/Històries
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 24 abril de 2014 | 3a Època | Edició núm. 12.135 | Última actualització: 15.35h | Pla de Ter (Gironès)
Print Friendly

Els mil i pico

: : Els mil i pico Crònica des de Londres del viatge fi de curs Promoció 2012-2014 de l'IES Santa Eugènia Els estudiants de segon de batxillerat de l’Institut Santa Eugènia han gaudit, des del dia 9 al 12 d’abril, d’uns dies meravellosos a Londres, en companyia de les professores Sílvia Esteve i Dolors Vilamitjana. Ens allotjàrem al Chiswick Court Hotel i aprofitàrem l’estada al 100%, sense presses, però sense pauses: el primer dia contemplàrem la…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

El desmuntatge del Pont del Dimoni FOTO: NARCÍS SANS (1968)El desmuntatge del Pont del Dimoni FOTO: NARCÍS SANS (1968)
: : Històries > El Pont del Dimoni (1357-2014), protagonista: 657 anys | 15·02·2008

El Pont del Dimoni: 40 anys (1968-2008)

Jordi Vilamitjana |

El 40 és el número que evoca les plagues, les coses negatives que duren massa, les èpoques de sacrifici i patiment… Els malalts contagiosos són posats en quarantena; 40 dies i 40 nits predicaren els clàssics pel desert; el dígit 40 en un termòmetre marca el punt de preocupació (tant si surt de l’aixella d’un malalt, com si a finals de juliol és el resultat d’una escalfada al sol).

40 eren els lladres d’Alí Babà, cantar-li a algú les 40 és renyar-lo; 40 hores es va passar Jesús al sepulcre, mort; la Vella Quaresma, perfumada d’encens i vestida de negre, glaça els somriures i clou els llavis; els 40 màrtirs de Sebaste d’Armènia foren immolats al segle XIII; els 40 anys que va durar el franquisme foren una llosa que encara avui pesa; els 40 dies i 40 nits seguits que va estar plovent durant el Diluvi Universal van ofegar milers d’éssers vius…

40 anys d’espera són molt de temps, massa temps. El de jeu desmuntat -que no enterrat- al Cementiri civil del poble (un espai lateral del Cementiri de a tocar ) des de fa 40 anys. Les pedres esperen que algun polític competent es decideixi a reconstruir el pont en algun indret de l’antic terme de .

El (1357), amb la llegenda popular i la llegenda mítica que l’envolten, va fer, al 2007, 650 anys. L’Ajuntament de Girona va obviar tan assenyalada efemèride i va deixar passar l’ocasió de dir què en pensa fer finalment. El PSC, en aquest tema, ha promès tant com ha mentit. Ara que el cementiri s’està arranjant i que es vol ampliar a compte de l’antic recinte civil on reposen les pedres numerades des de fa exactament 40 anys potser seria l’ocasió ideal per trobar una solució. El , igual que Can Ninetes, és una construcció emblemàtica, senyera i cabdal per recordar, per evocar, l’antic poble de . Així ho ha entès sempre el poble.

El 16 de juliol de 1968, la premsa es feia ressò del desmuntatge pedra a pedra del graciós arc que feia el pont sobre el Güell. En aquell moment, la destinació del pont era coneguda: el riu Galligants, entre Sant Pere de Galligants i la plaça dels Jurats. Tanmateix, algun problema d’índole estructural en degué aturar el projecte perquè la premsa del 4 de maig de 1978 -10 anys després!- es feia ressò de la reclamació de particulars i entitats sobre la reconstrucció promesa i no realitzada del . Sense pont i amb les pedres en un magatzem, va arribar la democràcia al municipi. Joaquim Nadal fou escollit alcalde.

De totes maneres, tampoc llavors no es va desencallar el tema. Hem de suposar que hi havia problemes o prejudicis que n’impedien la reconstrucció al Galligants. Els problemes van quedar ben clars quan el 30 d’abril de 1980 s’anunciava que les ribes del Galligants, en ocasió de la celebració de Temps de Flors, s’ajuntarien amb un pont fet per l’exèrcit. L’11 de març de 1981, l’alcalde Nadal ja havia decidit que el pont tornava a i preguntava al poble on el volia. L’endemà, van començar les càbales. Tot apuntava a reconstruir el pont sobre un llac artificial. El 23 d’abril de 1981, la premsa mostrava una plaça nova, molt a prop d’on era el vell , a l’illa de cases que avui va del carrer Güell al carrer Orient.

Com que el 2 d’agost de 1981, el més calent era a l’aigüera, la gent a la premsa i a la carrer es preguntava pel remaleït pont. El 12 de setembre de 1981, en ocasió de la Festa Major de , l’alcalde Nadal manifestava que el pont es reconstruiria, sí, a , també, però que: 1) no es faria aviat; 2) No hi havia diners. Les pedres, apilonades al recinte civil del Cementiri de , s’anaren empolsinant, s’anaren envoltant d’herbes i s’anaren deteriorant. També es van anar deteriorant la consciència i la paraula donada. Quan al 1998, l’IES va anar a parar a l’altra banda del carrer Enric Marquès i Ribalta, un grup d’alumnes van decidir fer-ne un petit reportatge. El funcionari encarregat de les claus, en un moment d’inspiració, va negar els set segles d’antiguitat de les pedres del pont: «Tenen milers d’anys, potser més, de quan es van formar les pedres i les roques a la Terra!». Algú li va respondre: «El que vostè vulgui, però aquestes pedres fa set segles es van organitzar per fer un pont, no?»

L’any 2001, el rector de la parròquia de va decidir, d’acord amb l’Ajuntament i les associacions, usar la pedra 111 («una pedra gastada i vella, de 130 kg») per simbolitzar l’arrelament de la nova església a la història del poble. Per a l’ocasió, féu un discurs abrandat: «Un pont ens parla d’unir, d’enllaçar el passat, el present i el futur del nostre poble. Ens parla d’unió entre i Girona; entre i Salt. Ens parla d’unió entre tota la gent que hi vivim, de tota la vida o de la que no fa tant temps. La reconstrucció del pot ser molt bé un simbolisme de tants ponts que encara ens cal tendir entre tots nosaltres».

Tot i que en aquests 40 anys la pedra 111 és l’única que oficialment s’ha separat de les altres, falten pedres. El 28 d’abril de 2004, Nadal deia que no hi havia prou pedres per reconstruir el pont. Així les coses, s’ha arribat a 40 anys d’ineficàcia política, de manca de sensibilitat del PSC i d’absoluta barroeria en el tractament d’unes peces que són patrimoni comú de la ciutat. La primera cosa que s’hauria de fer és comptar si hi ha, almenys, 110 pedres. Si hi són, l’Ajuntament té l’obligació d’ubicar-les d’una vegada en un lloc digne. Si no hi són, s’ha d’acabar als jutjats imputant els responsables de l’espoli patrimonial. [Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES
i coautor del llibre IFP 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

publicitat

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)