/Les hortes
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 14 novembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.164 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Toni Lecha, de la Plataforma; Pep Riera, de la Unió de Pagesos; i Xavier Paunero, geògraf; en una imatge de les Jornades Tenim un riu i un rec!, a Can Ninetes FOTO: EL DIMONIToni Lecha, de la Plataforma; Pep Riera, de la Unió de Pagesos; i Xavier Paunero, geògraf; en una imatge de les Jornades Tenim un riu i un rec!, a Can Ninetes FOTO: EL DIMONI
: : Les hortes > Hortes de Santa Eugènia Eugènia de Ter | 29·08·2005

Les Hortes de Santa Eugènia de Ter: una lectura
al voltant de la geografia i la urbanalització

F. Xavier Paunero |

Hortes i urbanisme: una estreta relació històrica

L’agricultura urbana té futur? per què i com? Es tracta de qüestions gens fàcils de respondre i que preocupa a determinats grups de col·lectius ciutadans i professionals, que tenen punts de vista diferents i, fins i tot, contradictoris: per una banda s’observa una demana -en augment- dels ciutadans per gaudir de la natura i passejar-se per uns camps ben conreats, que facin goig, sense haver d’agafar el cotxe; i els petits agricultors, els hortolans -preocupats pels seus ingressos- esdevenen ara una peça clau per frenar l’especulació urbana i contribuir a preservar el paisatge i fer sostenible la ciutat; i, per l’altra, els interessos de promotors i l’esperada especulació al voltant dels totxos dins un procés d’urbanització generalitzada en el qual els ajuntaments sovint van a remolc i amb formes de planejament convencionals i escassament curoses amb els nous requeriments de l’ecologia urbana i la participació ciutadana.

Fent una ullada al passat, els hortolans han col·laborat de forma important a la producció d’espai urbà en la majoria de situacions, quan aquests espais formaven part del paisatge urbà i es donava un contacte estret entre la ciutat i el camp, gràcies a la cultura agrícola i els seus elements (sínies, molins, masies, pallers, oficis…) dins els espais periurbans. Disposem de prou testimonis del passat, mitjançant la cartografia i la toponímia urbana, que expliquen aspectes simbòlics i evoquen antigues formes de vida i una relació més estreta que no pas ara entre l’home i la terra. Per altra banda, a mesura que les ciutats han crescut, la superfície ocupada pels horts ho ha fet en la mateixa proporció, als sectors més fèrtils i a l’abast dels habitatges i principals centres de consum, com les botigues de barri i els mercats locals.

Un dels primers teòrics en matèria de localització agrària a la ciutat va ser l’economista prussià Johann H. Von Thünen (1783-1859), el qual va establir un model de disposició zonal especialitzada de les activitats agràries, que permetia modelitzar aquests espais al voltant de les ciutats, a partir del qual es nodrien els mercats urbans amb productes peribles1.

Amb el procés d’industrialització dels segle XIX i XX, moltes famílies conreaven petits horts, configurant un paisatge de jardins urbans que evocaven un passat agrícola, que els permetia aprovisionar-se i millorar les seves rendes. D’aquesta forma es va donar una simbiosi als centres industrials i miners amb els horts que preservaven i mimaven. Podem dir que els centres fabrils, fins i tot allà on el clima era desfavorable disposaven, en major o menor grau, d’espais reservats al cultiu per complementar els seus ingressos.

Durant el segle XX les hortes urbanes han continuat explotant-se en tant que la indústria ha funcionat un dels personatges urbans era aquest pagès-obrer-menestral a temps parcial que -juntament a la resta de membres familiars- que dedicaven una part del seu esbarjo a les feines agrícoles. Curiosament, la major part dels horts de zones fabrils han desaparegut per la pressió urbana: les crisis industrials han originat la venda de terrenys i la migracions de població a altres zones.

Avui dia, amb el canvi cap a una societat postindustrial, amb l’excusa del progrés, la necessitat d’infrastructures s’intenta fraccionar ens lots més grans, per urbanitzar-los; en el fons, els arguments són els mateixos de sempre, disposar de sòl urbà assequible per urbanitzar-lo i obtenir guanys. Hi ha, però, ciutats que han entès que els horts constitueixen un patrimoni que cal protegir i ho han recollit dins els plans reguladors.

Decàleg per a la protecció de les hortes

El rec, patrimoni viu de tots, lligat a l’arqueologia industrial FOTO: TONI VILCHES

Les Hortes de de Ter configuren un paisatge lligat a l’arqueologia industrial, l’aigua, els seus usos i aprofitaments. Temps ençà, les hortes del Ter avituallant famílies de Salt, Girona, el Pont Major i Sarrià, com un element més al voltant d’una arqueologia de l’aigua, amb la Sèquia com a eix.

L’aigua i els horts han estat els pretextos per consensuar un equilibri distributiu dels recursos locals, entre pagesos i veïns, i amb els propietaris dels salts d’aigua i les fàbriques prop de la sèquia2.

Considerant tot el que s’ha dit, pot ser no cal insistir-hi més sobre les raons que justificarien la protecció d’aquest indret, però de forma sintètica presentem alguns temes, una mena de Decàleg de protecció de les hortes contra el procés d’urbanització dura que ha sofert, explicats des del punt de vista històric, patrimonial, econòmic i geogràfic.

1. Cultura i patrimoni agrícola

Pep Riera, excoordinador de la Unió de Pagesos i veí del Maresme, va visitar les Hortes de de Ter convidat per la Plataforma en defensa de les Hortes i les Ribes del Ter, en el marc de les Jornades Tenim un riu!

Cultura és sinònim de cultiu, però corren mals temps pels horticultors de Catalunya, amb crisis al Maresme, al Delta del Llobregat i… a, per pressions diverses, sobretot les urbanístiques i les noves infrastructures. Raó de més per protegir una espècie en extinció amb imaginació, creant parcs agraris i amb noves formes de gestió sostenible.

Els horts de ja han vist passar vàries generacions d’hortolans, des de les primeres fàbriques amb les que comparteixen la Sèquia, creant-se així un patrimoni comú entre l’aigua industrial, les hidroelèctriques i els sistemes de rec.

I si a tocar els horts tenim l’Escola d’Hostaleria de Girona, es podria contribuir a crear un corpus culinari local, tot proveint-se de productes frescos del lloc. Seria una forma de complementar els recursos locals, la creativitat i al innovació gastronòmica, amb la fórmula aigua-terra-aliments-qualitat-innovació.

2. Patrimoni industrial i simbòlic

Grup de treballadors de la Marfà dels anys trenta
FOTO: ARXIU EL DIMONI

Posats a protegir els edificis, la maquinària i els elements més representatius de la tècnica i el patrimoni industrial, per què no els horts que en són part integral d’aquell? No caldria protegir també l’autèntica màquina d’aliments per generacions? L’economia de autoconsum no forma part també d’aquest patrimoni?

Cal protegir i divulgar per a la memòria col·lectiva l’antic patrimoni d’aquella societat fabril; però, d’igual manera, els elements agrícoles més característics, com regueres, marges i lleres; i els topònims oblidats de recs, camins, masies, etc. De fet, en realitat era una societat pluriactiva i amb una economia familiar de subsistència gràcies a les hortes, ja que calia estirar els sous de misèria. Per altra banda, la feina de l’hort proporcionava el descans i l’assossec necessaris per enfrontar la feina diària, tot sovint dins uns locals força insalubres. Però, a més de ser un patrimoni físic, la terra tenia un valor simbòlic si tenim en compte que formava part d’un gènere de vida descrit pel geògraf Paul Vidal de la Blache (1845-1918).

3. La identitat d’un poble transformat en barri

El desmuntat , un senyal d’identitat FOTO: N. SANS

Com assenyala Jaume Fabre3 «l’annexió de de Ter per part de Girona es plantejà en termes de grups de poder més que no pas de racionalització dels serveis». Però, resta «el sentiment de petita pàtria, la consciència de poble… una mena de petit nacionalisme o localisme que és una realitat davant la que no es pot tancar els ulls». Transcorregut prop de mig segle de la seva annexió, Santa Eugènia ha canviat notablement, tant físicament com social, per la qual cosa la independència del municipi a dures penes forma part de l’imaginari del barri i ara, el que cal és buscar nous elements comuns de referència, d’identitat i reptes pel sector: hortes, ecologia, qualitat de vida, solidaritat, civisme, cohesió social i convivència entre veïns i nouvinguts de la immigració. I aquí coincideixo amb Manel Mesquita4 quan assenyala que «l’Ajuntament de Girona s’està jugant la seva credibilitat i els veïns, el nostre pont cap el futur».

Per altra banda, l’espai que habita configura una ciutat real formada de fragments de territori on es treballa, es viu, es descansa…; i on el sentiment de lloc esdevé una suma de fragments, de temps urbans que ens revelen un tipus especial d’interacció entre individu i territori5. En el cas de aquesta relació individu-espai fins ara ha estat, majorment desconnectada, si més no de l’espai físic dels horts, que defineix un lloc.

4. Un paisatge amb diverses lectures

Pel que fa al paisatge de les Hortes de, poden acollir-nos a diversos enfocaments territorials: a l’Edat Mitjana, el paisatge era la terra habitada per un grup concret de persones o la possessió d’un senyor; a principis del set-cents, sota la influència dels pintors alemanys, el paisatge passà a ser l’aspecte d’una zona, la representació de l’ambient; i el 1925, el geògraf cultural Carl O. Sauer (1889-1975) recupera el concepte de paisatge, per referir-se al determinisme ambiental que descriu les interrelacions entre els éssers humans i l’entorn, amb especial atenció a l’impacte humà sobre el medi ambient (paisatge cultural). Qualsevol d’aquestes definicions serien aplicables al cas de les Hortes de ja que, com s’ha assenyalat, ens trobem davant un paisatge històric, humanitzat per l’urbanisme industrial, que a més a té lectures simbòliques, culturals i urbanes.

Ara que es comença a reconèixer de forma institucional el dret de la ciutadania al paisatge, les unitats de paisatge esdevenen elements clau en aquesta protecció dels entorns naturals i agrícoles, a més de ser un recurs econòmic més pels diferents sectors6. En el cas de les hortes, aquesta figura de protecció permetrà millorar la qualitat de vida dels veïns i esmenar la urbanalització (urbanització banal) del territori on «els elements que es conjuguen per donar lloc a un paisatge concret poden ser repetits i replicats en llocs molts distants tant territorialment com econòmica»7. La protecció de les hortes suposa actuar en aquesta direcció, afavorint la simbiosi entre el paisatge rural i el paisatge urbà en una societat postindustrial. Però, caldrà vigilar perquè el resultat del procés de protecció dels horts no sigui un paisatge banal (o banalscape) si es perd la funcionalitat agrícola que té avui dia i es transforma per servir altres interessos i necessitats i en definitiva, en una imatge.

5. Per un planejament sostenible

Planejar la ciutat de forma sostenible no és fàcil; molt menys quan pel mig hi ha paisatges sensibles; i, si a més en l’ordenació urbana hi ha una política de fets consumats, amb creixement a tot i a dret, no s’hauria de parlar de planejament urbà estricte. És per això que requalificar nou hectàrees de superfície d’horta és un desgavell urbanístic des de tots els punts de vista; les causes són l’enorme pes dels promotors; i, de retruc, l’escàs marge de maniobra econòmica deixat als ajuntaments. Si, a més, el sòl un cop s’ha urbanitzar adquireix un valor de mercat elevat, el conflicte està serveix en safata. És així com actuen els promotors, ocupant sòl urbanitzable sobre el mapa, com si fos una taca d’oli, amb el pretext i el suport d’unes infrastructures necessàries (per a què, per a qui?) però que encobreixen l’acumulació de riquesa de caràcter especulatiu.

El Pla especial de Protecció de les Hortes de de Ter ha estat considerat molt lesiu pel territori, doncs s’altera en bona part el resultat final del projecte amb el pretext de voler integrar Domeny i Sant Gregori amb. Podrem trobar-nos amb una connurbació de barris amb les hortes al bell mig, en la perspectiva més optimista, per convertir-se en una mena de parc temàtic urbà.

Mentrestant els veïns es pregunten: per què cal urbanitzar tant? per què cal créixer sense control? a on estem disposats a posar límits a aquest creixement?; en definitiva, el que cal fer realment és planejament sostenible, que no pensi solament en el formigó, sinó en la necessitat d’articular el medi ambient amb la qualitat de vida, i que es considerin els aspectes qualitatius sobre els quantitatius.

6. Poblament, habitatge, etnicitat

Santa Eugènia és un sector que la immigració dels anys 70 va transformar en un barri dormitori de Girona, superant amb escreix la capacitat de càrrega d’uns carrers massa estrets per a una edificació densa i especulativa. Malgrat la saturació existent, avui dia es continua edificant (cas dels sectors Marfà i Serra & Mota). Aquest fet originarà un trasbalsament demogràfic si tenim en compte que, per una banda, els fills dels residents actuals hauran d’anar a viure a altres llocs on els habitatges siguin més assequibles i, per la manca de serveis (que el Pla de Millora de Barris intenta solucionar en part, amb els 7,3 M€ adjudicats per la Generalitat a l’Ajuntament de Girona). Per altra banda, bona part dels habitatges de són de qualitat mitjana-baixa i es lloguen a un preu inferior a altres zones urbanes, el que fa que estiguin empadronats molts immigrats per cada pis disponible, amb un tràfec de persones que no afavoreix el seu arrelament de forma permanent. A nivell social, cal més imaginació per articular ètnies i llengües (quantes?) diferents, tot creant una nova identitat de barri. S’ha d’explicar que viure dins aquesta diversitat ètnica és un factor enriquidor més i de respecte entre cultures diverses; i que tampoc es podrà fer barri si es consumeix l’espai a temps parcial, si el tipus d’interacció existent entre individu i territori es desvincula del substrat cultural comú, de l’amalgama d’una comunitat.

Es continua edificant a dojo… IMATGE: CAN MARFÀ

Sens dubte hi ha solucions que passen per combinar diverses actuacions, com moderar el creixement i defugint d’infrastructures que fragmentin encara més el barri; amb l’esponjat urbà, la creació d’habitatge social i dotant-lo de serveis públics i privats; però, sobretot amb voluntat política de capgirar la situació. En aquest sentit, l’espai dels horts, un espai dispers dins el compacte, esdevé el complement necessari cap a un urbanisme sostenible i de qualitat.

7. Economies de subsistència, economies familiars

Lògicament l’agricultura a temps parcial contribueix en gran manera a millorar la renta familiar en termes reals, tant als espais perifèrics com dins la pròpia ciutat8. A més, en el cas de determinats col·lectius de rendes precàries, com jubilats i desocupats, està comprovat que per a ells la terra és mitja vida i ajuda a millorar la salut familiar. Si analitzem el tipus de conreus existents als horts de ens adonem que, fora del parell de productors que comercialitzen els seus productes, les parcel·les són autèntics jardins, amb varietat de cultius de dimensions molt reduïdes.

Les hortes solen estar arrendades o prestades a les famílies, que completen així els seus recursos amb productes frescos i sans. Aquesta ha estat històricament la filosofia dels horts en àrees industrials, ja que els productes hortícoles constituïen una font de rendes extres per a les famílies i de nutrients de qualitat, especialment en èpoques de vaques magres, com durant el període de postguerra i autarquia econòmica, que els més grans ho recordaran.

8. Una modernitat mal entesa?

El terme modern o millor dit, allò que no és modern, sovint s’utilitza per desmerèixer els espais considerats lletjos i algunes actuacions veïnals contra el progrés (un model de progrés establert per l’establishment), o que resten al marge de la normalitat acadèmica dels urbanistes i del model de creixement urbà dirigit des dels despatxos. En canvi, tenim massa exemples dels desgavells que aquest urbanisme exmàquina ha fet en la majoria de pobles i ciutats de Catalunya, dels quals Girona no ha estat cap excepció.

Però, posats a utilitzar el terme en qüestió, els horts de són un símbol d’una modernitat ben entesa, doncs si fa no fa, el model a seguir per institucions com l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona és quelcom semblant al que ja tenim; aquest model -ben aplicat- ens pot servir per a la continuïtat d’aquest espai ecològic artesà, a més de contribuir a la millora de les economies més precàries i a tenir cura del medi ambient.

A la majoria de països del centre i el nord d’Europa, avui dia, tenir un hort biològic és un símbol de modernitat i el que des de les associacions de consumidors s’intenta evitar és comprar fruita i verdura sense garanties quan a la seva procedència, el tipus de manipulació que ha tingut o l’explotació dels treballadors agrícoles. Malauradament, l’actual model de consum urbà, enfocat a les grans superfícies, dóna lloc a una càrrega excessiva d’elements nocius, com conservants, plaguicídes i productes fitosanitaris, incorporats a uns aliments produïts a centenars de quilòmetres.

9. Recuperar la dignitat

Dibuix maqueta original (quadriculada) del desaparegut mural de Vicenç Huedo, dedicat pel pintor «Als amics del ‘Bar Mercat’: Guillem i Dolors…»
IL·LUSTRACIÓ: VICENÇ HUEDO, reproduïda per gentilesa del bar

Per recuperar la dignitat del barri cal identificar-se amb ell, amb els seus elements, la seva història… És evident que la defensa que porten a terme els veïns de sobre les hortes ha de servir, abans de tot, per recuperar la dignitat i l’autoestima d’un barri que ha estat malmenat per les administracions. Tanmateix com els veïns de Barcelona van descobrir el mar l’any 1992, els de, tot i ser conscients que són un barri dormitori, han saltat la sèquia (mental també) per descobrir la dignitat que suposa poder salvaguardar amb la paraula i amb els fets aquest pulmó verd i de silenci. Si els veïns no ho haguessin fet, la desfeta urbanística de les darreres dècades hauria continuat amb una desaparició progressiva d’aquest senyal identitari i simbòlic; però, passa que, a més a més, l’endemà el desencís i la frustració col·lectiva hauria estat immensa, en deixar perdre una oportunitat així, a favor de la dignitat ciutadana.

Veïns i veïnes han acabat d’adonar-se que allò que semblava una relíquia del passat (conrear la terra) cobra plena actualitat (tanmateix com va passar amb les cases de l’Onyar) i s’incorpora al corpus d’identitats comunes. Davant l’escassesa d’espais verds, els horts són una vàlvula de seguretat. Un col·lega i veí de em deia: «quan sóc a casa cansat de llegir, passejo una estona pel camí de les hortes i torno com nou i amb noves idees». En altres paraules, un espai físic com aquest, amplia l’horitzó de l’habitatge personal, esdevé freqüentat i així es converteix en quelcom identitari, viscut, comú, i, en definitiva, en un territori personal i col·lectiu degut a les vivències quotidianes.

Tanmateix, dignitat significa respectar la voluntat dels ciutadans i actuar amb transparència. El conflicte dels horts ha passat per moments opacs, amb veritat a mitges, quan en realitat, una política local reeixida ha de cercar en tot moment el consens i donar veu als agents socials, quants més, millor. En política, a vegades les actuacions no es mesuren amb què es conquista, sinó en com s’aconsegueixen les coses; i, actuar amb dignitat és fonamental en consonància amb una part de la societat catalana, que fa un temps que ha decidit cridar Aquí no!9 davant els interessos privats i de les administracions.

10. Educació ambiental

Reciclar, també FOTO: TONI VILCHES

Quan veiem una fotografia aèria de, les hortes es perfilen formant un pulmó verd, una taca de diferent color a tocar un perfil edificatori d’alta densitat i molt compacte. En realitat, molts barris desitjarien aquest espai de biodiversitat. Els darrers anys hem vist com aquest corridor verd del Ter i el ha anat desapareixent i fragmentant-se amb el creixement de Girona, cada cop amb més ciment.

El medi no entén de fronteres administratives, i per tant, quan es planteja la protecció de les hortes, cal considerar-les formant part d’un tot, d’un corridor fluvial que a més dels seus valors intrínsecs, s’ha d’estudiar i difondre mitjançant el coneixement del medi i l’educació ambiental. Tant el Consorci Alba-Ter, com algunes fundacions privades i centres d’ensenyament realitzen una tasca important en aquest sentit, adoptant el riu per protegir-lo, difonent l’ètica ambiental a diferents nivells: escoles, empreses, administracions, ciutadans… En aquest sentit, les hortes constitueixen un laboratori vivent per a escoles, a més d’un lloc on aplicar i explicar diverses maneres de fer reciclatge; és important que els infants coneguin com són les plantes, com es conreen les verdures i les hortalisses, sentir el seu flaire, el color que tenen, com són al tacte, per a què serveixen…; i també, com és la cuina de temporada, doncs -com s’ha esmentat- seria desitjable una interacció gastronòmica entre productors i alumnes de l’Escola d’Hostaleria, localitzada a prop.

L’argument de la lletjor d’algunes instal·lacions no han de ser un pretext per requalificar l’indret, per fer bonic: hi ha formes senzilles per millorar aquesta imatge, tot i que en realitat és una forma pràctica de reciclar estris domèstics; no estem davant de residus i deixalles, com s’ha argumentat sinó que, com ha diu Jordi Soler10, es tracta de «materials que reben de la societat de consum gratuïtament», és a dir, un reciclat autogenerat de materials diversos.

F. Xavier Paunero Amigo
Departament de Geografia, Història i Història de l’Art de la Universitat de Girona

Text de la conferència Els valors de les hortes vistes per un geògraf,
pronunciada per F.X. Paunero en les Jornades Tenim un riu!, del passat 18 de juny

1. Von Thünen considerava una renda d’ubicació que, a qualsevol distància del mercat, depèn de quatre paràmetres: rendiment, preu, cost i taxes de transport. En funció de les característiques dels productes es crea un sistema esglaonat de collites. Per exemple: el preu d’un quilogram tomàquets resulta major que el d’un quilogram de blat perquè els tomàquets son més peribles i la seva manipulació produeix més costos, per tant es conreen més a prop. Però, fins a on? Es conrearan tomàquets en tant la renda de situació sigui major que la renda de situació del blat. Thünen, Johann H. Von. Der Isolierte Staat in Beziehung auf Landeithschaft und nationalökonomie (L’Estat aïllat respecte de l’agricultura i l’economia nacional). Meclenburg, 1826
2. Sureda i Canals, Pere Joan. «L’arqueologia industrial gironina. Les centrals elèctriques de la sèquia». Revista de Girona, núm. 214 (2002): 70-75
3. Fabre, Jaume. «40 anys de l’annexió de de Ter: 40 anys de les agregacions». La Vanguardia, 1 de juliol de 2003
4. Mesquita, Manel. «’Santa Eugènia/Can Gibert del Pla’ i els models urbanitzadors». El Punt, 29 de novembre de 2004
5. Muñoz, Francesc. «La producció residencial de baixa densitat», 1a ed. Elements de Debat Territorial, núm. 21. Barcelona: Diputació, 2005
6. Sempere Roig, Jordi. «La pagesia del delta del Llobregat». DAG-Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 43 (2004): 45-68
7. Muñoz, Francesc, op. cit.
8. Paunero, F. Xavier «Agricultura a temps parcial a l’alta muntanya catalana. El cas de l’Alt Urgell». DAG-Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 12 (1998): 99-115
9. Nel·lo, Oriol (ed.). Aquí no! 1a ed. Biblioteca Universal Empúries, núm. 183. Barcelona: Empúries, 2003
10. Soler, Jordi. «Les famoses hortes, a vista de passerell». El Punt, 28 d’abril de 2005

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)