Ferran Guillamet: «Abans dels 9 anys ja feia bateries improvisades amb dos ferros i unes paelles per plats»

Cada any la distribuïdora musical Euromúsica Garijo convoca el concurs ‘EuroDrummer’ per escollir el millor bateria espanyol i entre els cinc finalistes d’enguany hi ha un sol català, el bateria i percussionista de l’Orquestra-Cobla Internacional Selvatana, Ferran Guillamet, que el proper 28 de febrer s’haurà de disputar el títol de millor bateria del país. Empordanès de naixement i eugenienc d’adopció, Ferran Guillamet ha explicat a El Dimoni -periòdic de qui es confessa fidel seguidor- què sent en ser finalista.

El Dimoni [ED]: Ets l’únic català entre els cinc finalistes del concurs, content?

Ferran Guillamet [FG]: Estic molt content d’estar entre els cinc millors i si ara quedo una mica més amunt, ja serà increïble, però és que ja és increïble estar entre els cinc millors.

ED: En què consisteix el concurs?

FG: El concurs es fa des del 2000. Fins al 2004 era per a bateries de tot Espanya, de fins a 25 anys. Ara ho han canviat fins a menors de 30 anys i com que en tinc 27, m’hi vaig presentar. Ho organitza la distribuïdora Euromúsica Garijo, de Madrid, i es promociona a través de la revista Batería total. I m’han seleccionat perquè vaig enviar un CD amb quatre temes iguals per a tots els participants. A més, havies de fer un solo de 2 minuts, de lliure elecció, i d’aquí la distribuïdora feia la tria, primer de quinze semifinalistes i finalment, la dels cinc finalistes.

ED: I ara aquests cinc finalistes heu d’anar a Madrid el proper 28 de febrer. Ja saps com serà la lluita pel títol?

FG: Doncs, els cinc finalistes haurem de portar un tema preparat de tres minuts i la resta seran temes a vista, és a dir, temes que ens donaran i tindrem només una hora o dues per estudiar. De moment però, no se saben ni la sala on tocarem ni les bases. El que sí sabem és que ens pagaran el viatge en avió, l’hotel i l’estada.

ED: I qui decidirà qui és el millor dels cinc?

FG: El jurat el formaran bateries prou reconeguts de Barcelona i Madrid, com el director de La Virtual Drumm School, Salvador Niebla; el director d’orquestra Pepe Sánchez; o el pedagog i exbateria de Raphael i el Dúo Dinámico, Lluís Ribalta, que durant molts anys va ser també bateria de Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.

	Batería total, d’MC Ediciones

ED: I a banda del reconeixement professional, quin premi t’espera?

FG: Doncs el primer premi és de 3.000 € per gastar en instruments de les marques que ven la distribuïdora Euromúsica Garijo. El segon premi és de 1.500 € i el tercer, de 500. Per al quart i cinquè hi haurà una placa honorífica però, a més, hi ha un accèssit que no ha de ser ni pel primer ni pel segon, que consisteix en una estada de quinze dies a Nova York estudiant en una escola de bateria. Tots cinc finalistes sortirem en un reportatge de la revista Batería total.

ED: Per arribar a estar entre els cinc millors cal preparar-se molt. Com vas començar a estudiar bateria?

FG: Vaig començar a estudiar música als 9 anys, ja amb la idea de tocar la bateria. Però a casa em van obligar a tocar el piano fins els 12 anys, i llavors, sí que vaig començar a estudiar la bateria al Conservatori de Figueres amb els professors Jordi Torrent i Ismael Suñer, músics d’orquestres de Girona. Llavors als 14 vaig anar amb un professor particular, Víctor Rodríguez, un bateria de la Jonquera. Aquí a Girona, ja vaig tenir a Quim Gironell, que per mi a més de professor ha estat un mentor, com diuen els americans. Apart de fer-me de professor, em va fer de pare. Per cert, vull tenir un record per ell ja que va morir fa pocs mesos als 44 anys; era un gran professional i millor persona. Ell va ser qui em va gairebé obligar a anar a Barcelona, on vaig seguir les classes de Quim Soler durant tres anys. Hi anava cada quinze dies i ara encara hi vaig dos o tres cops l’any. I també vaig fer un parèntesi quan vaig estudiar amb Lluís Ribalta, amb qui vaig estar durant un any.

ED: Però per què la bateria?

FG: Això ja em venia de molt abans, als 9 anys ja feia bateries improvisades amb dos ferros i unes paelles per plats. El meu oncle encara ho guarda de record. De fet, n’havia tingut de llaunes, de pals d’escombres, i havia fet mil invents. La primera imatge que tinc és la d’entrar a la sala de ball del meu poble quan era petit i veure aquell instrument. I mentre els de la meva edat ningú sabia on eren, els meus pares ja sabien que jo estava a l’escala de dalt l’escenari mirant el bateria. I esperava que fos la festa major per anar a les proves de so i em passava la tarda mirant el muntatge de les orquestres i conjunts que venien. Jo hi anava ja a les sis de la tarda per veure el muntatge i les proves de so i després em passava tota la nit amb els ulls oberts de cara a l’escenari.

	Guillamet a la formació de concert de la Selvatana FOTO: www.selvatana.com

ED: I ara estàs treballant en una orquestra com les que admiraves de petit, la Selvatana. Però ja havies estat abans en altres conjunts, oi?

FG: Sí, vaig estar del 91 fins al 97 amb un grup de Figueres, Els Digit Arts, amb qui vam enregistrar un disc en plena època del rock català. El 98, vaig entrar a l’Orquestra Amoga, el 99 vaig anar de gira amb Lluís Llach i el 2000 vaig tornar a l’Amoga. I del 2001 fins ara estic a l’Orquestra-Cobla Internacional Selvatana.

ED: També tinc entès que compagines l’orquestra amb un grup de rock, és així?

FG: Sí, amb el Four Versions, un grup que vam crear fa un any. Ens vam posar Four Versions perquè érem quatre i fèiem versions, però té gràcia perquè ara som cinc integrants però a aquestes alçades ja no li canviarem el nom. Entre altres, hi ha el guitarrista ripollenc Jordi Carles, que ha tocat 10 anys amb els Àspid i el cantant Toni Beiro, teloner d’Antonio Orozco. El baixista és professor d’universitat i també hi ha el cantant de la Selvatana, que és el pianista i cervell del Four Versions. Toquem versions de Queen, Phil Collins, Toto, Bryan Adams, Michael Jackson. Toquem la seva música perquè és la que a nosaltres ens agrada escoltar.

ED: Suposo que a un bateria el que més li agrada deu ser el rock, no?

FG: No, no només m’agrada el rock; també m’agrada molt el jazz, la música llatina. De fet, m’agrada tot. També havia tocat jazz amb La Selva Big Band, que assajava abans a Can Ninetes quan hi havia l’Escola de Música. I hi ha hagut intents d’altres grups però que han acabat per no sortir ni del local d’assaig; havia fet alguna cosa de flamenc però que no va sortir, perquè el més difícil és trobar llocs on tocar en directe.

ED: Així és difícil el panorama per als músics gironins?

FG: Hi ha un gran local de jazz al Barri Vell que fa els concerts els dissabtes, el Sunset, i el jazz és una música de minories (com els músics, que toquem sempre els caps de setmana) i estaria bé que fessin concerts també entre setmana. A Sant Narcís, per exemple, tenim la sort que el Centre cívic organitzen jam sessions on no coneixes amb el que estàs tocant però que després et trobes gent amb molt de talent però que per desgràcia no té massa oportunitats. Això és una molt bona pensada del barri veí però que es podria pensar de traslladar-ho aquí a Santa Eugènia, a Can Ninetes per exemple. A Sant Narcís es fa un divendres de cada mes, en queden tres de lliures!

ED: Ara que parlem de Santa Eugènia de Ter, com és que hi vas venir a viure si tu ets empordanès?

FG: Efectivament, jo sóc d’un bonic poble empordanès, Vilafant. Però vaig venir aquí pel treball, perquè amb les feines de les cobles orquestres tens molt poques hores per dormir i les poques que tenia me les passava anant cap a casa a Vilafant. Quan vaig arribar vaig viure en un pis molt petit, però em vaig instal·lar definitivament quan vaig conèixer-hi la meva companya i d’aquella feta em vaig fer eugenienc. I he de dir que hi estic molt bé.

ED: Creus que s’hauria de millorar alguna cosa a Santa Eugènia de Ter?

FG: Com a músic, he de dir que quan vaig arribar, a Can Ninetes hi havia l’Escola de Música Moderna i Jazz de Girona i ara la trobem a faltar perquè donava molta vida al barri. Hi havia moltes actuacions i audicions. Es troba a faltar.