/Històries
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimecres, 23 abril de 2014 | 3a Època | Edició núm. 12.134 | Última actualització: 1.38h | Pla de Ter (Gironès)
Print Friendly

Els mil i pico

: : Els mil i pico Crònica des de Londres del viatge fi de curs Promoció 2012-2014 de l'IES Santa Eugènia Els estudiants de segon de batxillerat de l’Institut Santa Eugènia han gaudit, des del dia 9 al 12 d’abril, d’uns dies meravellosos a Londres, en companyia de les professores Sílvia Esteve i Dolors Vilamitjana. Ens allotjàrem al Chiswick Court Hotel i aprofitàrem l’estada al 100%, sense presses, però sense pauses: el primer dia contemplàrem la…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Aragó i Masó, Narcís-Jordi (1982) «Girona ara i sempre (una crònica)». Diputació de Girona, GironaAragó i Masó, Narcís-Jordi (1982) «Girona ara i sempre (una crònica)». Diputació de Girona, Girona
: : Històries > Història del Pla de Ter | 23·04·1982

El Pla: de Santa Eugènia de Ter a Salt

Narcís-Jordi Aragó |

Allà on s’acaben els plàtans de la Devesa comença el Pla de Girona, que s’estén per i Salt fins a les muntanyes del fons. És el panorama que enlluerna la mirada adolescent de Josep Pla, quan el contempla des de la reclusió obligada dels Maristes:

- «A l’hivern, del pati estant, seguíem les metamorfosis d’aquest paisatge; l’aparició de les puntes de diamant de la glaçada matinal sota els borralls de boira; el verd glauc del blat menut tremoladís de vent sota el sol tebi i encisat; la gran calma, dins de l’aire de cristall, de les hores de llum rutilant; l’ombra fugissera d’un núvol sobre un guaret roig, sobre la groga exaltació d’un camp de naps i raves; el colltorçament de la llum de la tarda sobre la blancor d’una masia; l’esmorteïment lent de les coses en l’aire vitri i moradenc; l’aparició del baf de la boira i la dispersió de tot en el crepuscle somort i opac…»

Si Pla contempla el paisatge de la ciutat estant, Bertrana s’endinsa en el paisatge i contempla la ciutat des del Pla:

- «Per un indret s’albirava al lluny un encadenament sumptuós de muntanyes; per l’altre, una amable ondulació de rouredes i alzinars puntillats de casetes i poblets… Tota l’amplitud dels camps es feia vistent. Era una quadrícula de gaies coloracions, on dominava la nota intensa dels sembrats esponerosos d’una verdor fina i tornassolada. Aquí i allà es destriaven les masies voltades de figueres i algun xiprer. També es veien agrupaments de verns, saules i pollancres, perfils negrosos de marges assenyalant les vorades dels recs i dels camins, i la recta processó de plàtans espaiant-se al llarg de les rutes. Passant del costat de sol ixent, us sobtava la visió de la ciutat, dominada per la Catedral…»

Bertrana pot incloure aquesta descripció a les pàgines de «Jo!», perquè coneix tots els secrets del Pla i l’ha trepitjat infinitat de vegades. Sap que és un pla «modest, amable, fïdel a la petja i a l’esguard: allà on fiteu els ulls poden arribar-hi les vostres cames». És el pla de la sèquia i de les hortes; un pla familiar, dolç i senzill, en el qual els gironins i els habitants dels encontorns hi han menat durant molts anys una vida plàcida i ben avinguda. El Pla brinda la fugida cap a l’horitzó, l’alliberament de les estretors gironines. Bertrana, que patirà tant a la ciutat, hi anirà sovint a deixar-se impregnar de la serenor de l’indret, i recomanarà aquesta terapèutica als seus amics: «Si desitgeu trobar resignació en les dissorts, coratge en els petits combats quotidians i auxili en les tribulacions, aneu al Pla amb l’ànima neta, humils com a bons romeus».

Del Pla de , què se n’ha fet? El poble té un nom originari molt expressiu: sobre l’Horta de Girona. L’any 1962, quan s’acosta als dos mil habitants, el seu terme municipal és annexionat a la ciutat. Avui, tal com diu Josep Clara, « conforma un conjunt suburbà, enganxat a Girona i a Salt, presidit pel desordre urbanístic, el trànsit constant i l’abandó palès de molts carrers… La despersonalització del poble rural és un fet irreversible… Unes poques masies escampades parlen d’aquest passat agrícola vingut a menys. La de Can Ninetes, especialment, n’és una resta digna, singular, i per això mereixedora de ser agençada com una vertadera relíquia. També ho és, i cal donar-li un emplaçament digne, l’antic …»

és el títol de la revista que encapçala un moviment reivindicatiu

és, justament, el títol de la revista que encapçala ara un moviment reivindicatiu d’independència que en el moment de l’annexió no s’havia pas produït. Les queixes de la revista són constants: «el nostre poble no és més que un barri dormitori; carrers sense urbanitzar, manca d’escoles en el mateix poble, de centres culturals i d’esbarjo, zones verdes i places…» Enmig d’aquest nou clima de descontentament, la decisió de l’Ajuntament de Girona de tancar el Cementin de resultarà una provocació excessiva que el propi Consistori haurà d’atemperar amb una reconsideració de l’acord. Assemblees massives de veïns reclamaran el dret a continuar vivint al costat dels difunts i diran que «un poble que no respecta ni defensa els seus morts no pot ser considerat com a tal». I , malgrat tot, vol ser considerat com a poble.

Arran del nucli tradicional de neix, l’any 1945, el barri de , fruit de la política oficial de «viviendas protegidas». Barri de pretesa ciutat-jardí, amb edificis de tipus unifamiliar coneguts per «les cases barates», és construït per l’Obra Sindical del Hogar, que mai no es posarà d’acord amb l’Ajuntament per aclarir a qui correspon la definitiva urbanització del conjunt. Allò que comença a toc de clarí oficial com una mostra de progrés urbanístic i de conquesta social es degrada lentament fins arribar a situacions d’abandó, de deixadesa, de submissió a lamentables servituds.

Del Pla de Salt, què se n’ha fet?

Ho pregunten els autors d’un Diccionari de la Vila: «Què se n’ha fet d’aquell blat ufanós que se segava cada estiu, de les moltes viandes que del Pla es collien, d’aquella munió de pagesos que cada dia de sol a sol treballava els seus camps, de l’aire pur que es respirava? Tot això era el Pla de Salt. Però ara s’ha convertit en un seguit d’indústries, de tallers, de granges, de fils elèctrics de crema de plàstics i de pol·lució». L’any 1978, Olga Ferrer guanya el primer premi de prosa del tercer nivell d’EGB al Concurs d’Omnium Cultural de Girona amb un treball que comença així: «Jo sóc una nena que viu a Salt, poble de pisos i cases. Molts cotxes i fresses. És molt gran i bonic, encara que no és el lloc millor per passar-s’ho bé, i els nens voldrien que fos amb més arbres…» Els arbres; sempre els arbres. El que l’autora del treball demana, potser sense saber-ho, és la resurrecció i la pervivència de l’antic Pla de Salt.

Però Salt ha perdut els arbres, el Pla i altres realitats més importants. Vila agrícola amb una tercera part de població ocupada a la indústria, es troba en un terreny obert, ben comunicat i pròxim a la ciutat, i això li permet de créixer d’una manera ràpida, sens dubte massa ràpida. Quan Salt és a punt d’assolir la xifra dels catorze mil habitants, el terme municipal és engolit per Girona. A diferencia de , Salt durà a terme una llarga lluita en defensa de la seva independència. Una lluita que comença l’any 1968 i que, momentàniament, perd l’any 1974.

Salt és la víctima principal dels afanys mastodòntics dels il·lusionats amb una «Gran Gerona». Els arguments esgrimits per justificar l’annexió són tan inflats com buits:

- «Gerona, cada día màs rica en bienes materiales y sobre todo de índole espiritual, desea convertirse en urbe donde, junto a la prosperidad económica, la justícia y la hermandad sean realidades palpitantes de su vida colectiva, cubriendo amplias etapas de progreso en todos los órdenes. Mas para ello necesita unirse en apretado haz con las poblaciones que la rodean, de bienes y espíritu de idéntico destino, igualdad de objetivo y servicio.»

Salt reacciona airadament contra aquest reguitzell de tòpics i de mentides. Precisament si hi ha una cosa clara, que la història ha tingut ocasió de demostrar, és que el caràcter i l’espenit de Salt són ben diferents dels de Girona. Els arguments de la vila en defensa de la seva identitat arriben fins al més alt Tnbunal de l’Estat.

- «Incorporar términos municipales equivaldría a hacer desaparecer entes municipales antiquísimos y vivos, que tienen su propia historia y que son dignos del mayor respeto. Una cosa es la influencia de la gran ciudad y otra la absorción de los entes locales… Estos entes locales no pueden ser eliminados con razonamientos de caràcter burocratico.»

L’enterrament de Salt va celebrar-se el dia 30 de desembre del 1974, quarts de vuit del vespre. Ja feia dies que un bon grup de saltencs abillats amb corbates negres t braçals de dol, havien recorregut silenciosament els carrers de vila. Aquell vespre, en canvi, no hi havia pas cap moviment inusual al voltant de l’Ajuntament: la sessió, que teòricament i legalment era pública, no havia estat anunciada per tal d’evitar aldarulls i protestes. A dins, asseguts sota el Sant Crist vaig trobar els regidors de Salt i els de Girona. Presidia l’alcalde de Salt, Narcís Devesa, que havia pres possessió del càrrec tot just feia dos mesos. Al seu costat hi seia l’alcalde de Girona, Ignasi de Ribot. Oberta la sessió, es llegiren diversos textos en castellà: el decret d’annexió i la sentència inapel·lable del Tribunal Suprem que, finalment, anava a ser executada. L’alcalde de Salt lliurà al de Girona les claus de la vila i es va aixecar a parlar. Se’l veia serè però emocionat i, sobretot, dolgut d’haver de ser l’executor d’aquell tràmit: «Per a mi i els meus companys Salt ha estat sempre un compromís i ho continuarà essent; volem que el poble continuï creixent en pau i treball». Quan va començar a parlar el batlle de Girona va dir encara «Senyor alcalde de Salt, senyores i senyors». Era la darrera vegada. Va afirmar que Girona s’enriquia amb la incorporació de Salt, però que calia vetllar perquè Salt no hi perdés ni el nom, ni l’escut, ni els costums, ni els projectes, i que a nova Comissió creada hauria de sevir per això; a través d’ella, els regidors saltencs, ja despullats del càrrec, continuarien treballant pel seu poble en una comesa ingrata i dificil, sense altra glòria que la del sacrifici ni altra recompensa que la del bé comú El silenci es tallava, a la petita sala de sessions, quan el secretari de l’Ajuntament de Girona va legirl l’acta de la darrera sessió de l’Ajuntament de Salt. Aprovada sense paraules, només amb cops de cap, va ser signada conjuntament pels membres dels dos consistoris, com un document de capitulació. Salt havia perdut la batalla, però no pas la guerra.

Amb el pas del temps, l’annexió s’ha convertit en el lamentable vestigi d’una època sense possibilitat de diàleg: tot un poble sotmès a una situació no volguda sense tenir ni tan sols la possibilitat d’expressar el seu parer. És lògic, doncs, que quan la dictadura s’acaba es replantegi el tema de l’annexió. Salt llença, l’any 1980, una forta campanya per la seva independència:

- «No som anti-Girona. Ens estimem la ciutat, cap de la nostra comarca, les seves pedres, la seva humitat, la seva història, la seva gent… Som un poble i una ciutat agermanats. Però ens coneixem bé i sabem que no renunciarem mai a Salt. La nostra personalitat va lligada al nostre poble i a la seva idiosincràsia… El nostre ideal no és la Girona imperialista dels 100.000 habitants alienats i anònims; nosaltres preferim la Girona dels 50.000 i el Salt dels 17.000…»

La «Comissió per la Independència de Salt» estableix contactes amb les autoritats catalanes i amb l’Ajuntament de Girona. Després de l’estira i arronsa d’una tensa negociació, comença oficialment el procés de segregació de la vila, simultàniament amb Sarrià de Ter.

Extret, amb el vistiplau de l’autor, de:
Aragó i Masó, Narcís-Jordi (1982)
Girona ara i sempre (una crònica)
Diputació de Girona, Girona
Pàgines: 122-127

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

publicitat

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)