![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
Diu el diccionari de l’enciclopèdia GREC que utopia -políticament- és la «concepció imaginària d’un govern ideal» i -més àmpliament i com a segona accepció- la «concepció d’un ideal irrealitzable». Ve del grec oú-tópos, no-lloc, literalment parlant.
De fet, aquest origen etimològic -en sí mateix- ja és una contradicció: a Alaska i, també, a Texas hi han dues localitats que porten aquest nom de pila («Què, de vacances a Utopia?», diuen els pobletans).
D’altra banda, he cercat aquest no-lloc a internet i únicament he trobat -en castellà, res en català- un lloc web que té com a referència barrio utopía; és a Xerès de la Frontera (ja és simptomàtic que sigui a la frontera). És el nom d’una xarxa social dels moviments cívics d’aquesta població andalusa. Barri utopia .cat és lliure.
Tot plegat ve aquí pel subtítol, que per a aquest any vinent, l’Agenda Llatinoamericana Mundial 2009 du a la portada: «Cap a un nou socialisme / La utopia continua».
Té diverses lectures aquesta combinació entre títol/subtítol. Pel que fa a l’afirmació (així l’entenc jo, com afirmació) de cap a un nou socialisme, l’Agenda està farcida d’aportacions escrites per llegir i reflexionar sobre de quin nou socialisme podríem parlar i cap a quin hauríem de caminar (com caminen, ja des de la portada a la il·lustració, aquests veïns i veïnes de tota la vida que ja venen de 1976, des de la pel·lícula de Bernardo Bertolucci, i que venien de 1900, de Novecento, i d’allò que deia Lampedusa: «Cambiare tutto per non cambiare niente».
Com deia, una repassada a l’índex de l’Agenda ens dóna pistes de totes les pistes possibles que -per a l’any vinent 2009- ens provoca aquesta eina pedagògica. Deixem el socialisme que coneixem de banda, mentre esbrinem de quin és el nou del que parla l’Agenda, amb l’ajuda de Pere Casaldàliga i…
«La utopia continua» -que camina, diu l’Agenda– o «contínua» -imparable, permament-? Però, fem un nou exercici de participança recreativa, com faríem en un teatret o cafè acollidor, no pas amb l’Ajuntament… i tanquem els ulls (amb les ninetes ben obertes!)…
… i somiem en els nostres barris. Situem el no-lloc -grec- en els nostres-llocs utòpics. Abans era més fàcil, la realitat empenyia cap a la utopia; vivíem allà on treballàvem; la proximitat -entre veïns i necessitats- n’era evident; treballàvem allà on estudiàvem… Santa Eugènia de Ter en seria un exemple: el poble, les hortes i la Marfà; Palau-sacosta, un altre: el poble, el camp i les bòviles… Pel que fa als nous barris, el fill del Quim Curbet ho ha (des)escrit impecablement, ara fa quatre dies: «L’Eixample de Girona és un conglomerat estrany de racons sense història. Sembla com si el pas del temps hagués quedat enterrat sota una capa d’asfalt i de ciment, de canalitzacions i de cables…»
Sabeu què?, millor no tanquem els ulls… que brillin les ninetes.