/Poble
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dilluns, 19 agost de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.078 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

FOTOS: ARXIU JOAN ARNAUFOTOS: ARXIU JOAN ARNAU
: : Poble > Justa la fusta [Converses amb en Sisó] :: Joan Arnau (2004-2016) | 24·04·2008

Joan Arnau, veí de Can Gibert, torna a guanyar el Concurs literari del Casal de Gent Gran d’Olot amb «La campana del gorg de Santa Margarida»

El Dimoni |

Joan Arnau i Serra, veí de del Pla i col·laborador d’El de de Ter, guanya per tercera vegada el Certamen literari sobre tradicions de la Garrotxa, celebrat a Olot el passat dijous -24 d’abril- amb el treball La campana del gorg de Santa Margarida.

eldimoni.com felicita Arnau i es felicita de comptar-hi com a veí, amic i col·laborador.

El jurat del concurs ha qualificat el treball del veí Joan Arnau amb les següents paraules:

«Sobre aquest treball hem de dir que la descripció que es fa de la campana i el seu so al toc d’Àngelus, de sometent, de bateig o de mort, és molt convincent; també és magnífica l’explicació del lloc on es troba ubicada l’esglesiola i l’ambient de la sortida de missa del dia de l’aplec. És molt agradable la seva lectura amb el que conta de la guerra de 1808 amb el francès, la conversa d’en Manelic i en Perot i la decisió presa per en Manelic i l’hereu del Casot sobre la campana i de les coses que es comentaven sobre ella. El desenllaç també està ben resolt i fa sentir el desig d’anar algun dia al gorg de Santa Margarida per si s’arriba a sentir el dringar de la campana. Tots hem estat d’acord que, sens cap mena de dubte, aquest és el treball mereixedor del primer premi.»

XXIII Concurs literari del Casal de Gent Gran d’Olot
Tradicions, costums i llegendes
Diada de Sant Jordi 2008

«La campana del gorg de Santa Margarida»

La campana de Santa Margarida

A redós de la serralada del Far, a poques passes del torrent de la font Fresca que fa de partió entre els municipis de les Planes i Amer, amb les ombres de les seves parets quasi remullant-se en el riu Brugent, l’esglesiola de Santa Margarida aixeca la seva vella i ja mig enderrocada còrpora desafiant les glaçades d’hivern i els espetecs de la freda tramuntana. En sortir el sol per damunt la carena, la llum de l’astre encara rogenca pel seu recent naixement descobreix el forat a l’espadanya on fa dos-cents anys voleiava juganera una campana anomenada Glòria que el Bisbe de Girona Miquel Joan de Taverner, amb l’ajut econòmic del llavors president de la Generalitat, el banyolí Josep de Vilamalla, sagristà de Sant Esteve de Banyoles, havia fet fondre a València.

El seu tritlleig alegre al migdia, l’hora de l’Àngelus, convidava a fer un recés a tots els pagesos de la rodalia, vianants i traginers que transitaven pel camí ral que passava a no més de dues-centes passes de les parets de l’esglesiola i quan desgranava el toc de sometent, la seva veu es tornava, com per atzar, greu, ronca i autoritària, quasi militar. En festejar un bateig repicava amb so de caramel i llaminadura i en anunciar el traspàs d’algun vilatà el seu plor semblava com embolcallat en cotó fluix.

El prat que envolta l’esglesiola, ara ple de bardissa i punxants arçots, era el lloc de reunió dels planencs que vivien a les cases de pagès dels voltants i on, en sortir de la missa de vuit, feien petar la xerrada mentre fumaven una cigarreta, encenien la pipa o mig rosegaven un recargolat caliquenyo. Les dones aprofitaven aquests moments per arribar-se fins la font que porta el nom de la santa i que brolla d’una penya quasi a tocar la llera del riu. Per l’estret camí que hi porta, baixaven amb els càntirs a la ma i una presa de xocolata a les butxaques -per matar el cuc deien- saltironant entre les mates de farigola i romaní que amb la rosada matinera escampaven les seves flaires per tot l’indret.

El dia de l’aplec, ja de bon matí, les mestresses de casa deixaven com a penyora sota les alzines i roures del voltant els cistells curulls de viandes pel dinar i berenar i en sortir de la missa d’onze -sempre a les onze el dia de l’aplec- el jovent feia gana ballant la sardana que en Cisco amb l’acordió i en Pepet amb el violí, amb més voluntat que música repetien una i altre volta fins cansar el personal.

A l’hora del dinar tot era de tothom i cadascú menjava del seu cistell i del dels altres aprofitant que, per allò del veïnatge, no tastar els rostits o les llaminadures dels de sota l’arbre del costat, es podia prendre com una falta d’educació. En acabar, les dones entraven a l’esglesiola on el senyor rector esperava impacient per resar el rosari i entonar els goigs de la santa.

Els homes feien una becaina amb el cap reposant sobre el cistell i el jovent jugava a cuit i amagar vigilats per la iaia Vicenta que cuidava que als amagatalls no es barregessin fadrins i fadrines, fins que ja tombant la tarda, en Cisco i en Pepet esgarrapaven un bon seguit de valsets, rigodons i corrandes acompanyats per les ensopegades d’alguns balladors que per mor del vi que portaven a la panxa en ballaven més de les que tocaven.

Les noietes de les Planes
són poques i ballen bé
tenen la panxa arrugada
com la manxa del ferrer.

En amagar-se el sol, com formigues fent camí per les dreceres que porten a les cases de pagès, els vilatans retornaven a les seves llars mentre Glòria -la vella campana- tritllejava en un continuat i alegre comiat.

Un bon dia, com per art d’encanteri, la campana va desaparèixer. Què havia passat?

Tanquem els ulls, obrim el cor i deixem volar la nostra imaginació ben acompanyada pel record d’aquells que a través dels anys i de pares a fills, amb les seves corrandes i romanços ens han fet arribar aquesta historia, llegenda o conte, tan se val.

Corre l’any 1808

L’exèrcit francès ha posat setge a Girona i Charles Pierre François Angereau, duc de Castiglione i cap de la tropa, gavatxa espera rendir la ciutat ja que la falta d’aliments i les malalties causen més morts als heroics gironins que els canons enemics. L’exèrcit francès en busca d’aliments per la tropa fa repetides incursions pels voltants de la ciutat matant tothom qui troba en el seu camí i saquejant-ho tot. Blat, civada, ordi, trumfes, fesols, aviram… No deixen res per robar o destruir. Fins i tot, les campanes de les esglésies despengen per fondre-les i fabricar bales pels seus fusells.

A mig camí entre Girona i Olot, en Perot de Cartellà, manescal, guaridor i mig metge, quasi tan borratxo com el vi, puja pel corriol que des del camí ral va fins a Puigmateu, casa pairal amb una vintena de vessanes de conreu, dues-centes de bosc de roures i alzines i una dotzena de caps de bestiar entre bous, vaques i rossam. El sol pica de valent i Perot aprofita l’ombra d’un frondós i florit arboç per fer un bufet i, és clar, encara que ha passat quasi a fregar de la font de Santa Margarida, matar la set amb un bon traguinyol del vi novell que porta a la quarterola de fusta. Encén la pipa i tot xino-xano empren de nou el camí de pujada que porta el mas. En arribar i a l’ombra de la vella alzina troba en Manelic, l’amo de la casa, mig fent una becaina.

– Déu vos guardi Manelic.

– Ell us guardi Perot.

Fan petar la xerrada i Perot, que sempre hi posa més pa que formatge, comença el seu repertori d’històries i més històries que ha après arrossegant el cul -així ho diu ell- per tota la geografia gironina. És un xic mentider, bé, molt mentider i a força d’anar explicant mentides, acaba per creure-se-les. Quan comença la frase amb un: «no heu sentit a dir?», prepareu-vos perquè ell o el gat que sovint porta fent-li companyia engegarà la primera bufa i no pararà fins que el gat o ell se’n cansin.

– No heu pas sentit a dir, Manelic, que els soldats francesos ronden pels voltants de Girona, entren a totes les cases i s’emporten tot el que de valor hi ha? Fins i tot les campanes de les esglésies. Diuen que en fan bocins que fonen per fer canons i bales. A veure si pugen fins aquí i s’emporten la campana de Santa Margarida.

– No ho he sentit pas, però si és cert, aquestes contrades estan molt lluny del front i no crec que fins aquí arribin.

– Diuen també que en Josep Pujol Boquica, traginer de Besalú, amb una bona colla de facinerosos que s’anomenen caragirats, roba per fer-ho arribar i vendre als exèrcits de Napoleó.

– Besalú també està a més d’una jornada de cavall. No crec que els hi valgui la pena fer tantes hores de camí per una campana que escassament arriba a cinc arroves. I si de cas volen venir, els estaré esperant amb el pedrenyal carregat darrere la porta forana.

– Que Déu us empari amic Manelic i us doni seny. Ara, si no hi ha res en contra continuaré el meu camí fins Masserús ja que haig de fer nit al mas Nou i a trenc d’alba continuar cap a Armadans que hi tinc feina llarga.

– Bon camí Perot i llarga vida.

Trama

Encara es veia la silueta d’en Perot pujant per la drecera del camí dels boixos, que Manelic baixà fins al Casot i amb l’hereu prengueren el camí de Santa Margarida portant una corda, parpals i una escala. En arribar despenjaren la campana i vigilant que no els veies ningú, pel corriol que porta a la font, baixaren al gorg. Arribaren on el camí passa per sota el saltant i feren rodar la campana fins estimbar-la al lloc més fondo del gorg, jurant-se mútuament que mai revelarien el secret.

Passats uns dies, per tot el veral es comentava que els francesos o Boquica havien robat la campana i amb aquesta creença van passar els anys fins que Manelic i l’hereu del Casot varen decidir recuperar la campana. Van aprofitar un dia plujós ja que d’aquesta manera seria més difícil que algú els veies. Amb una llarga corda enrotllada a la cintura, Manelic es va tirar a l’aigua però li era impossible arribar on suposadament havia caigut la campana ja que el corrent i la força del saltant li ho impedien. Ho provà repetides vegades i al final es va abraçar a una pesada pedra, es va llençar i es va deixar portar pel seu pes fins el fons. No veia quasi res ja que les herbes farcien tot el fons del gorg. Tot de sobte veié una forma arrodonida que sobresortia de l’herbam i s’hi va acostar. En intentar tocar-la, aquella cosa prengué vida i balancejant-se deixà sentir aquell soroll de plor embolcallat en cotó fluix que tantes vegades Manelic havia escoltat a l’església de Santa Margarida. Com si hagués vist un, Manelic sortí de l’aigua just en el moment que pel saltant començaven a caure pedres i troncs arrossegats per la torrentada. Tan sols per uns segons havia salvat la vida.

Explicà a l’hereu del Casot que la fondària i foscor era tal que no havia pogut veure res, que era molt perillós i que no valia la pena tornar a intentar-ho jugant-se la vida. I jurant de nou que no ho contarien a ningú van tornar, l’un cap al Casot i l’altre cap a Puigmateu.

Manelic va continuar baixant al gorg cada vegada que semblava que el temps havia d’empitjorar i en pujar deia amb seguretat si plouria o no. La gent va arribar a pensar si era un bruixot. Ell tan sols deia fent la mitja rialla: «he baixat al gorg a veure si sentia el ning-nang»

Passats els anys i veient-se arribar la mort, Manelic va confiar el secret al rector de les Encies amb l’encàrrec de que quan arribessin temps de pau ho fes conèixer als vilatans. I així ho va fer el mossèn i aquell secret va anar passant de boca en boca fins els nostres dies. Molts foren els que intentaren rescatar la campana de dintre el gorg, però el seu esforç fou en va.

Desenllaç

A l’any 1939, l’Exèrcit Republicà comandat per Lister, va enderrocar el pont d’en Rius per evitar la circulació del ja desaparegut tren d’Olot a Girona i també causà danys irreparables a l’església de Santa Margarida, molt propera al pont.

A la meva joventut, per motius laborals vaig baixar i pujar de Girona diàriament quasi cinc anys. Veia dons l’enderrocada església al matí i al vespre i aquesta podríem dir-ne monotonia no feia esborrar del meu pensament la bonica història que m’havia arribat per boca d’un parent ja traspassat. I ara que fa ja uns dos-cents anys del que conten va passar, encara m’agrada baixar al gorg, grimpar per sota el saltant i parar l’orella per veure si sento algun soroll estrany. Tan sols una vegada, fa més de quaranta anys, vaig veure l’aigua colpejar amb força sobre la lluentor que desprenia la pedra negra de basalt del fons del gorg i vaig sentir un soroll que es podia confondre amb el dringar d’una campana.

Vaig tenir temps just d’agafar la canya de pescar i arribar al cotxe que tenia a pocs metres del lloc. Els llamps il·luminaven la castanyeda de sota Puigmateu, els trons resseguien la carena del Far i serra de Llancers fins estavellar-se al Puigsacalm fent trontollar les Olletes i una mànega d’aigua caigué tot de sobte sobre la contrada enfosquint tota la vall.

En passar la tempesta, va sortir el sol i vaig tornar al gorg. No es veia el fons degut a la poca claredat de les aigües fangoses que havia aportat la torrentada i l’arc de sant Martí tenyia amb els seus set colors les groguenques ones concèntriques que la força de l’aigua formava al peu del saltant. Apartant les mullades branques dels bedolls i verns que formen el vell camí ral vaig arribar sota l’arcada de pedra volcànica per on l’aigua cau al gorg. El soroll era impressionant. Amb els meus cinc sentits volia copsar tot de cop i al mateix temps la grandiositat de la natura desenfrenada. Vaig tastar el gust fangós de l’aigua freda que mullava la meva cara i braços, vaig veure la bardissa plena de fang i llot, vaig notar l’olor de la molsa que penjava del sostre de la cova i vaig voler sentir sense aconseguir-ho aquell ning-nang que en Manelic de Puigmateu tantes i tantes vegades deia haver escoltat. Fou en va i vaig pensar que el dringar de la campana que m’havia semblat sentir abans de la tempesta havia estat producte de la meva imaginació.

En abandonar el lloc i fins perdre de vista el gorg, encara volia endevinar aquell toc de campana embolcallada en cotó fluix que barrejant-se amb el vent de tramuntana, transportava el polsim d’aigua riu avall.

Avui penso que la única veritat que queda d’aquesta història és que mai podré jurar haver-ne estat protagonista. I així ho he explicat als meus nets i ells, tot i ser membres d’un món on Supermans, Robocops i Spidermans són els protagonistes dels més moderns contes, encara de tant en tant mirant-me fixament als ulls em pregunten:

– Avi, anem a sota el saltant per si sentim la campana de santa Margarida.

I jo, que tantes vegades m’havia adormit a la falda de la padrina escoltant el conte, penso mentre els acompanyo: santa innocència!

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de del Pla

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada