De petit tenia un desig… La mare sovint em preguntava si volia cap germà. A casa érem tres germans: dues noies i jo -el noi, és clar-. Sempre acabava fent les quotidianeïtats tot sol, com un mussol: rentar plats, fer-me el llit, endreçar l’habitació… Envejava les meves dues germanes que ho solien fer tot juntes, animant-se, rient, compartint… Sí, m’hauria agradat molt tenir aquell germà. Però jo sempre responia a la mare que no calia, que ja tenia nou anys i que si ara vingués un germanet, quan ell en tingués nou jo ja en tindria 18 i no em vagaria pas de jugar amb ell. La mare -com totes les mares- em mirava entendrida i mig en broma mig seriosa em deia: “Potser aquest any, per Reis…”. Molts cops, secretament, vaig esperar amb anhel aquest regal de Reis.

Els anys van anar passant i el meu camí em va portar, un dia de setembre de 2005, al Santa Eugènia. I allí hi eres tu! Aleshores, en aquell instant, vas ser per a mi el-germà-de-la-Lina amb la que havíem compartit feina i amistat a Torroella. Però de seguida, les trobades furtives al passadís, les hores xerrant d’allò que ens unia i, sobretot, la manera compartida d’entendre l’educació dels nostres alumnes, van fer que de seguida agafessis un paper protagonista de les meves hores al Santa Eugènia. Com un germà gran. I, com a tal, vas comencar a omplir la meva motxilla de bons records…

No oblidaré mai la meva primera festa de graduació al Santa Eugènia i el nostre famós, surrealista, iconoclasta i improvisat Diòleg. Només tu i jo sabem les llargues hores d’assaig que ens va costar poder oferir als nostres companys i alumnes una obra tan rumiada, tan profunda, tan bergmanniana com la que vàrem interpretar…

Recordo també les estones davant l’ordinador escoltant la música que ens motivava. M’agrada recordar especialment aquell dia que, entre avaluació i avaluació, vàrem gaudir junts d’en David Byrne i el seu Psycho Killer de la pel·lícula-concert Stop Making Sense. Va ser molt agradable saber que compartíem aquest gust. Aquell dia, i molts d’altres que vingueren més tard, també se’ns va ajuntar la Pilar -o jo m’ajuntava amb vosaltres dos- i vàrem acabar dibuixant un triangle perfecte, equilàter, difícil d’entendre per als de fora i comprensible fins a la seva pròpia essència per a nosaltres tres.

Tu vas ser el primer que em va donar suport explícit en els moments més durs que em van tocar viure com a professor en aquest -a vegades- Mare Tenebrosum que és el Santa Eugènia… Sense la llum del teu far no hauria estat res més que un feble esquif a la deriva que hauria acabat enfonsat per les aigües tèrboles de la ignorància i l’enveja. A totes les hores baixes apareixies tu i, amb un lleuger copet a l’espatlla i amb to de germà gran, em deies: “Ets un lluitador de fons… No afluixis. Ho aguantaràs tot!”

I de la teva relació amb els alumnes, em plau recordar quan eres tutor de segon d’ESO i anaves pel passadís de l’institut amb tots els teus alumnes al darrera, talment en Gandalf i els seus petits hòbbits de la comarca… (Ara, aquests petits hòbbits, ja fan segon de batxillerat, Jordi! Com han crescut i com han madurat!). Hi havia una bona dosi de veritat en aquella imatge. Sempre vas ser un mag, el mag bo, aquell que sap treure el millor dels que l’envolten.

I molts altres records que ara mateix es passegen pel meu cap… Converses, mirades còmplices, abraçades desinhibides, articles compartits… Tot un món nou que vaig anar descobrint caminant al teu costat…

Certament, la meva mare no va arribar mai a tenir aquell germanet del que sovint parlàvem. Però, veritablement, els Reis van acabar passant i, finalment, em van dur el regal del germà llargament esperat.

Gràcies Jordi, gràcies germà…