantes havia estat més expeditiu: «No hay recuerdo que el tiempo no borre ni pena que la muerte no acabe».

Però ja n’hi ha prou. Tanquem l’Arxiu de citacions! Ja he xuclat massa sang als meus autors preferits. Ara volia parlar dels àlbums de fotografies.

No hi ha un objecte més malèvol per posar en evidència el passat que un àlbum de fotografies. Aparentment, l’àlbum documenta la vostra vida: com éreu de joves, els vestits que us posàveu, els pentinats ridículs que dúieu, a quins llocs vàreu viatjar, a quines persones vàreu conèixer. Però ja he dit que un àlbum de fotografies és malèvol. Malèvol i enganyós, afegiria. Per què? Perquè només deixa constància dels moments plaents: un viatge, unes vacances, un dia de platja, una excursió per la muntanya, un àpat en un restaurant, una festa d’aniversari. L’àlbum fotogràfic alimenta la «memòria defectuosa» que ens mou a la nostàlgia (ara m’estic autocitant: no tinc remei!).

El meu germà Biel, a qui ara coneixereu, recelava del món idíl·lic que mostren les fotografies i deia que un àlbum de fotos, lluny d’explicar la vida real de les persones, exposa una vida paral·lela del tot postissa. I es preguntava perquè no fem fotografies dels instants tristos: perquè hi ha fotògrafs als casaments però no als funerals, perquè fotografiem el fill acabat de néixer però no el fill malalt, perquè guardem imatges dels batejos però no en tenim de les incineracions. En definitiva: perquè tenim obstinació per la felicitat i aversió per la desgràcia.

—¿És que volem oblidar que també hem estat infeliços? —es preguntava.

Va començar fotografiant el pare a l’hospital. Ho feia amb discreció, sense que el moribund se n’adonés, fugint de la vigilància de metges i infermeres. I també va fer fotografies a l’enterrament, amagat com el paparazzi tafaner que surt a la caça d’imatges compromeses. La càmera l’acompanyava a tot arreu, sempre a l’aguait per captar la realitat que els àlbums familiars amaguen o disfressen. Va fotografiar la cara crispada pel dolor de la seva dona quan anava de part, els plors nocturns dels fills, els rostres desencaixats per les llargues nits d’insomni. També va voler guardar un record del gest irat del cap que va acomiadar-lo de la feina, del trau a la cella de la filla, del braç fracturat del fill, de la seva pròpia cama després de passar-hi un tractor pel damunt, de les llàgrimes de la seva dona quan discutien. Va dur la càmera al despatx de l’advocat que va tramitar el divorci i va documentar el procés de separació amb un fervor periodístic (malgrat l’oposició d’un lletrat poc sensible a l’art fotogràfic).

Es va habituar a enfrontar-se a gent que no entenia la seva fixació en atresorar els moments amargs de la vida. Aquella incomprensió va convertir-lo en un especialista en fer fotos d’incògnit: els bars on cada nit s’emborratxava eren escrupolosament immortalitzats, també les bagasses que freqüentava, fins i tot el drogoaddicte que una nit va estomacar-lo en un carreró sòrdid i després li va robar la cartera.

A vegades, en alguna trobada familiar, ens ensenyava orgullós els seus àlbums, i si li retrèiem que no hi hagués cap imatge feliç, ell ens feia un gest de menyspreu i deia:

—Bah! Ho faig per compensar!

Quan el metge va diagnosticar-li el tumor al pulmó, va dedicar-se a il·lustrar amb un entusiasme macabre els efectes físics de l’avanç de la malaltia en una sèrie de fotografies que va titular «El meu podriment».

El dia del seu funeral, al tanatori, davant la mirada escandalitzada de tothom, vaig treure el meu telèfon mòbil i vaig fotografiar el pobre Biel dins el taüt. Era un homenatge, la fotografia que a ell li hauria agradat fer.

Obra pòstuma

Alguns homes neixen pòstums.
F. NIETZSCHE, L’anticrist

Sóc l’escriptor més secret del país. Ningú no m’ha llegit. Ningú no em coneix. No es parla de mi perquè mai no he publicat res.

Resistir a la temptació de publicar no va ser fàcil quan era jove: ja se sap que la vehemència juvenil provoca afanys de notorietat. Però, en el meu cas, una intuïció prematurament assenyada m’aconsellava guardar només per a mi tot allò que produïa. No volia que la meva obra tingués cap més lector que jo. Us preguntareu perquè. M’explicaré.

Les obres literàries es transformen en la imaginació de qui les llegeix: cada lector s’apropia de les paraules, les acarona, les interpreta, les tergiversa, i els llibres deixen de ser de l’autor, passen al «domini públic», tothom els graponeja per atacar-los o defensar-los, per injuriar-los o lloar-los, per buscar significats ocults que no existeixen, per empescar-se lectures tangencials, que per «fer-se’ls seus» i que formin part de les seves vides. I així és com els llibres es transfiguren. No em refereixo a que la recepció d’una obra canviï la percepció que l’autor en tenia. No, és més angoixant que això: quan una obra ha estat assimilada per diversos lectors ja no és la mateixa, és una altra, ha trencat el vincle íntim que l’unia amb el seu creador, ha perdut la innocència, ha penetrat en cervells que l’han transformada en imatges heterogènies que l’autor no havia concebut i que n’han diversificat el sentit. Ja no és el seu llibre, és un llibre monstruós que comparteixen un munt de lectors, com la meuca d’un bordell que, disponible per a tots els clients, complau els seus capricis i és usada —i jutjada— segons els gustos i els criteris de cada un d’ells.

Des de molt jove, vaig seguir un dels preceptes del meu Decàleg de l’escriptor pur: «Escriu per a tu mateix» (els aforistes tenim tirada a fer decàlegs: una conseqüència de ser tan sentenciosos). Una altra màxima que sempre tenia present deia: «L’escriptura és una activitat egoista: no pensis en el lector». Una variant posterior, més barroera (els anys ens accentuen l’acidesa) i més directa: «L’escriptura és onanisme: pela-te-la cada dia». Jo volia preservar la puresa dels contes, novel·les i poemes que escrivia. Per això no els ensenyava a ningú. Escrivia, corregia, guardava.

Però estic mentint. Sí que va haver-hi una persona que tenia accés als meus escrits. Quan la vaig conèixer, la meva dona admirava cada frase que sortia de la meva ploma (ara detesta cada paraula, crec que ja ho he comentat abans). Ella insistia en que enviés els llibres a un editor, que presentés contes a concursos, que inundés les revistes culturals dels meus poemes. Em parlava de premis, d’honors i de diners. Jo li contestava que quan un escriptor exposa les seves criatures a la vista del món, només espera l’adoració del públic i el veredicte eufòric de la crítica. Jo no sentia la necessitat de ser afalagat, era impermeable tant a l’elogi com al retret. El meu Decàleg de l’escriptor pur ho deixa ben clar: «Tapa’t les orelles: el soroll del món contamina l’essència de l’art».

Davant aquesta indiferència per la difusió d’allò que escrivia, l’entusiasme de la meva dona es va anar marcint (també el nostre amor, però això és una altra història que no desenvoluparé aquí) i vaig poder-me consagrar a la creació sense cap altra pressió que la de la muses. No entraré en detalls sobre la meva producció: podeu imaginar-vos que és extensa, cinquanta anys de feina donen per molt. Només diré que en cap moment m’havia plantejat trair els meus principis (o, per ser sincers, només una vegada: quan Enrique Vila-Matas, que és alguns anys més jove que jo —o hauria de dir «menys vell que jo»?—, va publicar el seu Bartleby y compañía, un llibre dedicat als escriptors que abandonen la literatura perquè «prefereixen no fer-ho», com deia el cèlebre escrivent de Melville. Ben segur que l’escriptor barceloní, si hagués sabut de la meva obra invisible, m’hauria dedicat un capítol del seu llibre).

I ara es preguntaran, senyors membres del jurat, perquè m’he decidit a posar a la consideració de vostès aquest recull de narracions. La meva dona es pregunta el mateix. Ella creu que, per fi, he posat seny, i que, com que anem justos amb els diners de la migrada jubilació, em mouen finalitats econòmiques. És una ingènua. Al Decàleg de l’escriptor pur he declarat: «Els diners no porten la felicitat, la literatura sí; renuncia als diners: escriu». La meva dona deu haver oblidat aquest axioma i troba convincent la justificació pecuniària que s’ha empescat. Però ella no sap res del cuc que em rosega, un convidat que ha entrat sense invitació i que no hi haurà manera de fer marxar. Conviurem un parell de setmanes, un mes a tot estirar, segons el pronòstic del doctor Rius-Verdú. I, llavors, jo me n’aniré. Hostes vingueren.

Per això, quan he començat a escriure aquests relats, em preguntava què moriria amb la meva agonia. Siguem objectius: res de valuós, no m’enganyo. Amb quina tràgica afectació el robot Roy Batty rememora uns records que, amb una presumpció patètica, creu únics i valuosos. Pobre cretí! Pel que fa a la transcendència que Borges concedeix a cada traspàs, estic convençut que, en el meu cas, el món no farà cap sotrac si prescindeix de la meva minsa aportació a la «memòria de l’univers».

I sobre els llibres que he escrit i que he ocultat a tothom —i que la meva dona, contravenint els meus desitjos, donarà a conèixer poc després de la meva defunció—, ¿els espera el mateix oblit que a la biografia desorbitada de l’emperador Xao Zong? ¿Seran ignorats com les ambicioses novel·les que Ugo Aurelio Mongelluzzo hauria escrit? ¿O, per contra, seran venerades fins al fanatisme, com l’herència del poeta Ambroise Lemoine? ¿O potser patiran la incomprensió dels versos d’aquell príncep dels poetes críptics anomenat James J. Jennings? Com deia el meu avi amb el característic sarcasme empordanès: «Quan jo mori ja us apanyareu!». ¿Qui pot interessar-se pel seu llegat quan ja ha deixat d’existir? ¿Està més satisfet Mozart reposant en la seva tomba desconeguda que un trist músic ambulant de la seva època? ¿És més feliç Franz Schubert al cementiri de Viena que el farmacèutic anònim que li preparava l’ungüent per la sífilis? Quina aixecada de camisa és això de la posteritat!

Com Laurence Sterne fa dir a un dels personatges del Tristam Shandy: «Quan som, la mort no és, i quan la mort és, nosaltres no som». Si el destí dels meus llibres no m’ha preocupat en vida —quan jo era— encara em preocupa menys ara que aviat ja no seré. Les meves obres —inclosa aquesta que ara acabo— se les pot engolir l’oblit. La felicitat d’haver-les escrit mai no s’evaporarà.

0
Tinc més informació

Et pot interessar

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)