Malgrat les maltempsades de la vida quotidiana, ens trobem que una forçà espermàtica de la natura ens desmunta. És fosca i ve del gel. La natura ens allibera de les excrescències de temps de contenció; això és una percepció humana. La natura, però, mai no considera res sobre ella mateixa i encara menys sobre la humanitat. La natura no té gènere conegut, està silent o rabiosa, però sempre a l’aguait. No té consciència, ni tant sols té ànima o concepte de bellesa, viu, però li no l’importa res del que fan els humans. La Terra està tant enfora de les nostres petites batalles geopolítiques que tot plegat li fa pena a la natura. La natura és, no és un concepte humà. I mentre els humans ens adonem del seu poder, la natura es manifesta: l’hecatombe del terratrèmol d’Haití, el de Xile, el de la Xina, la tranqui litat del Sàhara i del desert de Gobi, allò que ens preocupa als occidentals, de dret a llei, però, és la nosa del núvol que ara mateix es desprèn del volcà d’Islàndia.

Tot anava bé mentre no ens toqui a nosaltres

Nosaltres hem de fer bones obres als pobres damnificats d’arreu del món. De cop al bot, la natura, que és cabrona, llença una llengua de foc i de cendres; diuen que no s’havia vist des de l’explosió del Krakatoa, a Indonèsia i quan les cendres van arribar a París. S’aplaca la vida quotidiana, els infinits trajectes de milers d’avions. Res a fer, la natura, que no existeix, malgrat que pensem que és la nostra mare, mai no ho ha estat, els humans, sempre hem intentat evitar-la, o hem procurat conrear-la i dominar-la. Això, però no implica res, la Terra es sàvia, està més viva que els humans, i com és lògic mai no ha estat pendent d’uns éssers com nosaltres. La Terra fa allò que ha de fer, s’estremeix o s’eixampla, regurgita foc o se l’empassa, viu. La Terra funciona a partir de coordenades còsmiques. La humanitat ni tant sols li fem gratera. La Terra, com va dir un filòsof francès des del manicomi de «per essència, la natura, és feixista».

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com