Quan m’he llevat aquest matí de divendres, ja feia estona que plovia. El vent de llevant no ha parat de bufar en tot el dia, capgirant paraigües i fent mullar els baixos dels que, com jo, ens hem vist obligats a sortir al carrer.

Des del finestral de casa, m’agrada mirar la plaça Fidel Aguilar, de Can Gibert del Pla, que avui està quasi amagada per les fulles que ja traspunten a les branques dels arbres. I així he passat una bona estona, escoltant Catalunya Ràdio i esperant que la dona sortís de la cuina amb aquell missatge tan esperat con volgut de: «El dinar és a taula».

Mentre gaudíem d’un bon filet de porc amb salsa de pebre verd i cama-secs, hem estat parlant de com era i com és la plaça. L’hem anat recordant des dels anys en què vàrem venir-hi a viure fins avui. Llavors dèiem que la plaça era una de les més ben enjardinades de Girona i avui pensem el mateix, si fos possible arranjar alguns dels defectes que hi detectem i que estranyem que hagin passat per alt als Serveis Tècnics de l’Ajuntament de Girona.

Com que ja hem dinat i vist el capítol sis-cents no sé quants d’El cor de la ciutat, ens prenem un cafetó (descafeïnat, no fos cas que la pressió ens jugués una mala passada) de cara al finestral que dóna a la plaça.

Sincerament haig de dir que fot un pam de goig, amb el parterre de gespa ben cuidada i els arbres ben podats i ja començant a ensenyar els brots verds. Els jocs per a la mainada, de colors llampants, però bonics de veritat. El sauló net i, cosa estranya, lliure de defecacions de gossos. En fi, podríem dir que hi ha uns tres mil metres quadrats d’espai que fot un pam de goig. Felicitats senyora alcaldessa.

Però -sempre hi ha un però- això funciona fins que un dia qualsevol, tant li fa que sia d’hivern com d’estiu, la pluja comença a caure i amb el seu clar mirall destaca els defectes de construcció o de previsió.

Defectes de construcció o previsió en una obra quasi nova?

I tant que sí. I de gruixuts.

En primer lloc, no hi ha desguassos per a l’aigua pluvial -o almenys no es veuen, i si hi són no funcionen-. Aquesta campa com pot, formant basses, envaint voreres i finalment anant a parar a l’embornal de torn del carrer que prou feina té per engolir l’aigua de l’asfalt.

I no vull criticar l’aigua -faltaria més-. Al cap i a la fi, aquesta fa una de les seves missions: buscar sempre el punt baix i anivellar-ho tot.

I això ho fa ara i en temps del diluvi universal. O sia, que la seva actuació no ha de venir de nou ni a projectistes ni a comissions urbanístiques dels ajuntaments.

El que sí que queda clar és que una superfície d’uns dos mil metres quadrats -no hi compto la zona amb gespa, on teòricament la terra hauria d’engolir l’aigua- necesitaria una xarxa pròpia d’embornals per desguassar, ja que el problema és sempre el mateix: al no haver-hi drenatge, tenim aigua quan plou i després de ploure.

Algun dia que em torni a trobar inspirat, escriuré sobre els arbres de les voreres i els bonys que les arrels produeixen als paviments, perquè aquest és també un problema actual, però també previsible.

O no?

El meu nom és Joan Arnau i Serra i des d’uns sis anys sóc veí de Can Gibert del Pla. La meva vivenda dóna de ple a la plaça de Fidel Aguilar i he pogut constatar algunes coses d’aquesta plaça que crec que valdria la pena publicar. Estic subscrit -via Internet- al vostre periòdic-e i francament us felicito pel caire seriós i crític de la vostra publicació. Si teniu a bé publicar-me aquest escrit, us ho agrairé. Estic a la vostra disposició,
Joan Arnau i Serra
[www.zentinex.com/arafatresanys]