Ja ho podem anunciar sense por a equivocar-nos. Ni enquestes prèvies, ni baròmetres, ni sondejos d’opinió: aquest diumenge vinent, a quinze dies justos de la passada jornada electoral sorpresa, arriba finalment l’hora del canvi.

És el que té la primavera. Una de les poques coses previsible que encara queden del calendari…

Fins i tot ve regulada pel Reial Decret 236/2002 de l’1 de març de 2002, que incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva 2000/84/CE del 19 de gener del 2001, dictada pel Parlament Europeu.

Aquesta és una Directiva que s’aplica de manera indefinida des de l’any 2002 i q a Espanya s’ha vingut adoptant de manera irregular i intermitent des del 1918 fins l’any 1950.

La recuperació del canvi, amb caràcter general, constant i, tal vegada, definitiu, va tenir lloc l’any 1974 i un any més tard, al 1975, el dictador va morir. Es va adoptar de forma urgent davant la crisis del petroli d’aquells anys.

El canvi pretén aprofitar el major número d’hores de sol possibles durant les activitats laborals i d’oci sense necessitat de fer servir l’endoll. Diuen que aquesta mesura suposa un estalvi per a les llars d’un 5% d’energia (6 euros anuals per casa) la qual cosa dóna com a resultat, l’estalvi de 60 milions d’euros cada any a tot l’Estat espanyol.

Així doncs, amb el canvi se’ns roben 60 minuts ara i s’estalvien 60 milions d’euros. Un diumenge d’octubre de Sant Narcís se’ns retornen els minuts prestats… però qui és el llest que es queda amb els euros?!

Qui avisa no és triador: l’hora del canvi d’hora ha arribat (un cop més) i ara del que es tracta és que el nou govern aprofiti tots i cadascú dels minuts prestats… per que el que els ciutadans volem són dies plens de 24 hores! i primavera perpetua!

[L’Esgarrapada de Manel Mesquita, a OndaRambla Girona]