/Els mil i pico
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dilluns, 20 gener de 2020 | 3a Època | Edició núm. 14.232 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Matthew Tree entrevistat en exclusiva per Hash Altiner, d'Els mil i pico, a l'IES Vicenç Vives de Girona FOTO: ELS MIL I PICOMatthew Tree entrevistat en exclusiva per Hash Altiner, d'Els mil i pico, a l'IES Vicenç Vives de Girona FOTO: ELS MIL I PICO
: : Els mil i pico > Els mil reportatges i entrevistes | 14·03·2011

Matthew Tree: «No m’agrada parlar de literatura perquè sona massa a assignatura». Tree ens revela l’exclusiva d’una nova novel·la inèdita

Hash Altiner |

Matthew Tree és un escriptor anglès que va decidir instal·lar-se a Catalunya i aprendre la llengua catalana. Ha escrit en aquesta llengua, que declara com a alliberament, novel·les i diversos assajos. Ha guanyat el Premi Columna Nadal 2001 per la novel·la Privilegiat. El seu últim llibre és l’assaig Negre de merda. El racisme explicat als blancs.

Ens trobem amb ell després d’una xerrada que ofereix als alumnes de l’IES Jaume Vicenç Vives per a la diada de les llengües maternes, en la que expressa la seva defensa de la llengua catalana.

Què és per a tu la literatura?

– De fet no m’agrada la paraula literatura, perquè em sona massa a assignatura. Prefereixo parlar de l’escriptura, que és una forma més interessant de comunicació i, a través de la qual, pots comunicar més coses que quan ho fas només amb la veu parlada, és a dir, utilitzar les paraules escrites per dir coses que són impossibles o difícils de dir quan parles en directe.

T’etiquetaries en un estil literari concret?

– No. Jo crec que tots els escriptors diuen el mateix, que has de tenir la teva veu pròpia a l’hora d’escriure, el teu propi estil. Perquè sinó les teves paraules seran mortes en el moment d’omplir una pàgina, però si tens la teva veu pròpia pots fer novel•la, que potser és la cosa més difícil, pots fer contes, assaig, autobiografia… Però sempre és la mateixa persona, el mateix escriptor, la mateixa tècnica.

Sovinteges més el gènere assagista que el novel·lista. És perquè t’hi sents més còmode?

– No ben bé. És una mica més fàcil que fer assaig, senzillament perquè la novel·la és molt més complexa, més íntima. Però de fet, per a mi va tot lligat. Durant aquests anys en que he tret dos assajos, un sobre la religió i un sobre el racisme, he estat treballant en una novel·la. Però encara no ha sortit i els assajos sí. I fins i tot la temàtica dels assajos va lligada una mica amb coses que surten a la novel·la però d’una manera diferent. I abans potser publicava més novel·la. He publicat dues novel·les i un llibre de contes, una autobiografia, que també és ficció [somriu]. Però no és que tingui una preferència per una cosa sobre l’altra.

En molts moments critiques tot allò que ens ensenyen els col·legis i instituts. La forma en què s’ensenya la literatura no t’agrada.

– No, més aviat és anti-ensenyament, en aquest sentit. Bàsicament és el problema de les lectures obligatòries, i quan dic lectures parlo de novel·la, de conte, etc. En qualsevol idioma, no pots donar el mateix llibre a quaranta o seixanta persones al mateix moment i esperar que tinguin exactament les mateixes reaccions. N’hi haurà que pensen que és la cosa més avorrida del món, hi haurà que pensen que això els ha obert horitzons nous… hi haurà d’absolutament tot. Però tothom tindrà una reacció diferent, i segurament per a la majoria no serà el moment de llegir aquell llibre. Per tant, si hem de tenir exàmens i aquestes coses, que jo també posaria en dubte, fem servir un altre sistema. A Holanda, per exemple, ofereixen als estudiants tota una gama de llibres, des de ciència ficció comercial fins a Dostoyevski. Els deixen triar i escriure sobre el llibre que més els pot interessar. Així no ens trobaríem en aquesta situació d’ara en que la immensa majoria de gent deixa de llegir ja a l’adolescència.

En literatura (o escriptura) catalana, prefereixes els clàssics oblidats o les publicacions noves i contemporànies?

– Actualment llegeixo més material contemporani. El que m’agrada molt és la literatura de la qual no se’n parla gaire; la literatura catalana del segle XIX, per exemple, en la que hi ha coses molt bones. Narcís Oller potser és l’exponent més conegut. Però hi ha coses boníssimes, i és una literatura molt assequible, és literatura moderna. Però últimament llegeixo més aviat coses contemporànies.

Com es pot aprendre un idioma de forma autodidacta i arribar a ser-ne una important figura literària?

– No ho sóc [riu modestament]. Per aprendre un idioma, el secret és la immersió. Jo no ho sabia en el moment d’aprendre el català, però jo m’estava subjectant a mi mateix en una mena d’immersió lingüística. De manera que la fase que he explicat aquí dels sis mesos van ser molt intensos i molt durs aprenent el català cada dia. Has de ser tossut, bàsicament, però així l’interioritzes. Vaig aprendre el castellà i l’holandès sobre la marxa i a un ritme molt més relaxat, i els puc parlar i entendre sense problema, però no els tinc interioritzats. Només l’anglès i el català. I si hagués estat en un altre lloc hagués estat un altre idioma.

Per què Catalunya i no Kurdistan, per exemple? I per què aquesta mena patriotisme per un país aliè a tu?

– No sento patriotisme per Catalunya, exactament, sinó una fascinació perenne barrejada amb una irritació considerable envers la ignorància de la seva existència a l’estranger, i l’odi, de vegades disfressat d’indiferència agressiva, que sovint se sent per ella a l’Espanya monolingüe. Però la paraula clau és fascinació. És un lloc objectivament fascinant, sui generis, irrepetible i ple de potencial creatiu, social…. Considero que he tingut moltíssima sort en ensopegar amb aquesta realitat altrament força amagada.

No haguessis tingut més èxit amb la teva llengua materna? Hi segueixes escrivint?

– Jo vaig deixar d’escriure en anglès durant deu anys, entre el 1990 i el 2000, i després vaig tornar a escriure en els dos idiomes, i la raó és perquè vaig trobar tota una sèrie de dificultats amb l’anglès britànic, concretament. Jo sempre volia ser americà. Els americans no tenen aquesta classe de problemes. L’anglès britànic té una sèrie de característiques que per a mi personalment eren obstacles a l’hora d’expressar-me. En un altre idioma, el català, que és el que tenia diguem a mà, tots aquests obstacles desapareixien com el rosari de l’aurora. És a dir, que per mi, escriure en català era un alliberament. I ara justament estic tornant a enviar material a Anglaterra i és molt dur perquè, això ho sé pels amics que treballen al mundillo allà, la poca gent que ha sentit a parlar una mica de mi em tenen com una mena de freak. És a dir, que és sospitós. Per què una persona anglo-parlant ha decidit escriure en aquest petit idioma que no sabem ben bé què és? De manera que espero que amb la última novel·la, que acabaré d’aquí uns mesos, tot això s’acabarà.

És en anglès?

– Sí. I està emparaulada també aquí, amb una traducció. Però vull que surti primer a Anglaterra, perquè la temàtica és d’allà, el llenguatge… tot correspon a la meva època pre-catalana.

Ens en podries fer un petit avanç?

– És un setge. El setge d’un poble dels anys setanta, i els assetjadors són africans.

I el castellà? Em consta que només tens un llibre en castellà

– No escric en castellà per la mateixa raó que no escric en holandès, perquè no penso en castellà a l’hora d’escriure. A l’hora d’escriure has de pensar en aquell idioma. Sinó, et surt una traducció directament. I curiosament la novel·la publicada en castellà és una traducció de la versió anglesa de la novel·la que vaig fer publicar en català.

Llavors no tens intenció d’aprendre el castellà de forma rigorosa i escriure-hi

– Si hi hagués un canvi total de vida i hagués de viure a les castelles suposo que interioritzaria també el castellà, de la mateixa manera que si anés a viure a Amsterdam interioritzaria molt més l’holandès. Però no tinc do de llengües. Per a mi ja ha estat prou difícil dominar tant l’anglès com el català.

Reconec que amb l’assaig Aniversari m’has convençut de les facultats que cada llengua té per si mateixa (jo era dels de la llengua per comunicar i prou). Però el fet que el català sigui tan semblant al castellà no fa que aquestes facultats siguin menys nombroses i, per tant menys significants?

– És semblant perquè prové del mateix grup lingüístic. Però de fet la llengua que té més semblança al castellà és el portuguès. Dins el grup de les llengües romàniques hi ha subgrups. Hi ha el castellà i el portuguès en un grup, l’italià, el català, el provençal i l’occità i el francès en un altre. El romanès diguem que és un cas a part. De manera que són semblants però també déu n’hi do. És com dir a un portuguès: realment val la pena expressar-te en portuguès si s’assembla tant al castellà? I evidentment diria que sí.

Negre de merda, el teu últim llibre. Quin objectiu té? Creus que pot ajudar a canviar el pensament dels més arreladament racistes?

– La idea personal era treure del propi cap el que jo identificava com els últims rastres d’una mena de racisme que personalment crec que tots els europeus blancs acaben agafant d’una manera o una altra, perquè és una cosa que a Europa, tot i que està a les acaballes, crec, estava molt més acceptada a l’època dels avis i els besavis, perquè era una cosa respectable gairebé. Tot això va desapareixent, però ha deixat alguns rastres. I jo volia treure els últims rastres del meu cap fent aquest llibre, és a dir, descobrir de què anava exactament aquest racisme. I la idea pel lector hauria de ser exactament el mateix. Llegeixes aquest llibre, saps què és el racisme, saps exactament què és, perquè els mitjans de comunicació confonen el tema. I de fet, és com una mena d’exorcisme del racisme, per a cada lector. Molts lectors m’han dit que efectivament és així. Dels lectors, per exemple jueus, africans i nord-africans, he rebut una reacció diferent. Ha estat com que per fi algú ha escrit des del seu punt de vista com és rebre insults racistes, etc.

Hi cites a Mercè Rodoreda en la llista de racistes. Això sobta a tot aquell que considerava la Mercè d’ideologia esquerrana. A més, ella mateixa va haver de fugir de l’avanç de l’exèrcit nazi durant el seu exili

– Trobaràs la cita a les Cartes completes de la seva correspondència amb en Joan Sales. La correspondència, per cert, val molt la pena i dóna una idea exacta de com la repressió idiomàtica, i general, de la dictadura afectava els que escrivien i publicaven llibres en català. El fet és que el traductor jueu nord-americà a què la Rodoreda es referia, David Rosenthal, va acabar sent el seu principal traductor a l’anglès, de llibres com La plaça del Diamant, Carrer de les Camèlies etc. i va ser adoptat per la família Sales amb qui el David va mantenir una amistat genuïna. Ara bé, l’antisemitisme de saló de la Rodoreda era la norma per la gent de la seva generació. No tenia res a veure amb una actitud crítica al govern israelià, per cert, sinó que provenia d’un antisemitisme molt estès a Europa abans de la guerra, generat en part pel cristianisme, que va inventar el concepte del “jueu = enemic”, i en part de les idees racistes pseudocientífiques que aleshores eren el pa de cada dia. Aquest tipus de racisme no surt a a les seves novel·les enlloc, cosa que suggereix que, com molts autors, la Rodoreda era més intel·ligent en la seva ficció que no pas en la seva conversa quotidiana. Vaig conèixer el David -que va morir als 47 anys- i durant la nostra amistat incipient, mai no deia cap paraula negativa en referir-se a la Rodoreda: més aviat al revés.

Tu mateix t’inclous com algú que ha estat racista en el algun moment. Som tots racistes?

– No, jo diria que els europeus blancs, perquè és part de la seva cultura, històricament. Al llibre hi ha una secció que explica d’on venen les teories racistes. I provenen dels científics i pensadors més respectats de tota Europa. Kant, per exemple. No eren considerats fanàtics o inhumanitaris. Per tant el racisme ha format part de la cultura europea, durant un cert temps, de la il·lustració fins aquí. Això vol dir que hi haurà rastres. Fins i tot en persones que no s’haurien considerat mai racistes. Per a mi, l’ultima auto-humiliació va ser justament a Tanzània, quan vaig prestar la càmera digital a un dels amics dels amics pensant “a veure si sabrà utilitzar-ho, perquè és africà”. I em va tornar la càmera explicant-me com utilitzar unes funcions de la càmera que jo no sabia que existien.

És a dir que el sentiment racista és inconscient. I és exportable?

– És perfectament exportable. Els japonesos, per exemple, tenen un gran problema amb el racisme. La tradició racista feixista i neonazi ultradretana europea va arribar al Japó, i van arribar a la conclusió que les races si que existien i que la seva raça s’havia desenvolupat a part de la resta de la humanitat i era superior. I tot i la teoria que prova que tots venim de l’Àfrica, encara hi ha científics al Japó que ho neguen amb la idea que és inacceptable. És a dir, sí, és perfectament exportable. Els humans som iguals en aquest sentit; podem heretar qualsevol idea de qualsevol lloc.

Esborraries la paraula “raça” dels vocabularis?

– Sí. Sempre que no estiguem parlant dels gossos, perquè dins el món dels gossos té un sentit molt expressiu. En anglès és una altra paraula, per cert: pedigree. Però aquí es fa servir per parlar de diferents tipus de gossos sense dubtar que són de la mateixa espècie. Però per parlar dels éssers humans hauria de ser utilitzada com a mínim sempre en singular: La raça, que és l’única, la raça humana.

Creus que el racisme actual es pot explicar a partir de mals comportaments dels estrangers nouvinguts?

– Quan dius nouvinguts estem parlant d’una diversitat individual i de persones individuals tan diferent que gairebé no té sentit classificar-los com un grup. Pot haver-hi un problema amb el veí, perquè fa massa soroll o el que sigui. Però en tot cas és un problema amb el veí. Un exemple seria una amiga meva catalana, de família aragonesa, que viu al Poble Sec. Hi ha un barri on hi ha un percentatge alt de llatinoamericans, sobretot de peruans. I el tòpic xenòfob és “aquesta gent fa molt de soroll, molta festa”. De fet, és veritat que hi ha una certa cultura de carrer i festes i tal. Però els que fan més soroll i amb qui la meva amiga ha tingut realment problemes de soroll són una colla d’alemanys, de manera que ells també són nouvinguts, però no surten mai als mitjans de comunicació com un problema.

Ens acomiadem d’en Matthew Tree amb bones lliçons sobre humanitat i sobre llengües, entre les quals -per a ell- el català manté una molt alta posició. Tot i així, sabem que aquest curiós catalanista no abandona la molt anglesa costum de ser un gran bevedor de cervesa.

Hacer Altiner és alumna de l’IES Santa Eugènia i membre del Consell de comunicació d’Els mil i pico

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)