Ja fa dies que en passar-hi em preguntava què dimonis era aquella estructura que s’aixeca al mig del gran nombre d’arbres que tot just fa un parell o tres de mesos s’hi van plantar. L’he vist començar, créixer, prendre forma i finalment, sembla, acabar-se i encara avui em pregunto per a què servirà. Pel meu pensament hi han passat dues, tres, com a màxim mitja dotzena de solucions diferents i amb certa utilitat. Des d’ésser una rampa per a un circuit de bicicròs fins a obstacle d’un minigolf, passant per zona de serveis d’un enjardinament, uns sanitaris públics, etc.

	El pont real de Can Gibert-Mas Masó, a l’arbreda immediatament després dels restaurants Can Ribot i El Pou, darrere de l’IES Santa Eugènia

He preguntat alguna vegada a la gent que hi està treballant si coneixen la finalitat de la construcció. Sempre la mateixa resposta, i que consti que no critico els que hi estan treballant per no saber-ho ni els qui els ho fan fer sense dir-los la finalitat del seu esforç. Repeteixo, sempre la mateixa resposta: Es pa hacer bonito.

Tornar a veure la silueta del vetust Pont del Dimoni

Il·lús de mi, vaig pensar alguna vegada, sobretot en un principi, que estaven construint l’armadura per folrar-la amb les pedres dels dos arcs de l’antic Pont del Dimoni perquè engalanessin i magnifiquessin amb la seva història i vellúria l’entorn. A la fi han trobat un lloc digne per a les restes de l’antic pont. Mai vaig pensar que l’ull del pont per col·locar-hi els pilars, doelles i claus dels arcs devia tenir forma semicircular i que el forat que tenia l’estructura era rectangular. I totes les imatges que el meu cervell de Photoshop havien anat fabricant amb el pont al mig de l’esplanada, amb un petit doll d’aigua sota seu i amb el teló de fons de l’arbrat de la riera Marroc, se’n van anar en orris.

	L’inoblidable carrilet d’Olot, al seu pas a tocar el Pont del Dimoni FOTO: ARXIU JOSEP CLARA

Per uns moments i com en somnis, havia volgut tornar a veure la silueta del vetust pont tal com la recordava de cada matí i vespre d’aquells quasi cinc anys que el vaig contemplar des del tren d’Olot que em portava a Girona i retornava a les Planes després de la feina.

Com despertant d’un somni he vist que davant meu només hi havia la gran esplanada, els centenars de petits arbres que sens dubte ornaran l’entorn i una estructura que segons ens diuen és pa hacer bonito. Per un moment m’he fet meves les paraules de no sé qui que va escriure amb molta raó: somniar és una de les úniques coses que ni els polítics ens podran treure… i és de franc. I en passar davant el Cementiri Municipal de Santa Eugènia de Ter he tret el cap entre els barrots de la porta de fusta que tanca el lloc i he contemplat una cinquantena de pedres del Pont del Dimoni plenes d’història, records, somriures i plors que jauen mig tapades per la brossa que s’hi va amuntegant. Jo no sé si al vell pont se li poden atribuir connotacions de dretes o d’esquerres, catòliques, protestants, atees, etc. Però pel lloc on l’han deixat -terra no santa, segons ens explicaven de petits- sembla que és fent referència al nom del pont, Pont del Dimoni. Però per ventura el dimoni no va ésser un dels més importants àngels que va tenir la gosadia de passar-se de la més extrema dreta a l’esquerra? És això un delicte avui dia? Tant se val, amb la gent que ens governa, la seva condemna és jaure in aeternum en el lloc on són ara. Perquè, quants anys fa que són al mateix lloc?

Ens cal tan sols que ens ho permeteu

I jo els diria, als responsables d’aquest abandonament: traieu les restes del pont del lloc on són i col·loqueu-les dignament. No ens digueu que s’està estudiant el lloc o la manera de fer-ho. No ens enganyeu més com heu fet fins ara, perquè això és el que heu fet: passar olímpicament, no fer res i donar allargues. No ens digueu que el seu trasllat i col·locació resulta molt costós. Fins i tot escampades sobre un mantell de verda gespa amb una placa que recordés la seva identitat i procedència resultaria bonic de veure-les. Llocs per fer-ho n’hi ha un munt. I si fins i tot això us resulta molest o car, no us preocupeu, ja que hi ha una bona munió de ciutadans que ens comprometem a fer-ho i, si cal, pagar-ho. Ens cal tan sols que ens ho permeteu.

També podeu echar tierra de por medio y hacer de tripas, corazón, tapant la reixa que ens permet veure des del carrer les pedres abandonades i fins i tot fer un forat i colgar-les. Al cap i a la fi, és terra no santa i les pedres són del Pont del Dimoni.

D’aquesta manera solucioneu un problema i com que els humans som animals de costums… d’aquí a cent anys, tots calbs.

Joan Arnau i Serra és fill de les Planes d’Hostoles i veí de Can Gibert del Pla