Caricatura i riure són els signes satànics de l’home (de Charles Baudelaire)

L’expressió gràfica és vella com l’home. L’aliança gràfic i text, dins els signes convencionals, abans de conèixer l’escriptura i/o l’alfabet -invenció dels fenicis, bons comerciants, per fer-se entendre-, és un fet de civilització.

La il·lustració és, doncs, un fet de civilització.

Des de les pictografies prehistòriques, passant pels jeroglífics egipcis, per la narrativa gràfica, amb comentaris, dels vasos grecs, pels roleus divulgadors de la doctrina judeocristiana -els filacteris o talismans-, que es troben representats en la imatgeria estatuària de les catedrals i dels retaules i, sobretot, en les manuscrits il·lustrats de l’edat mitjana i en els incunables.

Superposició i transició lenta en la Història, el cristianisme no rebutja troballes paganes d’expressió i de difusió propagandística. Són els mitjans de comunicació de l’època, i els poders sempre han prestat atenció a la forma de divulgar els seus missatges. En els segles XIX i XX les formes de difusió evolucionaran de manera vertiginosa.

Ramon Llull, en imatges

Un historiador del còmic, Gérard Blanchard, s’atura precisament en un d’aquests documents medievals, el qual em toca de prop, ja que es tracta d’un gran català: Ramon Llull (1231-1315).

Un manuscrit relatant la seva vida, executat per encàrrec de Joana de Navarra en uns tallers parisencs, usa profusament del text escrit introduït dins la imatge, semblantment a la tècnica dels còmics actuals. Paraula i acció hi tenen una unitat de funció.

Abans d’anar a Tunis per evangelitzar els “heretges”, Llull volia aprendre l’àrab. Una plana del manuscrit ens és servida en tres imatges cronològiques o seqüencials.
Primera imatge: la lliçó donada per un àrab. Segona imatge: l’àrab intenta matar-lo a cops d’espasa. Llull no vol que se sentenciï a mort l’àrab. Segona imatge: l’àrab intenta matar-lo a cops d’espasa. Llull no vol que se sentenciï a mort l’àrab, però sí que se l’empresoni. Tercera imatge: Llull troba el “moro” penjat a la presó. El nostre personatge expressa el seu agraïment a Déu per haver-lo ajudat a “resoldre” l’atemptat.

Però els manuscrits, quasi exclusivament destinats a la classe culta, lletrada, els clergues, eren lents de copiar, de difondre. El primer gravat que es coneix (de 1370) facilitarà la reproducció i la destinació popular de les imatges pietoses i altament moralitzants, si no intimidatòries (“Ars moriendi”, “La dansa dels morts”).
Aquesta contradicció -obres originals per a les classes altes i reproduccions (més o menys manipulades) per als llecs o laics- la trobarem al llarg dels segles, fins avui, entre el més difícil i minoritari consum de la lletra impresa i el massiu i majoritari consum de la imatge.

Invenció de la impremta

El 1450 Gutenberg, amb la invenció de la impremta i els caràcters mòbils, facilita un xic la circulació de textos i d’imatges de tot tipus de continguts, a mesura que Europa avançarà socialment.

Alguns artistes, com Hogarth (1735) a Anglaterra, utilitzaran les possibilitats del gravat amb finalitats més comunicatives, costumistes i satíriques. Intenció que s’estendrà per tot el continent. Són ja autèntiques cròniques gràfiques de l’època. Els impresos circulen: és la “literatura de cordill”, els fascicles melodramàtics, les auques d’esdeveniments contemporanis que són difoses en veu alta en els mercats. D’altres invents contribueixen a la distracció gràfica de la gent: la llanterna màgica (un assaig de moviment i color), els teatres d’ombres.

És en el segle XIX, el segle de la industrialització, de les revolucions socials i tècniques, quan la cosa impresa es posa a circular intensament i amb lleis gràfiques pròpies. 1814, primera premsa mecànica d’imprimir.

Simplificant, dos autors es poden considerar com a precursors directes del còmic modern. El suís Töpffer, amb el seu personatge el Dr. Festus, dibuixant d’estil fluid, directe, i l’alemany W. Busch, que maneja, en les seves historietes, un gran poder de síntesi gràfica.

Els invents del segle XIX revolucionen els mitjans de comunicació: la fotografia, la litografia, el fotogravat, el cinema. El 1890, la màquina plana d’imprimir s’ha convertit en rotativa, amb capacitat de tiratge de 40.000 exemplars per hora.

Autonomia del còmic

Tot això, és clar, passa en bona part a Estats Units, on la forta immigració europea i els seus recursos naturals han fet que esdevingués ràpidament un país dinàmic i modern. És allà on la premsa diària s’ha desenvolupat i on, a finals de segle, exactament, s’hi comencen a inserir, amb èxit notable, les primeres tires il·lustrades o còmics.

Comença l’autonomia del còmic modern, el qual, sense interrupcions, i amb gran diversitat d’autors i de tècniques, d’estils i de gèneres, constituirà una apassionant aventura artística gràfica, una flexible i mòdica possibilitat d’expressió i de diversió.

Les primeres tires són genuïnament americanes: innocents per a nosaltres, vells europeus hereters d’una imposant i paralitzadora cultura. Reflecteixen els aspectes domèstics de la vida quotidiana americana, els episodis domèstics de la vida quotidiana americana, els episodis domèstics. Humanitzen els animals, tal com, d’altra banda, ha fet la literatura satírica de tots els temps (Cervantes, La Fontaine).

Els primers dibuixants avui ja són noms clàssics: les sèries The Katzenjammer Kids, de Dirks, Little Nemo, de W. McCay, Krazy Kat, de George Herriman, Felix the Cat, de Pat Sullivan. Són tires interrelacionades amb allò que han fet alguns creadors europeus, però els americans desenrotllaran un corrent propi: la major demanda comercial els és favorable. Fins a la dècada dels seixanta, els autors europeus no arribaran a restablir una situació de reciprocitat, d’equilibri.

Nous llenguatges

El còmic, impulsat per la dinàmica de les innovacions dels mitjans de comunicació, evoluciona molt: els primers films de dibuixos animats introdueixen més moviment en els personatges de les tires impreses. La consolidació d’un llenguatge cinematogràfic (1914, Naixement d’una nació, de Griffth) incideix en l’escriptura i en la composició gràfica del còmic (els enquadraments, els primers plans, els plans en contrapicat), d’acord amb la influència de la càmera filmadora.

Les lleis tipogràfiques de la publicitat, la ràdio (1920) i el cinema parlant (1927) imposaran al còmic la necessitat de competir amb aquests mitjans, en l’accentuació del paper tipogràfic del text, les situacions, les fresses, les onomatopeies. El còmic elabora una codificació semiològica d’abast universal.

És un dilatat i important segon període del còmic, molt fructífer i un xic marcat pel l’expansió de Hollywood (i els seus mites) i per la competència de la TV (1946). És un faust període de consolidació, de certa involució estilística (realisme naturalista), però de gran producció i alta tecnicitat. L’erotisme hi fa una tímida, encara, aparició. Tarzan, de Burroughs i Foster, Flash Gordon, d’Alex Raymond, The Phantom, de Lee Falk i Phil Davis, Batman, de Bob Kane, tires detectivesques i bèl·liques, molt emparentades amb la producció cinematogràfica del moment i amb les necessitats polítiques de la “majoria silenciosa” que es va constituint i delimitant en el panorama històric decisiu derivat de la II Guerra Mundial.

Milton Caniff dibuixa, per encàrrec del govern americà, Male Call (1942), una sèrie destinada a encoratjar la moral de les tropes.

En els anys seixanta apareixen autors que tornen a personalitzar les seves tires en sengles estils més reflexius, distanciats i intel·lectuals. Lucky Luke, de Morris, Peanuts, de Charles Schultz, els diàlegs de Feiffer i els grafismes de Steinberg en són alguns exemples.

Extensió del còmic

A Europa es confecciona un còmic de gran qualitat gràfica, estèticament sofisticat, més aviat destinat a adults. Astèrix, de Goscinny i Uderzo, Barbarella, de J.C. Forest, Jodelle i Pravda, de Guy Pellaert, l’italià Guido Crepax, el català Enric Sió i molts d’altres. És la consagració cultural del còmic, objecte de consum i col·leccionable. Se’n celebren els primers congressos internacionals. El còmic és matèria universitària.

Paral·lelament, una nova concepció del còmic ha entrat en escena. Això quan ha pogut editar-se. És menys comestible. Ha nascut dels fenòmens contestataris contraculturals (Robert Crumb, Gilbert Shelton), hippies, subterranis, del rebuig de la guerra del Vietnam per amplis sectors de la societat americana, del Maig del 1968, de les planetàries angoixes produïdes per l’armamentisme, del perill nuclear, de la destrucció ecològica del nostre planeta Terra, de les ideologies en fase d’escepticisme, de les crisis industrial i de civilització, que estan tocant sostre.

Han nascut del feminisme, de la marginació, del porno dur i del rock, del subconscient individual i col·lectiu, de la corrupció dels poders, d’un romanticisme cal·ligràfic neomodernista, de la més pura ferocitat expressionista. I de tots els fantasmes, obsessions, frustracions, neures i fàstics que es vulgui.

Ha nascut Helter Skelter: campi qui pugui!