/Històries
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 21 març de 2019 | 3a Època | Edició núm. 13.927 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

30 de juny: pengen dels balcons de l’Ajuntament de Girona els domassos de Santa Eugènia de Ter, Sant Daniel i Palau-sacosta FOTO: EL DIMONI30 de juny: pengen dels balcons de l’Ajuntament de Girona els domassos de Santa Eugènia de Ter, Sant Daniel i Palau-sacosta FOTO: EL DIMONI
: : Històries > Història del Pla de Ter | 30·06·2013

Jo sóc perifèric

Jordi Vilamitjana | El Nas de la Bruixa | Diari de Girona

Avui que pengen dels balcons de l’Ajuntament de Girona els domassos històrics dels municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i de Ter, fagocitats, si us plau per força, per l’establishment de Girona, fa exactament 50 anys, em vaga d’explicar-los de quina manera em sento un gironí més perifèric que cèntric; més dels barris que del melic; més de les persones que de les pedres.

Però abans, uns apunts històrics. Hauria de quedar clar, d’entrada, que les raons que conduïren a l’annexió per la força l’any 1963, en ple franquisme, dels municipis veïns de Girona en ares de la “Gran Girona” eren verament especials i venien de lluny (i han continuat després del franquisme). Des del segle XIX, la ciutat de Girona havia volgut menjar-se tot el que l’envoltava. Noms ben il·lustres del faunari polític i intel·lectual gironí d’abans de la Guerra Civil s’havien alineat amb les tesis annexionistes. I això és tan així que es pot afirmar que el franquisme fou només l’instrument que la burgesia aristocràtica i oligàrquica gironina en el poder des d’in secula seculorum va usar per créixer amb terrenys i diners a costa dels veïns.

Per tant, farem bé de no quedar-nos avui -dia de domassos i somriures endiumenjats- amb la idea fàcil que la culpa fou de Franco -que també, és clar- i, en canvi, farem bé de mirar una mica més enllà (o ençà) i entonar un mea culpa. L’ànima de Girona, avesada durant segles de setges a ser una tortuga que es refugia en la seva closca, quan pot sortir de les muralles es converteix en implacable conqueridora. Tot i que l’ajuntament actual -que curiosament presideix un alcalde d’origen amerenc i no un cristià vell- és el més excèntric i extramurs dels darrers anys, no es pot pas dir que la municipalitat gironina (sota la dictadura i en democràcia) hagi tractat gaire bé els pobles que s’ha menjat. Per no avorrir amb detalls, quedin aquí escrites i consignades algunes ofenses, barri a barri. Santa Eugènia: la frontissa del és una via ràpida, un cinturó de ronda fet a la brava, que parteix un poble; la frontissa de és un inacabat total amb l’amenaça damocliana de convertir-se en un vial cap a l’autopista pel damunt de les Hortes; el , símbol del poble, va viure -ja té nassos- sota la municipalitat socialista, un autèntic calvari i quasi la seva total desaparició. Sant Daniel: la variant de la N-II per la Vall de Sant Daniel ha eixugat el riu i ha trencat per sempre més l’horitzó i l’harmonia de la vall més tendra de Catalunya; el creixement acarnissat i especulatiu de la ciutat cap a Palau n’ha diluït l’essència i n’ha embarriat l’ànima.

Deixem la història, que no tindré espai per explicar-los perquè jo, que he nascut i viscut al bell mig del triangle fundacional de la parva Gerunda durant un quart de segle, que he viscut a tocar del baluard i del portal de la Santa Creu, i que visc, avui, entre el baluard de Santa Clara i el portal d’en Vila, em sento més perifèric que cèntric.

Vaig néixer a la Clínica l’Aliança del carrer Heroïnes de Santa Bàrbara del barri de Vista Alegre, però al cap d’un parell de dies ja era a casa, al carrer de la Força, just davant de les escales de la Pera. Era un enorme pis de lloguer que ja havia llogat feia anys el canonge Franch, oncle matern del pare, als Srs. Foix-Boschmonar i que havia passat subrogat als meus pares quan es van casar. La part més moderna del número 23 del carrer de la Força és de 1703. La més antiga és part de la muralla fundacional de la ciutat (segle I abans de Crist). Puc assegurar, doncs, amb una rotunditat indiscutible que sóc per naixement i adscripció un gironí del Barri Vell més vell i bell: he entrat a casa per la Via Augusta els meus primers 25 anys de vida i m’he repenjat a la torre romana del carrer Ballesteries a escodrinyar l’Onyar i la ciutat extramurs durant 5 llustres.

En aquell temps, la Força era un barri viu amb gent de molts indrets d’Espanya, gent que es confonia i barrejava arreu sense problemes ni escarafalls; un barri amb botigues, obradors, serveis, bars, un equip de futbol i els balcons plens de roba estesa que buscava el sol que amb dificultats treia el nas entre les façanes altíssimes d’un carrer que era molt estret. La democràcia va dur els diners dels jueus de Nova York, la transformació estètica i la ruïna humana. El carrer viu i de colors es va convertir en un enorme decorat de cartó pedra per ensenyar als turistes. Les botigues van haver de tancar, la gent de classe mitja-baixa se’n va anar i a mesura que s’anaven arreglant les cases, va anar apareixent gent de classe mitja-alta i l’habitual paramenta comercial dels indrets turístics.

Per sort, no vaig viure l’acurada, subtil i implacable “depuració” de ciutadans i ciutadanes de la Força. Però els pares, sí. I van haver d’acabar marxant. Mentrestant, jo vaig viure a diferents indrets: al carrer Canal de Banyoles, al carrer Eiximenis, a la plaça Poeta Marquina… Mentre, de manera paral·lela, anava trobant treball a Banyoles, a Olot, als barris de i de.

Justament d’aquesta experiència de treball a l’Institut de (1991-1997) i a l’Institut de (1997-2013) n’ha sorgit el meu enamorament de la vida dels barris de Girona i la meva adscripció incondicional a la perifèria. Els puc assegurar que els nois i les noies de i són excel·lents persones i futurs ciutadans exemplars. La majoria d’ells s’han format en oficis i a la Universitat i se senten gironins, és clar, però també i molt, eugeniencs i eugenienques. L’ànima de Girona és avui als barris, i molt als barris que foren pobles (Palau-sacosta, Sant Daniel, Santa Eugènia de Ter). M’agraden els pobles que com tenen ànima, i tramat associatiu dinàmic i versàtil, i permanent preocupació per la necessària solidaritat, i on se sumen persones abans que pedres. Sóc de la perifèria, sí. Des de l’extraradi, la ciutat és més bella, més viva, més humana. [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’INS de de Ter
i coautor del llibre, entre altres, IFP 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines
0
Tinc més informació

Et pot interessar

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)