/Metròpoli
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimecres, 26 juny de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.024 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

: : Metròpoli > Palau-sacosta | 27·09·2009

Els palauencs de Girona

Emili Casademont i Comas |

Amb l’annexió a Girona de Palau-sacosta, fet ocorregut el 1963, hi hagué un petit sector, integrat per alguns immobles situats a l’esquerre de la carretera N-II, anant cap a Barcelona, just allà on acabaven les casernes de l’exèrcit, i pels actuals carrers de la Universitat de Montpeller -el de l’antiga bòvila d’en Montseny-, de Saragossa, de Sant Ignasi i d’algun altre, els veïns del qual perdérem la doble nacionalitat de què gaudíem. I és que es donava el cas curiós que, per qüestions d’Església, pertanyíem a Palau, mentre que, per qüestions d’Ajuntament, a Girona. És a dir, que els que hi vivíem érem palauencs-gironins. Jo, a més, vaig néixer al carrer de Sant Ignasi i vaig ser batejat, per mossèn Francisco, a l’església de Palau-sacosta. D’altra banda, els meus avis materns, acompanyats més tard pels meus pares, dormen el son etern al cementiri que hi ha a tocar de l’esmentada església, on els encarregats de portar-me al món pronunciaren, l’any 1935, el “sí, pare”.

El carrer de Sant Ignasi deu el seu nom a uns catòlics empedreïts, com el meu propi avi matern, afeccionats als exercicis espirituals, al principi de la dècada dels trenta del segle passat. Ocupaven aquell loc quatre cases, algunes de planta baixa, amb la seva corresponent eixida o pati, rodejades de camps de conreu. I, en un d’aquells camps, s’hi alçava majestuosa la imatge d’una gran masia, Can Montiel, de la qual enguany no queda ni el més mínim rastre. Can Montiel, denominació que no sé pas de què li venia, car els seus propietaris es deien Noguer, era com una mena de “casa pairal” dels palauencs-gironins. Allà anàvem a proveir-nos de llet (llet de vaca, de la bona, que la velleta senyora Maria, l’àvia de la masia, encara, en la meva infantesa, m’havia arribat a servir), de verdura, d’ous, etc. I molts veïns, pel segar i el batre, col·laboraven, amb entusiasme, en aquestes feines. Feien realment goig les terres de Can Montiel del carrer de Sant Ignasi, en les quals creixia ufanós el blat, la userda, etcètera. I força més, sens dubte, el tros de regadiu, ple d’arbres fruiters, on tantes suors havia vessat el matrimoni de la casa, en Lluís i la Dolors. I, fins i tot, dos sacerdots membres de la família Noguer: el vell mossèn Josep, capellà de l’església gironina de Sant Feliu (encara sembla que el veig, lligant amb devoció unes tomateres), i mossèn Josep Maria, com senzillament li dèiem, oblidant que ja era canonge de la Catedral de Girona i tenia el títol de doctor.

De Can Montiel, una vegada, quan se’m donà de jovenet per pintar, vaig fer-ne una aquarel·la. Recordo que, des del carrer Saragossa (encara innominat, conegut popularment com el dels Xiprers, per haver-n’hi una llarga filera, i situat darrere les casernes militars), els meus pinzells plasmaren damunt la tela una àmplia panoràmica de la masia, amb els seus pins, els seus pallers, el seu gran viver, etc. I també amb el seu eucaliptus i la seva figuera, que s’aixecaven al bell mig de l’immens galliner. El meu quadre respirava moltíssima poesia. Tota la que m’inspirava Can Montiel, que donava caràcter i personalitat al sector, avui tan diferent del d’abans, cruspit per la gran i moderna Girona, igual que tot l’antic municipi, eminentment agrícola, de Palau.

Els palauencs-gironins, per cert, en molts moments, malgrat que pertanyíem a l’Ajuntament de la ciutat dels quatre rius, ens havíem sentit més a prop del de Palau-sacosta, on podíem obtenir amb certa facilitat determitats documents, com aquell salconduit de fronteres per poder viatjar. Un salconduit que, després de bastants anys d’haver-se acabat la guerra, encara les autoritats gironines exigien, fins que el mateix Franco, assabentat per casualitat -i amb sorpresa- d’allò, en una visita que féu al castell de Peralada, propietat de Miquel Mateu, ordenà anul·lar-lo. D’altra banda, recordo que la caseta dels burots (que venia a ser com una mena de duana entre municipis) estava col·locada, a la dècada dels quaranta, al costat mateix de la torre d’en Montseny, just a l’entrada de l’avui carrer de la Universitat de Montpeller i al peu de la carretera de Barcelona, caseta que semblava indicar -i, de fet, així ho indicava- que aquella era la frontera gironina-palauenca. I una altra cosa que em ve ara a la memòria és que, un parell d’anys (en els inicis dels seixanta), els palauencs-gironins germans Rabell tingueren cura d’organitzar la Festa Major de Palau-sacosta. Els Rabell, propietaris d’una coneguda agència de publicitat al carrer Nou de Girona, vivien a l’anomenada escala de la font, a menys de mig pas d’on, cap al nord, hi havia l’oficina dels burots, que seria traslladada després més avall, o sigui, al territori pertanyent, a tots els efectes, a Palau. I, en aquella època, es tocaren sardanes, al vespre, davant l’hostal també palauenc-gironí de Ca la Rita o de Can Quimet, per un costat, i dels tallers de la Renfe, per l’altre, que era només gironí, ballades al bell mig de la carretera de Barcelona, llavors, a hora fosca, la mar de tranquil·la.

Aquells dos anys de la Festa Major de Palau-sacosta, celebrada el 29 de setembre, foren els darrers que visqué el municipi (que sempre, en tal data, sabé honorar molt bé el seu patró, l’arcàngel sant Miquel), abans de quedar convertit en un barri de la ciutat de Girona. Del llibre-programa del primer, on hi ha un article meu, escrit en castellà a Tetuan (ciutat en què jo, aleshores, exercia la professió periodística al Diario de África), en guardo un exemplar. De l’altre, per contra, on també hi ha un article meu -aquest, miraculosament, publicat en català!-, redactat al domicili palauenc-gironí que vaig tenir durant força temps), cap. De forma incomprensible, he perdut l’únic que conservava al meu arxiu, cosa que, com cal imaginar, em sap molt de greu. [Diari de Girona]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)