![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
Hi havia una vegada un eminent teòric de la política que després de meditar sobre la perversitat del règim democràtic -però no trobava cap altra organització política millor- va escriure una llista de qualitats que li semblava que havien de tenir els ciutadans demòcrates; eren les següents:
Tolerants, exercitadors del debat públic, dialogants, inquiets, civilitzats, humils com per admetre les opinions dels altres, estudiosos, cercadors del bé comú, adoradors dels drets humans, conscients de no posseir la veritat, respectuosos amb els drets de les minories i un llarg etcètera.
Amb això anem a la deu de la qüestió. Democràcia prové de la paraula grega demokratia [de demos (població, comunitat d’un poble, ciutadans) i kratia (govern o poder)], que voldria dir govern popular -en el bon sentit de la paraula-, és a dir, govern del poble. Poder dels ciutadans, de tots i cadascun dels ciutadans; si se’n bandeja només un, ja no és democràcia. De tota manera es diu que la democràcia més acceptable i perfecta seria la directa; és a dir, una mena d’anarquisme utòpic en que uns ciutadans lliures, madurs i amb personalitat es constituirien en règim assembleari. I en una democràcia vàlida, abans de res, hi ha d’haver una clara divisió de poders legislatiu, executiu i penal.
Es va inventar a Atenes el segle V aC; val a dir que eren exclosos com a ciutadans els esclaus i les dones. Amb aquest invent a la mà condemnaven a mort al ciutadà més demòcrata de la història de la humanitat: Sòcrates.
Doncs bé, a hores d’ara els gironins ja hem exercit el nostre dret a votar, com a ciutadans demòcrates. I democràcia vol dir el poder del poble, de tot el poble, no sols el de la dèria d’un partit o el de la plaça del Vi, sinó també, per exemple, el del, i de tots i cadascun dels barris de la ciutat.
Per tant, tindrem un alcalde de barri que tot el dia estarà amb nosaltres i ens defensarà davant la majoria, i un munt de millores, per això hem votat. Ara tindrem al barri tot allò que ens cal. O no.
Sempre som allà mateix: amb Maquiavel, la política es va divorciar de l’ètica, i no s’hi ha avingut mai més. I això no és bo.
Editorial d’El Despertador, de juny-agost de 2007, revista editada per l’AV del
> El Despertador de
Cristina Casanova és la cap de redacció d’El Despertador