/Els mil i pico
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 13 agost de 2020 | 3a Època | Edició núm. 14.438 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Ivan Teruel Cáceres FOTO: FACEBOOKIvan Teruel Cáceres FOTO: FACEBOOK
: : Els mil i pico > Els mil reportatges i entrevistes | 28·10·2015

L’eugenienc Iván Teruel: «La literatura serveix per conjurar els dimonis personals»

Nancy Gabriela Velasquez | Alumna de 2n de Batxillerat de l'IES Santa Eugènia

Com se’t va ocórrer la idea d’escriure?

Hi ha una mena de paradoxa en el procés que m’ha portat a escriure. M’explico: la primera vegada que vaig prendre la decisió més o menys seriosa d’escriure va ser després de guanyar el concurs literari de Sant Jordi de l’Institut en què vaig estudiar, el Salvador Espriu, de Salt. Tenia jo disset anys, feia COU (el 2n de Batxillerat actual) i la descàrrega de vanitat que vaig experimentar en guanyar el premi em va fer creure fermament que allò que la vida m’havia reservat era l’escriptura. Però, aleshores, l’única cosa que m’interessava era la mística que envoltava la figura de l’escriptor. Sempre dic que vaig passar molts anys essent un escriptor que no escrivia, un escriptor que, d’alguna manera, volia ser-ho sense enfangar-se en el procés creatiu. Amb els anys vaig anar comprenent que ser escriptor era una altra cosa, i que l’escriptura literària poca cosa tenia a veure amb aquella mística que a mi m’atreia quan era més jove. No va ser fins fa quatre o cinc anys, amb l’obertura d’un bloc literari, que vaig començar a escriure de manera més sistemàtica.

Quant de temps vas dedicar a escriure aquest llibre de microrelats? Et va resultar difícil escriure’l?

Doncs el temps que vaig mantenir el bloc en una activitat continuada: aproximadament tres anys. Sí, perquè visc el procés creatiu com una experiència força dificultosa. Hi ha microrelats d’aquest llibre, que potser ocupen una pàgina i mitja, que he trigat dues o tres setmanes a enllestir-los. No parlo d’estar tres o quatre hores cada dia davant de l’ordinador intentant acabar-lo, però sí de posar-m’hi una estona cada dia i no saber com fer-lo avançar per la complexitat de l’estructura.

Alguna persona en especial et va inspirar ?

Cap persona en particular per al llibre en el seu conjunt, però sí algunes que van inspirar algunes de les peces i a les quals els ho he agraït amb la dedicatòria de la peça en qüestió. Familiars, amics i companys de feina, principalment. També he de destacar la importància de la meva dona en la composició del llibre, perquè sense l’espai que ella em procura difícilment hagués pogut escometre i culminar aquest projecte.

Què et va fer triar la forma del microrelat?

Cap a l’any 2010 vaig començar a freqüentar blocs literaris que conreaven aquest gènere, perquè, degut a la seva brevetat, encaixaven molt bé en el format digital. A més a més, jo ja estava familiaritzat amb el microrelat perquè mentre estudiava el Doctorat a la UAB vaig cursar almenys un parell d’assignatures que el tractaven, i vaig fer dos treballs sobre el gènere. I, entre una cosa i l’altra, vaig tenir notícia del concurs de microrelats de la Cadena Ser, Relatos en Cadena, al qual m’hi vaig presentar, sense èxit, diverses ocasions. Amb aquests antecedents, em vaig veure amb cor -l’agost de 2010- d’obrir un bloc en el qual vaig començar a publicar alguns microrelats que ja tenia escrits i d’altres que vaig anar escrivint en el decurs del període en què vaig mantenir actiu el bloc.

Quines són les teves lectures preferides?

N’hi ha moltes, així que em resulta molt difícil fer-ne una selecció. Tot i així, ho intento, una mica a la babalà: Meridiano de sangre, de Cormac McCarthy; El plantador de tabaco, de John Barth; El niño perdido, de Thomas Wolfe; Bartleby, el escribiente, de Melville; El proceso, de Kafka; Crimen y castigo, de Dostoievski; La muerte de Iván Illich, de Tolstói; El extranjero, de Camus; Crónica de una muerte anunciada, de García Márquez; Conversación en la Catedral, de Vargas Llosa; El llano en llamas, de Juan Rulfo; El hacedor, de Borges; Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño; Carta de una desconocida, de Stefan Zweig; Job, de Joseph Roth; A sangre y fuego, de Chaves Nogales; Risa en la oscuridad, de Nabokov; El desierto de los tártaros, de Dino Buzzati; Stoner, de John Williams; Los niños tontos, d’Ana María Matute; El aliento del cielo, de Carson McCullers; Mi hermana Elba i Los altillos de Brumal, de Cristina Fernández Cubas, Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. I, clar, un professor de Llengua Castellana i Literatura no pot deixar de citar El Quijote, de Cervantes.

Quins escriptors han influït en la teva decisió d’escriure un llibre?

Cap en particular. I, tanmateix, qualsevol dels que acabo de citar en la resposta anterior. Però no tant en la confecció d’aquest llibre com en la motivació per escriure en general.

Quina ha estat la teva implicació emocional en aquests relats?

Qualsevol art, i la literatura n’és un, neix d’una insatisfacció, neix amb la voluntat d’enfrontar aquelles carències que defineixen la nostra condició humana. Ja deia en Vargas Llosa, en la seva cèlebre teoria dels dimonis personals, que la literatura serveix per conjurar tota aquesta sèrie de neguits i pors que ens desassosseguen. Partint d’aquí, la implicació emocional de qualsevol escriptor a l’hora d’escriure ha de ser, necessàriament, molt intensa. No en sóc una excepció. Sí que és cert que en el meu cas, en tractar-se d’un llibre que planteja, sovint, històries impactants, doloroses, tràgiques, vaig tenir sempre present que, per tal de no caure en el sentimentalisme o en una mena de truculència grotesca (és molt prima la línia que separa la tragèdia de l’esperpent), havia de procurar vorejar el centre neuràlgic d’aquests sentiments foscos, per dir-ho d’alguna manera. En un article publicat a la revista Ínsula, l’escriptor argentí Ricardo Piglia es preguntava això: com es narra l’horror? I deia que s’havia de produir una mena de desplaçament, donar-li la paraula a un altre.

En el meu cas, tot i que molts microrelats són en primera persona, vaig intentar aconseguir la distància necessària a través d’una mena d’asèpsia en el to del narrador. Per això, moltes vegades, el to és fred, distanciat, i utilitzo recursos de diversa tipologia textual (com ara el motlle del text instructiu o el llenguatge de formulació més científica) per tal d’allunyar-me del focus del dolor, tot i que, de vegades, també, utilitzo el lirisme per mantenir els textos connectats, a través de les imatges, a l’emoció que vull generar. Es tracta, en definitiva, d’un complex joc d’equilibris i contrapesos per tal de fer arribar al lector els sentiments que vols transmetre-hi.

Hi ha alguna història de les que has escrit que t’agradi més o et faci sentir alguna emoció especial?

Bé, no m’agrada massa destacar-ne algun, però, inevitablement, hi ha alguns que, per unes circumstàncies o altres, tenen un valor especial per a mi. Citaria Una apacible tarde de verano, perquè, d’alguna manera, va ser el microrelat que, en ser seleccionat en un concurs de RNE, em va començar a obrir portes a la blogosfera. Després n’hi ha d’altres basats en experiències totalment o parcialment personals amb els quals tinc un vincle particular: El oscuro relieve del tiempo, Acrosstheuniverse, Carencia: f. Falta o privación de algo, Catorce passos para lograr algo extraordinario o Nuestro hermano pequeño.

N’hi ha un d’especial per a mi, Amor filial. Ens en podries parlar una mica?

Resulta complicat resumir un microrelat d’unes cent paraules sense estripar-ne el final (allò que ara en diuen fer un spoiler), perquè estan massa concentrats. Explico el plantejament, en tot cas: es tracta de dos germans que senten la seva mare dient que un dia d’aquests es suïcidarà d’un tret al cap. Als petits els estranya aquesta amenaça perquè ella normalment diu que es llençarà a les vies del tren. A partir d’aquí, els germans decideixen dur a terme una acció inesperada. I hasta aquí puedo leer.

Alguns del títols, com La insoportable leve dad de la memoria, fan referència a d’altres obres. Quina relació has establert entre el contingut d’aquest microrrelat i La insoportable levedad del ser, de Milan Kundera?

Doncs el cert és que no he llegit la novel·la de Kundera. Però en el procés de buscar el títol, amb el qual volia expressar la fragilitat extraordinària de la memòria, em va venir al cap el títol de la novel·la de Kundera, que és un clàssic modern, i vaig pensar que, adaptant-lo a la temàtica del meu microrelat, encaixava perfectament amb allò que volia transmetre-hi, alhora que funcionava com un gest de complicitat amb aquesta obra tan coneguda. Obra que, per cert, hauria de llegir qualsevol dia d’aquests.

Catorce pasos para lograr algo extraordinario em fa pensar en alguns relats de Julio Cortázar: Instrucciones para subir una escalera, per exemple. Quina importància han tingut els autors sudamericans en la creació del teu univers literari?

És complicat parlar de les influències literàries, perquè l’univers literari d’un autor no es nodreix exclusivament de les obres d’aquells autors admirats, sinó que és un teixit complex que moltes vegades opera a l’inconscient. Deia l’escriptor hispano-argentí Andrés Neuman, en una entrevista de fa anys, que havia comprovat, mig horroritzat, que en la seva escriptura hi havia semblances amb autors que no li agradaven gens i, tanmateix, que el seu estil no s’assemblava del tot a aquells escriptors que ell més admirava.

Dit això, crec que els autors hispanoamericans del s. XX hauran exercit en mi alguna mena d’influència, sí, perquè em van enlluernar durant la carrera, fins al punt que el meu treball d’investigació del Doctorat va versar sobre dos autors peruans: José María Arguedas i Mario Vargas Llosa. A més a més, vaig llegir gran part de l’obra de García Márquez, l’obra (una novel·la i un conjunt de relats) del mexicà Juan Rulfo, alguns dels contes de Cortázar i Borges, alguna novel·la de Carlos Fuentes i de Bryce Echenique, i, més recentment, a autors com José Donoso, Juan Carlos Onetti o Roberto Bolaño, i a alguns escriptors més actuals com el peruà Jorge Eduardo Benavides, els bolivians Maximiliano Barrientos i Rodrigo Hasbún, els mexicans Guillermo Fadanelli i Guillermo Arriaga, o els argentins Rafael Pinedo (tristament desaparegut l’any 2006) i Matías Néspolo (periodista cultural d’El Mundo i resident a Barcelona).

Una professora ens sol dir que dels llibres que ara llegim, en un futur valorarem més detalls que ara ens resulten irrellevants… T’ha passat?

També pot succeir al revés: que llibres que et fascinen a la teva joventut et decebin quan els tornes a llegir anys després. Normalment, les obres mestres són inesgotables. A cada nova lectura es troben nous matisos, fruit, entre d’altres coses, de la nova mirada com a lector que et proporciona el bagatge de lectures que un va acumulant al llarg del anys. Per exemple: no vaig apreciar la perfecció tècnica d’una obra com Crónica de una muerte anunciada fins que no la vaig tornar a llegir alguns anys després d’haver-ho fet el primer cop. El mateix em va succeir amb obres com La metamorfosi, de Kafka, Los cachorros, de Vargas Llosa, Los ríos profundos, de José María Arguedas, La perla, de John Steinbeck, o Bartleby, el escribiente, de Melville (encara que en el cas d’aquestes tres últimes obres només van passar mesos entre la primera i la segona lectura). I com no acabar aquesta entrevista, atès que sóc professor de llengua i literatura castellanes, parlant de les noves arestes que un descobreix a cada nova lectura d’alguns capítols d’El Quijote.

3
Tinc més informació
Comentaris

3 respostes a “L’eugenienc Iván Teruel: «La literatura serveix per conjurar els dimonis personals»”

  1. Pilar Jiménez ha dit:

    Felicitats, Nancy i Ivan, per oferir-nos aquesta entrevista tan interessant.

  2. Dolors Vilamitjana ha dit:

    Una molt bona entrevista, Nancy, que ens capbussa de ple en la creativitat dels relats de l’Ivan. La creativitat és la força que ens empeny a l’atreviment. Gràcies.

  3. Dania Lopez ha dit:

    prima, muchas felicidades!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)