D’esquerra. Defensa idees costumistes que lliguen amb el políticament perfecte; és equidistant sense haver calculat on són els vèrtexs i el topalls actuals que representen la virtut i les imperfeccions de l’equidistància. La formula funciona. Ara bé, si no s’espavila, l’Elisenda Alamany, el devorarà. El temps corre ràpid i els pusil·lànimes cauen adés i ara. Un dia el seu partit ho guanya tot i l’altre, cau sense cap raó aparent. Així sorgeix el fastuós coixí de l’esquerra edulcorada -15 M i acampades a plaça Catalunya-. És l’esquerra polida que no fa ni barricades ni ocupacions ni instal·lacions o escratxes -classe mitja entenimentada-. Moderada i repleta de mareres i noms impossibles de recordar. Sense definir-se, xerra del canvi social. Mai no te en compte la República. És l’esquerra del gat d’Schröringuer. Allò que és viu i mort a l’hora. Artefacte perfecte però amb Domènech és fenomenal, un mestre que s’explica tant fluix i ponderat com un fantasma d’habitació i amb ressons gairebé quàntiques que, al capdavall, defensa la veu del líder a mort. La mort de les idees també recorre l’entramat de la teoria de les cordes. Desprèn la lletania del servei públic amb la qual, l’Ada Colau, va conquerir l’Ajuntament de Barcelona. Tocar poder no implica satisfer utopies. El partit arrossega amb tranquil·litat allò del laisser faire i laisser passer dels voltors, que esperen que el republicanisme s’enruni. I ara està aquí i ara allà. Guanya més amb l’aparença de defensar a la púrria emigrada -els desnonats de cada dia- i, la xusma catalana o la dels pobres que depenen de Càritas, que no pas amb cap idea d’arreglar la realitat -fets. Quan hi ha consens entre gent d’ideologia diversa, sempre surt algú que assenyala a un col·lega amb la frase mortuòria: “aquest és intel·ligent”. Alto! La vida i gràcies a la banalització de la intel·ligència, tot pren un decalatge interessant. En la Constitució espanyola -l’Estatut es paper mullat-, no s’hi remarca que la intel·ligència sigui necessària per governar. L’únic que es demana és la obediència a la llei i a l’exèrcit.

És comunista, Domènech? Forma part d’un tipus de personatge, que, tot i ser jove, li toca obeir. Quan estava al Congrés dels Diputats, el seu amo -medusa impressionant-, públicament li va donar un petó a la boca. Era el petó de la mort. Ell, il·lús, s’ho va prendre com un acte reivindicatiu. Domènech havia sonat com a ministre en la serpiente multicolor espanyola. Era un miratge fruit d’un moment d’excitació. Ser i mantenir-se lumpen comporta obligacions. Hi ha gent que vol tombar a M. Rajoy i no a la monarquia. Domènech no parla de República. Ofereix una imatge agradable, procura que se’l vegi com una persona d’esquerres i d’ordre, algú que no faria mai cap acte revolucionari, com ara aixecar les tanques d’una autopista. Mai no se’l durà a la presó ni serà acusat de terrorista com a qualsevol membre dels CDR. Defensa les idees de la obediència deguda i que només es reivindiquen a l’hora de defensar la República Saharauí o la Palestina. Se’n recorda del Tibet? Home prudent se’n cuida molt de parlar de Cuba. Domènech es queixa de les injustícies. Vist i no vist: Schcröringer de categoria. Tebi i amb la tebior moderna de l’esquerra actual endreça el discurs com ho fan els seus mentors a Madrid. Un cop perdut el nervi de l’esquerra, tot plegat avorreix de sobre manera. Vist de lluny l’abraçaries i, de prop, també. Forma par dels nous enterradors. Domènech va estar arran de ser cap de rap i, s’ho va creure fins que el cap, que va resultar ser un tauró, ara, ben instal·lat a Galapagar, el va enviar a Catalunya a fer la feina bruta i escamosa de ser cua de sardina.

Ai-las! Domènech és obedient i representa l’esquerra sense atributs i perduda en l’entretemps demolidor del canvi climàtic de les idees. Els comunistes europeus han perdut el tren de la història -el maig del 68, d’exemple-. Al cap dels anys, quin tant per cent de la població catalana prefereix la monarquia abans que la República. Els Comuns propaguen la mediocritat del seu líder. Vots i estadístiques. Xavier Domènech no sap enlairar el to del discurs, s’entrebanca quan ho intenta, l’ímpetu del cap no acompanya la veu, i, en definitiva, s’assembla a un gat que remuga a dins d’una caixa de cartró Eco melífluo. Defensa un relat escrit per algú que viu a un altre barri. Confia que, sense suar la samarreta, el futur assegurat. La fidelitat no sempre comporta guanys. La història és plena de fidels no recompensats. La utopia, per alguns, va començar amb l’Obscured By Clouds de Pink Floyd.