/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dissabte, 20 agost de 2022 | 3a Època | Edició núm. 15.175 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Un broker de la borsa de Nova York o Londres? IMATGE: EL CRIT (SKRIK) d'EDVARD MUNCHUn broker de la borsa de Nova York o Londres? IMATGE: EL CRIT (SKRIK) d'EDVARD MUNCH
: : Opinió > L'equació humana :: Ramon Ballester | 09·10·2008

La crisi financera: causes i conseqüències

Ramon Ballester |

La crisi econòmica que pateix actualment l’Estat espanyol té una doble causa. Una d’externa, la crisi financera global que té com a origen les hipoteques d’alt risc nord-americanes (les ja famoses subprime). L’altre factor de crisi és intern, i ve donat pel col·lapse del boom de la construcció. Donaré avui -8 d’octubre- una explicació molt esquemàtica de la crisi hipotecària i financera.

Les subprime són un tipus especial d’hipoteca atorgada als Estats Units d’Amèrica, destinada a persones amb nivell de recursos baixos i amb una solvència força baixa. Aquestes persones volien comprar un pis o casa en un context de preus marcadament a l’alça, que estaven creixent molt més que els salaris (si més no fins el 2006, quan els preus comencen a caure). Convé destacar aquí que l’alça de preus de l’habitatge estava parcialment provocada per un moviment especulatiu, amb ¼ de les compres dels anys 2005 i 2006 destinades a la inversió (és a dir, a comprar ara barat i a vendre després car), i amb hipoteques al darrera (la gent s’endeutava per a fer negoci). Aquí la política de baixos tipus d’interès portada pel banc central nord-americà (la Fed, la Reserva Federal), desitjosa de rellançar l’economia nord-americana després del daltabaix de 2001, hi ha jugat un paper rellevant, al facilitar el procés especulatiu.

La trampa per al client que adquiria la subprime era que el tipus d’interès dels primers anys era molt baix, però després aquest augmentava considerablement. En el moment en què es perdia la feina o que senzillament es descobria quin era el tipus d’interès real, en força casos el deute ja no es podia tornar.

El contagi de la crisi

Com es treia del damunt el risc d’impagament el banc nord-americà que havia concedit el crèdit? Doncs titolitzant el deute, venent bons (títols de deute) que compraven altres agents, normalment altres bancs, fons d’inversió o de pensions. Darrere aquests bons, com a garantia del seu valor hi havia el deute (per tant, la casa o pis sobre el qual es fa la hipoteca), a més d’altres actius reals o financers. Amb aquesta acció el problema del cobrament del deute havia passat a mans de l’agent econòmic que havia comprat el títol. Aquest negoci de col·locar el crèdit podia funcionar bé des del punt de vista econòmic si els crèdits es tornaven i el preu de l’habitatge seguia pujant.

El problema ve del fet que els bancs, fons d’inversió i de pensions, desitjosos d’invertir els diners dels seus dipositaris i d’obtenir sucosos beneficis, compraven aquests bons en grans quantitats sense assegurar-se de què hi havia al darrere (en aquest cas, una trampa mortal), o bé obtenint una informació falsa o errònia que donaven les agències de valoració de títols (empreses que donen una nota als agents econòmics que s’endeuten, dient quant fiables són) i que han tingut en tot aquest cas un comportament lamentable. Cal remarcar aquí que una bona part dels títols emesos els van comprar agents de fora dels EUA (o sigui, d’entre altres llocs, d’Europa), atrets per uns preus d’aquests bons que anaven durant un període de temps a l’alça.

La pujada de tipus d’interès des del 1% de 2004 al 5,25% el 2006 decretada per la Fed i una certa desacceleració econòmica van provocar una reacció en cadena, que seguint un cert ordre (imperfecte), podem descriure de la següent forma: 1) persones endeutades que no poden pagar la hipoteca. 2) bancs que no poden cobrar el crèdit. 3) bancs, fons d’inversió i de pensions que veuen com els seus bons passen a no valen res (es basen sobre un préstecs que no es retornen i sobre un preu d’uns habitatges que comencen a caure des del 2006). 4) bancs que comencen a desconfiar els uns dels altres i que per tant no es presten diners entre ells. Aquest fet és racional des del punt de vista individual, donat que ningú no sap quants i quins d’ells (i fins a quin punt) estan atrapats en la trampa que acabo de descriure. Els que ho estan són entitats poc solvents i que necessiten diners per tapar forats i poder sobreviure, i a aquests convé no prestar diners (és molt probable que no te’ls retornin). El problema és que això paralitza tot el sistema creditici, i acaba afectant l’economia real, donat que els bancs tanquen l’aixeta del crèdit també a consumidors i empreses. De fet, aquesta és la principal conseqüència negativa de la crisi, almenys a nivell general. 5) el valor dels pisos que va a la baixa (les persones venen el pis a un preu a la baixa per intentar pagar el deute, o part d’ell). La caiguda dels preus dels pisos fa que la riquesa de les famílies decreixi, i amb ella la seva capacitat per consumir, estalviar i tornar deutes en general.

L’esclat de la crisi

La crisi, que ja portava un cert temps covant-se, va sorgir l’agost de 2007, i s’ha tornat reproduir amb virulència un any després. El 2007 van desaparèixer o es van declarar insolvents bancs hipotecaris americans com Blackstone o American Home Mortgage, a més d’europeus com el Victoria Mortgage, mentre la banca europea i nord-americana perdia importants quantitats de diners en aquesta crisi. Les massives injeccions de diner efectuades pels bancs centrals aconseguien minorar els efectes de la crisi, però només temporalment.

Ens els últims mesos la crisi ha esclatat definitivament, i hem vist (cito només alguns casos) com als EUA el 7 de setembre es nacionalitzaven Freddie Mac i Fannie Mae, dos bancs hipotecaris privats amb suport públic; l’11 de setembre es nacionalitzava el banc hipotecari IndyMac i el 25 del mateix mes es rescatava Washington Mutual (la major caixa d’estalvis). El 15 de setembre Lehman Brothers es declarava en fallida, mentre un dia abans el Bank of America es veia obligat a comprar Merril Lynch, en els mateixos dies que els dos últims grans bancs hipotecaris que quedaven, Goldman Sachs i Morgan Stanley, es transformaven en bancs comercials. Finalment, el Congrés i Senat dels EUA han aprovat la proposta del govern Bush d’injectar uns 700.000 milions de dòlars (aproximadament mig bilió d’€, un 5% del PIB dels EUA) per salvar almenys a curt termini el sistema financer nord-americà. En resum, s’estan socialitzant deutes privats intentant tapar un problema creat per la inadequada regulació dels mercats financers.

Europa no queda pas gaire més ben parada

Citant només alguns casos, podem veure com a Alemanya el banc hipotecari Hypo Real Estate està a punt de fer fallida i el govern i la resta dels bancs hi injecten 50.000 milions d’€; com per separat els governs del Benelux intenten desesperadament salvar Fortis, tot just després d’haver-hi comprat una part de les seves accions (Bèlgica ja n’ha venut una part rellevant de les seves a BNP Paribas); i com el 29 de setembre el govern britànic va comprar el banc Bradford & Bingley.

A més, Irlanda va anunciar fa uns dies que garantiria tots els dipòsits bancaris de la població per tal d’evitar una crisi de confiança (que la gent retiri els diners dels seus comptes i arrossegui a l’infern la seva entitat financera). Això ha creat una esbojarrada cursa dins la UE a veure qui garantia i fins a quin nivell els dipòsit bancaris en el seu territori. Finalment, el 7 d’octubre el Consell de Ministres d’Economia i Finances va acordar augmentar fins a 50.000 € la garantia per titular i compte bancari, podent aquesta xifra ser ampliada si l’estat membre ho creu convenient. Això és el que ha fet el govern espanyol, augmentant la xifra fins als 100.000 €. A més, el govern Zapatero ha acordat crear un fons de 30.000 milions d’€ (més del 2,5% del PIB espanyol) per comprar actius dels bancs i caixes espanyols, a canvi que aquests tornin a donar crèdits.

Finalment, els últims episodis de la crisi (el que passa en el moment de tancar aquest article -8 d’octubre-) és una nova baixada de les borses i una insòlita acció concertada entre els principals bancs centrals del planeta (Fed americana, BCE de la zona euro, Banc d’Anglaterra, els bancs centrals del Canadà, Suècia i Suïssa) per tal de baixar en mig punt el tipus d’interès, amb la intenció de rellançar la demanda de crèdits i l’activitat econòmica. Veurem què passa.

Ramon Ballester és veí de de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada