José Luis Gutiérrez Gallego és un mestre jubilat. Durant 26 anys va impartir classes al Col·legi Montfalgars de Santa Eugènia de Ter. Molts eugeniencs l’hem tingut de professor. Ara, amb la jubilació i a conseqüència de la mort del seu gos, Duc, ha tret a fora una vocació literària que, de fet, ja feia anys que portava a dins, i ha escrit i presenta Yo, Duc.

– Vostè ha portat una vida atzarosa, de Còrdova a Puertollano i de Puertollano a Girona…
– Sí, vaig néixer a Peñarroya-Pueblonuevo, a la província de Còrdova, vaig viure a Puertollano. Els estudis de magisteri els vaig fer per lliure, però anava a examinar-me a Ciudad Real.

– Però, vostè és graduat en Ciències Socials…
– Em vaig treure el títol per poder-me presentar a les oposicions. La meva germana Pili vivia aquí amb el seu home que feia de Guàrdia Civil i m’hi vaig traslladar a viure. En aquells anys encara hi havia places per a mestres. Aquí vaig treure les oposicions i el graduat de ciències socials. Vaig estar cinc anys d’interí i vaig recórrer diverses escoles de la província de Girona. L’última, va ser el Montfalgars, on vaig estar 26 anys.

– I això de ser mestre d’on li va venir?
– És que nosaltres som una família de mestres. En total, en som sis.

– També va participar en algun projecte de la UNESCO…
– Sí, he estat coordinant i treballant en el projecte COMENIUS, un projecte europeu que tenia com a objectiu intercanviar idees i millorar l’ensenyament a través d’altres experiències. Vam visitar diversos països: França, Polònia…

– Què recorda dels primers anys de l’Escola Montfalgars?
– Vaig venir en Comissió de Serveis des del col·legi de Vila-roja i vaig venir cap aquí. La meva dona, Mercè Vila, ja hi era des de la inauguració. I aquí m’he jubilat. Tinc molts bons records, vam treballar molt, hem fet moltes activitats amb la mainada. Hem participat en molts concursos i n’hem guanyat alguns de molt importants. Estic satisfet del treball que hem realitzat a l’escola.

– Se’n recorda molt dels alumnes que va tenir al Montfalgars?
– Sí, n’hi ha algun del qual en tinc mal record hehehe… Però de la majoria en tinc bon record, me’ls estimava molt i també m’estimaven.

– Vostè era un mestre apreciat, però amb una certa fama d’exigent…
– Sí, era molt exigent, hehehe… M’agradava molt treballar. Fer classe m’agradava, m’apassionava, i me les preparava molt. Per tant, volia una correspondència, volia que l’alumne sentís aquella emoció, aquelles ganes de treballar…

– Parlant d’això com veu el panorama educatiu actual?
– El veig una mica fosc. Perquè hi ha molta problemàtica social en l’àmbit familiar. I aquesta problemàtica, directament o indirectament, s’ha traslladat a l’escola. Hi ha famílies de tot tipus, moltes desestructurades…

– Moltes famílies que pateixen la crisi…
– I això perjudica el nivell de l’educació. Com també massa canvis en les lleis d’educació. S’haurien de posar d’acord els polítics perquè la llei, fos la que fos, fos definitiva. L’educació hauria de ser una cosa que es pogués anar millorant. S’han de buscar lleis que siguin estables.

El Duc i José Luis Gutiérrez Gallego FOTO: JLGG

– Parlant del llibre Yo, Duc, ha explicat que el seu objectiu quan escriu és que els seus sentiments enriqueixin els sentiments d’altres persones…
– Tant vers els animals, com vers les altres persones. Evidentment quan tu potencies un bon sentiment, no només el pots transmetre a un animal, sinó també a una persona.

– Vol dir que en un món impersonalitzat, tenir bons sentiments cap a altres persones és important?
– El fet de preocupar-se dels altres, d’ajudar-los. Ser una mica més solidari, més altruista i preocupar-nos una mica més pels altres.

– Com i quan va començar a escriure el llibre?
– El llibre el vaig començar a escriure tres dies després de l’accident. Havia d’exterioritzar tot el que havia viscut amb en Duc. Escriure, era com una teràpia. Tot això jo ho volia escriure, donar-li vida. Hi ha tres parts: una part que en diríem l’adopció, la convivència i una tercera part què és quan passa l’accident.

– El llibre vol tenir valors educatius i solidaris?
– El llibre té tres finalitats: divulgar el tema, educar i també un valor solidari. Els beneficis del llibre van a les protectores d’animals.

– S’ha plantejat fer una edició en català…
– A veure, a mi m’agradaria fer-la. El fet que el llibre l’hagi escrit en castellà és perquè és la meva llengua materna. Això em surt de dins. Els meus sentiments s’expressen millor en castellà. Per tant, en català seria un altre llibre. De totes maneres si es vengués molt, ho faria.

– Va tenir dificultats per promocionar el seu llibre?
– Doncs sí, vaig tenir molts entrebancs per treure una notícia d’aquest tipus. Ara al cap d’un any, els mitjans de comunicació van veient que em moc… Al principi, ni una televisió local ni una ràdio local es van voler fer ressò de la presentació del llibre, tot i que els hi vaig comunicar. Si fos una notícia sensacionalista, potser hi haurien estat tots. He trobat que hi ha gent amb molt poca empatia amb aquest tema. Hi havia 100 persones en la presentació del llibre i no hi havia cap mitjà…

– S’ha plantejat tenir un altre animal de companyia?
– Molta gent em diu en les presentacions que perquè no agafo un altre animal. No volia cap animal, però un dia quan vaig anar a tirar les escombraries, vaig sentir una gateta que feia “mèu, mèu”, i, de cop i volta, vaig veure que s’eixugava amb les meves cames. Vaig veure que l’havien abandonada i me la vaig emportar a casa i li vaig donar menjar. Li hem posat el nom de Duquessa.

– Precisament, li volia preguntar perquè li va posar el nom de Duc?
– Li vam posar perquè era un nom de noble, “duque”, com el vaig veure tan noble i tan maco, ja de petit, doncs li vam posar Duc.

– Que el narrador sigui el gos no és una mica sorprenent…
– Sí, en les dues primeres parts parla el gos, va explicant tota la història. La que està en primera persona és l’última. Aquesta part final, tracta de la mort de l’animal: el tractor que el va matar potser no se’n va adonar, però al cap d’un minut o dos en va tornar a passar un altre.

– Un altre tractor?
– Sí, va passar pel mateix camí. Jo estava plorant, amb el gos mort, i no va tenir ni la dignitat de parar el tractor, ens va veure i va fugir. Per això, et deia que els valors s’estan perdent.

– Això li va fer molt de mal? Ha escrit aquest llibre per fer que la gent sigui més empàtica amb els altres?
– Això passa en la societat actual. Veig dues persones barallant-se i em diuen “no t’hi fiquis, que et poden donar un cop”. A mi no m’agrada veure la discussió entre dues persones pel motiu que sigui. I si veig que hi ha una situació que ha fet mal a algú, m’hi acosto i faig el que puc. Però, és que a mi aquell tractor em va deixar allà!! Veient que l’animal me l’havien matat.

– Quins consells li donaria a una persona que es plantegi tenir un gos a casa?
– El consell que donaria és que si volen tenir un gos, n’hi ha molts per adoptar, no cal comprar-lo. N’hi ha molts que estan esperant una família. Han de tenir en compte que un animal un animal gran com en Duc en un pis és impossible tenir-lo, i que un gos no és una joguina.

– Es refereix al fet que molts pares regalen una mascota…
– Sí. Han de saber la responsabilitat que han de tenir vers l’animal: treure’l a passejar, portar-lo al veterinari, alimentar-lo… Tenir un animal és com tenir un membre més a la família.

– El primer consell és considerar-lo un membre més de la família…
– Sí, però tractar-lo sempre com un animal. En Duc tenia la seva habitació, el seu llit i no va pujar mai al nostre. Un cop ho va intentar i li vaig dir: “Duc, tu al llit del papa i la mama no, tu al teu llit” i tenia el seu lloc per l’aigua, pel menjar… com un animal. Tenia tot el que necessitava: les seves vacunes, sortir al matí. Mai no es va fer una caca al jardí, se’n va fer una quan era petit i a partir d’aquí ja va saber que sortia al matí, al migdia, a la tarda i a la nit i sabia quan podia fer les seves necessitats.

– Per tant, educar-lo…
– Ensenyar-lo. Educar és molt racional, educar només podem educar les persones. El que hem d’entendre és que quan un gos fa una cosa que no agrada a algú, el culpable no és el gos, sempre és el propietari de l’animal. No ha sabut ensenyar-lo correctament. En Duc no va tenir cap gest agressiu cap a les persones ni cap als animals. Era tan noble, tan bo… Aquests animals t’ho donen tot i no et demanen res a canvi, i et fan coses que no et fan les persones.

– Hem d’aprendre això dels animals: donar sense demanar res a canvi…
– Sí, de fet hi ha una frase del llibre: “jo seria més home si fos més gos”. Jo seria més bo si imités el comportament de l’animal.

– S’animarà a fer algun altre llibre sobre algun altre tema?
– Tinc escrit ja el conte titulat Duc, el gos que no volia perdre la llibertat, ja està escrit, s’està il·lustrant i potser sortirà per Sant Jordi.

– I que no sigui sobre en Duc, té algun altre projecte?
– Sí, he escrit una novel·la, El niu de l’odi, de temàtica social, de la temàtica que tenim en aquest moment a la societat. És sobre la vida de dues persones que surten de casa seva perquè no es troben a gust amb les seves parelles. Es troben i van explicant el què volien, el què volen, les enyorances del passat i el futur tan incert que es presenta.

– I en el passat, t’havies plantejat escriure un llibre?
– Mai, però mai no he deixat d’escriure i llegir i he escrit poesies maques. Amb la feina en tenia prou, però ara tinc moltes hores lliures. Des de què he escrit aquest llibre, que tinc un cert potencial. Tinc el conte, la novel·la i tinc un altre llibre començat, de caràcter més reflexiu que es dirà Diàleg a tres.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars