/Eugenials
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 08 desembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.189 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Bosch Martí i Torres Monsó FOTO: EDBosch Martí i Torres Monsó FOTO: ED
: : Eugenials > Enric Marquès (1931-1994) | 29·03·2005

Gira-sols per a l’Enric Marquès

Lluís Bosch Martí |

No era d’esperar que després d’assolida la Democràcia i les llibertats d’expressió ens trobéssim al cap de poc temps amb un panorama polític i cultural que allò que més ha desenvolupat és la façana, les formes, el «new look», etc… Ens manca una cultura -cultural i política de vocació social en lloc d’un híbrid provincià i mercantilista, front una cultura de paper couxé que exclou- quasi deliberadament amplis nuclis de la població, obligats a fer-se els seus refugis d’expressió i convivència: els joves, els econòmicament febles, els marginats de tota mena».
El pes de la palla, col·lectiu d’amics i seguidors d’E.M.

Ja fa mesos que volia escriure sobre la zona-carrer dedicat al pintor Enric Marquès (1931-1994). És una paradoxa més de la vida d’aquest artista gironí, nat al barri de, barri que ha perdut quasi totes les seves arrels velles, zones de conreu, horts, masies, per convertir-se en una de les barriades gironines més poblades, amb carreteres i autovies, com l’acabada de fer, la llarguíssima que passa pel costat del Riu, on l’antiga Associació de Veïns lluità per no tallar cap a 30 plàtans al voltant de l’antic , també desaparegut.

Actualment el barri de són carrers de blocs i més blocs de pisos. Per anar al carrer de l’Enric Marquès, que és una dels darrers asfaltats i urbanitzats de la Girona Moderna, hi anirem per la part dreta de l’avinguda del Passeig d’Olot, que és un brogit de cotxes que vénen i van per entrar o sortir de Girona cap a Salt o a les rodalies comarcals. Però el millor és entrar per la drecera d’un dels conjunts d’edificis més grans dels construïts a Girona; per la seva immensa corba central, en direm El Coloseu Romà Gironí. I l’amic Lluís Alsina, hipercrític, el dia que li vaig ensenyar, digué que li recordava les arquitectures urbanes d’Alfaville, film futurista de Jean Luc Godard. Ja dins les seves múltiples cel·les -pisos- sembla un immens presidi, quartell, on sols viuen fantasmes, robots, televidents hipotecats. Guipo per les escales i pel que sé per alguns que hi viuen, els inquilins solen ser matrimonis joves, acabats de casar, alguns amb els primers fills… Tant a les finestres de dins com a fora de l’avinguda no he vist mai gent badant, ni veïns parlant, ni roba estesa, ni cap senyal de vida: fan la sensació d’estar deshabitats, s’hi respira un perpetu diumenge o dia festiu, en què els veïns han marxat de vacances, perduts en els col·lapses de les nostres autopistes i carreteres.

De pressa, fugim d’aquest desolat indret i edificacions. Ens barregem amb la gent gran, jubilats, i en especial dones i àvies amb els seus néts, que volen acostumar els nens que de petits i com a catòlics, els diumenges assisteixin a la missa dominical. Hem de dir que aquesta avinguda-passeig, plaça i jardins és el més bonic, espaiós i tranquil de. A un costat hi ha els pisos construïts pel Patronat de la Santa Creu per a la primera ona emigratòria, per qui fou el seu gerent Francesc Ferrer, que va construir diversos centenars de cases per a obrers.

A l’altra vorera hi ha pisos més moderns, al final hi ha l’Escola Pública i després de fer la volta per les seves instal·lacions, entre l’ombra i la frescor d’uns antics plàtans, entrem pel carrer del nostre Enric Marquès, carrer, és un dir, ja que pràcticament no hi ha cases. Entrant a l’esquerra només hi ha el grandiós institut, segurament un dels més grans de Girona, amb més de 1.000 alumnes. Institut en què, de la mà de l’amic Jordi Villamitjana, professor d’aquest centre, vàrem organitzar una xerrada, petita mostra d’articles, catàlegs, fotos i gravats de l’Enric Marquès. I un mural sobre l’evolució de Girona, dirigit per mi i pintat pels alumnes.

Ens parem per llegir la petita placa dedicada a l’Enric Marquès, la segona és a la paret del petit Cementiri de. El que en un mal moment, l’exregidor Josep Quintanes volia fer desaparèixer, però la protesta dels veïns i l’Associació ho evità. Dalt, sota la paret de la làpida del nom, surten unes turmentades branques d’un arbre mort. Més avall un parell de xiprers destaquen entre la llarga paret del cementiri. A l’altre costat encara queden camps que limiten amb les grans instal·lacions i jardins de l’Hospital Psiquiàtric. Uns quants residents d’aquest, vénen per una drecera, entre uns grans camps de gira-sols grocs, com els que va pintar Van Gogh.

Jo estava absort mirant la panoràmica del cementiri. Una veu de l’altre costat de la carretera em crida: «Bosch Martí, què fas aquí dret?, tan seriós, sembla que estiguis resant…». Em giro i veig que se m’apropa, és en Bernini, el famós lector de Les Vides d’Artistes del Renaixement d’en Vasari, ja citat en altres articles nostres. I somrient m’ofereix un ram de gira-sols. Els hi agafo: «Doncs mira, estic recordant un meu amic, saps què farem? Llençarem els gira-sols que s’enredin entre les branques per donar una nota de color, és el millor homenatges que podem fer a l’Enric Marquès». I que a més a ell el deu haver emocionat, i més fet per vosaltres, tots plegats, víctimes dels fracassos d’una societat cada dia més mercantil i inhumana. I servidor, cap a la biblioteca Salvador Allende, instal·lació que és una de les més absurdes edificacions de l’època franquista, plantada en el mig del que havia de ser una plaça. Primer fou un mercat de peix, després el centre de les diferents associacions populars del barri, avui biblioteca temporal, ja que l’Associació del barri volia que s’enderroqués per engrandir la plaça. Hi juguen molts nens, majoritàriament emigrants negres i marroquins. És una zona on cada dia podem comprovar, com a usuaris habituals de la biblioteca, l’augment de població emigrant… [Diari de Girona]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)