/Metròpoli
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dilluns, 26 agost de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.085 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Nau Kropotkin: una imatge del dia de la presentació del darrer llibre de Xevi Sala, amb Manel Mesquita, a Salt FOTO: BIBLIO IU BOHIGASNau Kropotkin: una imatge del dia de la presentació del darrer llibre de Xevi Sala, amb Manel Mesquita, a Salt FOTO: BIBLIO IU BOHIGAS
: : Metròpoli > Salt | 03·03·2013

«En la pell d’un mort», darrer llibre de Xevi Sala, una novel·la negra i roja; un excel·lent regal

Manel Mesquita | Bar Acapulco

“Els errors es paguen”. És una de les frases, de les moltes i suggerents, que deambulen pel llibre de Xevi Sala. El meu primer error (entre molts d’altres), dit amb tot el carinyo del món que em mereix l’autor i amic, i que us mereixeu tots plegats, és l’haver acceptat actuar de presentador d’aquest llibre… a Salt… quan el que m’hauria agradat de debò és haver-lo escrit.

Un nou error és haver assistit -la setmana passada- a l’ambaixada de Salt a la Immortal, la Llibreria 22 del saltenc Guillem Terribes, a la primera de les presentacions d’En la pell d’un mort oficiada per l’escriptor Josep M. Fonalleras… i, a sobre, com un boig cercar l’endemà el titular i la crònica de Xavier Castillón en El Punt Avui… Sempre podria mentir-vos i afirmar que aquestes línies que he preparat ja les tenia escrites abans d’escoltar en Fono; però no és cert, la Carme ho sap.

No prou content amb això -insistint-hi- vaig retallar la pàgina d’aquest diari on -els dilluns- Xevi Sala publica la seva habitual columna De Set en Set titulada -en aquesta ocasió- Falsos tòpics; el titolet destacat diu, escrivia en Xevi: “És discutible que la novel·la pugui arribar allà on no arriba el periodisme”… Amb la lectura encara fresca de la que és la seva última novel·la publicada no crec que pugui estar-me de discutir-li aquesta afirmació periodística, aquí o en un altre moment…

Tot això succeïa a Girona, “una ciutat que era la nostra per que no en teníem cap més”… però jo, jo vinc del veïnat de la de, a tocar del Bar Acapulco (fa mil anys que hi és aquest bar de barri, abans portat per una família originaria de Salamanca i ara regentat per un matrimoni xinès, amb clients de tots els colors), allà on l’autobús-de-línia-fins-aquí té parada… Definitivament, com diu fent broma (una “ximpleria”) la sergent Corbera, a la novel·la: “A totes les ciutats hi deu haver un bar que es diu Acapulco. A totes menys a Acapulco.”

Som al davant (i pels que la llegiu, quan la llegiu, som dins) d’una història amb i de personatges que esdevenen veïns sense major complicació, gràcies a la ploma de l’autor; “a cavall de Salt i Girona”; homes i dones de “l’estranya” frontissa de de Ter, xarnera de tants mons com ciutadans l’habiten; de la plaça del Barco, del Pla de Ter; pares i mares trepitjadors de totes les fronteres… amb fills per aprendre a estimar i filles estimades en la distància… que actuen, l’hivern de 2011, per damunt del que els diaris, les teles, la ràdio i internet relaten… arrapats al dia a dia, atrapats “pels deutes que han contret amb ells mateixos.”

Som a “la meva antiga fàbrica” -ens transmet Víctor Campo, un dels protagonistes- “ara es deia Factoria Cultural Coma Cros. N’havien conservat la façana però de fàbrica ja no en tenia res. On abans s’hi sentia el brogit de les màquines i les converses de les teixidores, ara hi havia el silenci d’una biblioteca. En Jem es mirava una placa clavada a la paret. Qui hi diu aquí, Jem? Nau Kropotkin, va contestar entrebancant-se. I aquest qui és? Un revolucionari, em penso, va afegir ben fluix, com si hagués de demanar perdó per saber-ho. Massa internet, vaig remugar jo. Dues noies sortien de la biblioteca amb llibres sota el braç. Reien com les velles teixidores.”

Som amb Víctor Campoblanco (en Campo, el que davant d’una màquina de cosir Singer es diu a si mateix “a dintre meu hi bategava altra vegada la sang dels mecànics de la Coma Cros”), som amb el seu fill Jem (“no pas Jeremies”, un noi un xic retardat absolutament net) i som amb la sergent dels mossos d’esquadra Corbera (la “mala mare”), som amb ells quan ens fan partícips de les seves històries per configurar una història col·lectiva, que no pot ser més que solidària i fraterna, que transcorre en aquell calendari imprecís que tota bona narració no concreta i que s’inscriu en la calenta precampanya i campanya electoral municipal del maig de 2011… no pas d’una manera lineal, no pas en un tempus cronològic, no pas amb una sola veu; ni la del propi novel·lista, ni la de cap prota estil Philip Marlowe/Humphrey Bogart, de Raymond Chandler, ni la veu d’un tercer neutral “allunyat/distanciat dels fets” (¿definició de periodista?) que la narrés tota ella… sinó amb les aportacions viscudes, més aviat sentides/pensades, des dels ulls polièdrics d’aquest tres companys de viatge (amb el lector, seran quatre) de la frontissa a les fronteres.

Parèntesi. Què boniques totes les referències a les mirades i als ulls que les permeten!: “Biblioteca pública de Salt… Els ulls del món compartint la lectura en pau”; o aquesta altre, “la piscina d’uns ulls que et diuen vine, ajuda’m, queda’t”; o també, “els ulls de la por, l’idioma universal”; o aquella que diu “la lluna em mirava a través dels seus ulls espantats”… (ja n’hi havíem trobat d’altres belles construccions d’aquest calibre a Les causes perdudes, l’anterior novel·la de l’autor).

Una de les habilitats de Xevi Sala rau en l’estructura narrativa interna que dota a aquesta seva segona novel·la publicada: recordeu Pulp Fiction, de Tarantino? Expressament cito un producte cinematogràfic prou conegut per subratllar el que vull dir. Tres són les mirades, tres són els mons interiors que es/se’ns despullen, tres són les històries personals que us comentava anteriorment, tres són els tempus, tres són els relats que -sumats, “cavalcats”, manllevant l’autor- ens fan entendre què passa, a qui el passa, com passa, quan passa, on passa, per què passa… ¿periodisme en estat pur?, bé aquest seria un altre tema, o no?

Parèntesi. Matí de dijous. Tot caminat per les Hortes de Salt i de Ter. Amb dos bons amics i germans. El pintor sentencia: “Cadascú explica la història segons la viu, segons la veu.”

Fins i tot, Xevi Sala no s’estalvia el bucle, ho podeu comprovar a l’índex, que juntament amb la sinopsi de la contracoberta són la lectura primera que tots fem quan la pasta de paper imprès pren vida: d’El canal, títol del primer -diguem-ne- ¿capítol? ¿tram? ¿rec-orregut?, a El canal, del darrer capítol… evident, estimats!, però difícil, la pirueta, de salt mortal. De mo(r)t a mo(r)t.

He de reconèixer que el primer que em va seduir quan vaig començar a llegir el manuscrit (quina paraula més maca!) que em va fer confiança Xevi Sala va ser el reconèixer l’entorn -l’escenari- on transcorre la major part de l’acció: la plaça del Barco de, la, Salt, la Coma Cros i la Gassol, el, Girona… fins i tot surt el !… però, conforme m’endinsava en la lectura, la potència dels personatges i el que diuen (i el que no diuen, i entens per què s’ho callen) van situar en un altre pla aquest Pla de Ter, aquell Empordà, aquest territori…

Dos llibres, dins del llibre (dins la novel·la de Xevi), comparteixen (ens guien, ens donen pistes) el fil de la història: L’illa misteriosa (1874), de Jules Verne (08·02·1828-1905), i El suport mutu: un factor en l’evolució (1902), de Piotr Kropotkin (1842-08·02·1921).

Parèntesi. Víctor Campoblanco m’ho ha recordat. La meva àvia materna, María la Polinária, passava temporades a casa dels meus pares quan jo tenia escassament 12 anyets. La meva àvia no sabia llegir ni escriure i era molt llesta: tots els avis ho són. Però un dia, els de Discolibro de Ediciones29, varen picar a la porta del pis on vivíem, no hi havia ningú més a casa, i la van entabanar. Van fer que els hi comprés un llibre imprès en paper bíblia, d’aquell paper tan i tan prim, amb cobertes de pell i títol i autor repicat en lletres daurades. La meva àvia analfabeta el va comprar per a mi. Eren les Narraciones extraordinárias (ed. 1969) d’Edgar Allan Poe. El conservo. El conservaré sempre. M’emociono. Gràcies, amic Campo!

L’illa misteriosa i El suport mutu no són elements decoratius, no són un recurs literari per fer quadrar res: ens acompanyen fins al final del relat (fins i tot hi tornen a fer-se presents a les cinc darreres pàgines d’En la pell d’un mort). Coneixent Xevi Sala, estic convençut -no n’he parlat, d’això, amb ell- que no és casual i se non è vero è ben trobato. Verne i Kropotkin es coneixien, havien mantingut llargues converses, tenien amics comuns (el geògraf Eliseu Reclús, el pintor Nadar, Bakunin i els primers socialistes utòpics).

¿Recordeu les petites comunitats llibertàries, com la que es forma en L’illa misteriosa, fundades en la solidaritat i la fraternitat?; Verne no únicament educa en el saber, l’aventura verniana serveix per formar aquella humanitat que dirigirà/participarà de la societat futura: la societat del progrés i la felicitat humana. [Pere Sunyer Martín/UB/1988]

Kropotkin, veí de Salt, príncep rus d’idees anarquistes i explorador de noves fronteres i de la península escandinava, amic del pedagog alellenc Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) -va encapçalar a Londres la protesta contra la injusta mort del creador de l’Escola Moderna- es citat, a la novel·la, pel director de l’Escola d’Adults de Salt, Agustí Solano, amb aquestes paraules: “Els homes són equivalents, si dónes més del que penses rebre seràs més feliç, la humanitat progressa si en comptes de la lluita mútua fomenta l’ajuda mútua”.

Fer coprotagonistes, a tall de fil prim de gruixuda bobina tèxtil, Verne i Kropotkin d’un presumpte relat ‘negre’ confirma el que sospitava: som davant, som dins, d’una novel·la ‘roja i negra’, d’un relat social que relliga allò tan etern i (permeteu-me: avui més que mai) tan imprescindible com l’emoció i el compromís; la imaginació i el recolzament mutu; l’aventura còmplice de traspassar totes les ratlles que et semblen prohibides (i no parlem únicament de geografia), en companyia!

Ho diu en Lulo, a la novel·la: “Quan surts de la presó, totes les fronteres et semblen prohibides”. Ho rebla Víctor Campoblanco, a En la pell d’un mort: “Quan surts de la presó, fill meu, t’has d’afanyar a trepitjar totes les fronteres que trobis, si no, viuràs amb por”.

Per cloure aquestes ratlles, tal vegada és Agustí Solano, aquell educador mai desesperançat i sempre crític amb el que passa, que durant 30 anys ha dirigit l’Escola d’Adults amb una mirada apassionada, que posa el dit a la nafra quan convé amb comentaris afilats (“ningú es veia amb cor de cargolar els okupes del s. XXI, és a dir els bancs, que es quedaven els pisos dels qui no podien pagar les hipoteques”); Solano és qui condensa en un parell d’idees el que el llibre traspua: “els fills són el veritable motor de les revolucions”, amb un consell universal des de l’amor, “no perdi mai el seu fill, Campo, no ho permeti”… és “l’educació com un acte d’amor, com un acte de valor” (ho diu el pedagog Paulo Freire, que també apareix a la novel·la).

A la ficció, l’amor fratern fabrica frases com aquesta -a la novel·la- a la boca de Jem: “Commogut per la seva fragilitat, vaig pensar que el meu pare era un bon pare.”

Evidentment no us he explicat la història que se’ns explica, cal que es vengui el llibre i el llegiu. No us explicaré el final, com tampoc us he desvetllat el principi, ni el nus, ni la trama… però, en aquesta novel·la, finalment, guanyem!!! Xevi Sala ha dit (públicament) que va somiar el desenllaç escrit: endavant les atxes! i no paris de somiar, que ens calen somiadors!

Si Fonalleras va dir que “Xevi Sala ha convertit una bona novel·la negra en una novel·la excel·lent“, que voleu que us digui jo, que l’amic Xevi ens ha fet un excel·lent regal? Doncs sí, queda dit, i per escrit.

Que la grisor de la frontissa ens lliuri a trepitjar les fronteres de l’optimisme!

Biblioteca Pública Iu Bohigas de Salt (La Comarca), 22 de febrer de 2013
Text llegit en veu alta a l’acte de presentació del llibre En la pell d’un mort, de Xevi Sala

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)