/Els mil i pico
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 04 agost de 2020 | 3a Època | Edició núm. 14.429 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

FOTO: EL DIMONIFOTO: EL DIMONI
: : Els mil i pico > Les mil cultures :: creació, llibres, música, artistes | 03·10·2015

Em dono permís per deixar-te marxar (t’obro el cor sense recança)

Dolors Vilamitjana Carandell | 2n premi del 26è Concurs literari d'articles de psicologia del COPC 2015

Estimat pare,

Després de 35 anys t’he deixat marxar. Quants neguits per haver-te perdut i no voler- ho! Fins avui no he pogut enlairar-me a la felicitat perquè no podia deixar-te marxar. En aquest moment, escric amb el cor a la mà el que no he estat capaç d’escriure abans. M’he adonat de la quantitat de llàgrimes que m’han esgarrapat el cor i del dolor que m’ha bloquejat la ràbia i la vida. Ha estat una barreja de sentiments contradictoris i pertorbadors que m’han impedit acabar d’arribar al cim. El coixí ha estat company dels meus plors i, amagant el cap sota l’ala (el coixí) m’esbravava d’una pèrdua injusta, mentre l’àvia sanglotejava a la vora del foc, per la pèrdua del fill.

Ja he crescut i la vida m’ha vingut a buscar i tu també en els meus somnis de cada dia. L’esperança és l’alè que necessitava per superar-me, tot i que ho vaig intentar amb l’ajut dels llibres de Raymond Moody i d’Elisabetk Kübler-Ross. La teoria, però, m’esmicolava una mica més el cor, fins que vaig passar pel divan d’una psicoanalitsa, E. Ros, que havia conegut l’autora de “La mort, una aurora”. Em va anar molt bé i no m’hagués pensat mai que Freud em donaria una eina per deixar-me anar, jo que li havia tingut molts prejudicis per no saber-ne gairebé res. Ja ho diuen: la ignorància és atrevida.

La psicoanàlisi de les emocions ha resultat una carrera apassionant, la meva i la del meu benestar. De fet, ara sóc perquè no necessito tenir-te; m’havia equivocat un cop més. Cap possessió ens enlaira els ulls a l’alegria; retenir sense sentit és posar el fre de mà a noves oportunitats. Ja no sóc adolescent; per això m’ha costat tant alliberar-me del dubte, del tenir-te . Eric Fromm ha contribuït al meu ser sense tenir. Tots aquests anys he estat enamorada de tu i no et podia fallar. En aquest moment, m’estimo i t’estimo més que mai. La idealitzac m’ha arropat cada nit, quan recordava les “bones nits” que em donaves. El “record” ha pintat el teu cor en el meu. Ara he acabat el dibuix.

Perdona’m si no t’he permès arribar al Cel. No m’ho tinguis en compte! Nina.

La Nina comença a respirar després d’haver resolt el dol del pare. Amb el cor a la mà, es planteja si segueix tenint cor. Sap que no és el mateix que “actuar amb el cor”. Potser no ha actuat sentint-lo o li ha fet massa cas. O potser l’ha escoltat però no ha sentit el ritme de la vida, el ritme diastòlic i sistòlic de la vida que, sovint, ha descompensat. Que li ha costat, de viure des de la coherència entre el pensar, el sentir i el fer!! Sap que, en innombrables ocasions, s’ha quedat frenada als 14 anys sense poder avançar. Durant tants i tants anys, la nineta dels ulls del pare ha nedat enmig els conflictes no resolts, que han capgirat el curs de la seva vida i l’han mantingut en fixacions permanents i fins tot en un món de tristesa sense possibilitat de fer. Han estat moments del passat en què ha esperat aprovació i afecte, gestos de complicitat que no han arribat.

Per això, la primavera ha estat un bon moment per posar l’ordre definitiu. Cap moviment de vida podia estar condicionat a altres moviments i a altres vides. Des del primer plor existencial, ha necessitat eixamplar el pit i respirar per ella mateixa. Ningú ho podia fer per ella! Ha respirat també l’alè emocional que li pertocà.

Quan la tristesa ha estat l’oxigen de la seva respiració, la Nina s’ha ofegat en les mucositats, en la fredor del desamor i, poc a poc, ha escoltat sense sentir, larrítmia del cor pesarós. Hi pensa en tot això, i tam en l’asma, les palpitacions, que l’han engolit en la foscor del dia a dia, sense esma ni força. No ho ha tingut fàcil per mirar endavant, per estudiar sense mullar les pàgines de llàgrimes de dolor. Moltes vegades no podia seguir avançant perquè s’encallava en el sotrac de la curta i punxant agonia del pare.

Que n’és de diferent, viure contenta, riure cada dia, fruir dels presents sense voler canviar el passat! Quan descobrí que m’ofegava si reia, vaig començar a respirar millor i a arraconar el Ventolín. M’he permès riure encara que el pare hagués marxat. I va marxar el 20 de maig a les 4 de la matinada. Era l’any 1980. I durant tots aquests anys m’he despertat a la mateixa hora que em va despertar la meva cosina per donar- me la notícia. Ara també he canviat el despertador.

La Nina ha sabut endreçar els calaixos cognitius i emocionals i airejar-los; per tant, ha netejat els àcars que li dificultaven la respiració i l’alegria curativa.

Ara que consciència de tot plegat segueix escrivint el seu progrés: “Respirar és el principi del viure sense sots. Respirar et permet abraçar el món des de la teva guspira vital. Respirar bé vol dir fer planer el viure de cada dia; vol dir donar el to saludable al cor. I el nostre cor batega sense cansar-se, sense pausa, sense canvis sobtats de pressió, que bloquegen la fluïdesa circulatòria i, per tant, la felicitat. Els coàguls esdevenen la resposta manifesta als nostres conflictes i als nostres recargolaments de cap. Ara em sento que tinc sang a les venes, ja no em faig mala sang, ni tinc sang presa. M’he retrobat”.

És important fer una aturada en el cicle vital i descansar. La Nina ha deixat reposar els impulsos per no fer-se més mal. En molts moments se n’han aprofitat perquè anava amb el cor a la mà i quan tens el cor a la mà ensopegues una i altra vegada, perquè l’autoconcepte flaqueja, o perquè el cor te l’ocupa un bloqueig: per exemple, una mort. Comportar-se sense fre emocional l’ha perjudicat perquè s’ha sentit utilitzada, humiliada, menyspreada, sentiments que li han fet saltar les llàgrimes de dolor quan comprovava, una i altra vegada, que les persones solen anar a la seva, sense treva ni pausa. I quan l’han ferit, s’ha arraconat del fòrum i s’ha capgirat en el sentiment de culpabilitat. No podia esperar que algú li entengués la tristesa, el dolor i el neguit d’haver perdut el pare. Fins i tot, esperava que el pare tornés… Per això, es va casar amb algú més gran que ella i tampoc se’n va sortir. Ningú podia reparar el pare perdut, el pare que tant havia idealitzat, perquè l’havia protegit, admirat, venerat durant l’educació primària i el primer any de BUP a l’Institut del poble veí.

-Mira si en sóc de ruca… Jo que em pensava… Que tothom era com jo.

I aquesta és l’expressió que més emprem per justificar-nos i consolarnos en el dia a dia. Què ens cal per anar amb el cor a la mà i que no te’l trenquin? Observar l’entorn, no parlar massa si no toca, no justificar-te i aprendre que moltes persones no volen ser ajudades ni consolades ni asfixiades, Sí, hi ha moltes persones que no volen créixer perquè s’han acomodat a la infantesa o perquè decidir implica actuar i ser constant en els nostres plantejaments i en les nostres expectatives.

Si et respectes, el teu voltant també; si vols que et respectin només perquè actues naturalment, les petacades et faran reaccionar de cop.

La Nina ha superat les convocatòries i pot mirar l’ahir des de l’esforç, la constància i l’afany de superació.

-Ho tinc clar: la temperança regula el cor i el dels altres. Sentir-me jo em fa veure el present d’una altra manera, perquè ja sóc, finalment, adulta. M’ha costat molt passar

10 anys pel divan però he pogut avançar. I jo que havia valorat Freud amb prejudicis sense sentit, des de la meva desconeixença i des de la por de viatjar cap a racons que, per inaccessibles, es podien fer insuportables.

Ha estat com un pessic psicoanalític que m’ha sacsejat la ment des de tots els costats i el meu jo s’ha relaxat. Els meus problemes shan fet conscients i la realitat del pare també: el vaig idealitzar una i altra vegada perquè el vaig perdre sobtadament. I li vaig prometre fidelitat per sempre. I ai va ser: no el vaig deixar marxar fins aquest moment. I no ho he vist fins ara, no ho he volgut veure fins ara, no ho he paït fins ara.

La Nina fa de psicòloga en un consultori privat. I des de tot el seu dolor reïx en els tractaments, ara que ja l’ha gestionat. S’adona que des que naixem ens enquadrem en un antre familiar que de cap de les maneres justificarà la panxa materna. Les mancances comencen des que comencem a respirar sols i els nostres pulmons manxen la nostra tristesa i la nostra buidor o plenitud toràcica.

Encara no havia acabat d’escriure les memòries del seu insight, la Nina ensopega amb una nova primavera enterbolida per la pèrdua: aquesta vegada la de la seva tia, la germana del pare. Sabia que el trapàs podia produir-se d’un moment a l’altre, perquè des del desembre passat havia estat entrant i sortint dels hospitals per diverses dolències respiratòries i hepàtiques. La tia li havia representat lafilic paterna, el consell en moments de desesperació i indefensió. Després del pare, la seva germana havia estat el puntal de la seva vida. La mare ja havia tingut prou feina a cuidar els sogres i els fills; i a aguantar-se dreta sense desmoronar-se, en un mas amb diverses propietats i maquinària. Havia viscut sempre amb els avis paterns. A més, el pare, l’hereu, s’havia casat amb la mare i, com era costum a les masies catalanes, vivia a casa dels seus pares i avis.

Sí; les generacions passen com les hores. Recordo la besàvia Maria, la mare de l’avi patern, qui em regalà la meva primera bicicleta; el padrí, l’avi Joan, em donava el tortell cada any, pel dia del Ram; l’àvia Teresa no perdia mai el bon humor. La iaia, com jo li deia, era una dona de molta fe i de molta bondat. Quan el pare va morir, el seu fill, la sentia plorar al voltant de la llar de foc, mentre resava el rosari asseguda a l’escon del Mas. Des de la meva cambra estant, no gosava baixar a abraçar-la i m’amagava sota el coixí, amb la foto del pare, i bramava sense consol. Fora de la casa pairal comptava amb la tieta, sempre disposada a plorar amb mi i a aconsellar-me sense fer-me mai cap mal. Confident de tantes penes, la tia m’explicava la seva infantesa al mateix mas, la relació amb els pares i amb el germà. I jo li relatava el meu vincle amb la mare, amb els avis i germà. La història generacional s’havia repetit. I amb la seva desaparició s’acaba una història familiar i rural. Conscient que la trobaré a faltar, l’he de deixar marxar, per no repetir l’esquema anterior.

Ara també m’ha deixat un gran buit. He de tornar a començar. Espero no trigar tants anys a deixar-la marxar. Retenir algú no porta enlloc, però no és fàcil. Per si de cas, m’estintolo en els missatges de Jean Winter i de Gerald de Dampierre, presentats per François Brune a Les Morts nous aiment. És tan important viure com saber morir i se’n parla tan poc del moment de marxar….

No et preocupis, tieta. Et deixaré marxar, però ara et ploraré perquè et trobo a faltar.

1
Tinc més informació
Comentaris

Una resposta a “Em dono permís per deixar-te marxar (t’obro el cor sense recança)”

  1. Dolors Vilamitjana Carandell ha dit:

    Una història real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)