Clàudia Ballester Freixas és, als seus 22 anys, una persona àmpliament vinculada al teixit cultural de Santa Eugènia de Ter. Una implicació que va començar quan encara anava a l’Institut de Santa Eugènia formant part del grup de percussionistes Xirois i membre del col·lectiu de redacció de l’e-revista d’Els mil i pico. Actualment, està estudiant per ser sonidista a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) de Terrassa i presenta a la Marfà la projecció del documental del mes.

– Explica’ns què és una sonidista i quina és la seva feina?

– Hi ha dues parts: una que és el directe, que correspon al tècnic de so; l’altra, és la postproducció de so. Dins la mateixa branca, són dues coses molt diferents.

– En què consisteixen una i l’altra?

– El directe consisteix en gravar el so de la pel·lícula: els diàlegs, l’ambient de so on es grava… és la captació de so en directe. La postproducció de so és l’edició. Dins la postproducció hi ha diverses fases: muntatge, disseny i mescla. Jo estic més familiaritzada amb el disseny i el muntatge, la mescla és una cosa molt específica i poca gent sap fer-la. El muntatge és fer que el film tingui una coherència sonora. El disseny és una branca que engloba tota la postproducció. El dissenyador és l’encarregat de pensar la pel·lícula a nivell sonor.

– Perquè és important la feina d’un dissenyador de so en un film?

– La seva figura és molt important perquè li dóna, la part de so que en diem d’ofici, aquella part que pot acabar arrodonint qualsevol escena. La part més creativa del disseny, que és el què intento fer, és l’univers simbòlic de la pel·lícula. L’exemple que poso sempre és el mateix: imaginem la història d’un pescador que està sempre al costat del mar, sempre amb la seva gent. Finalment es trasllada a la ciutat, on mor, i just en el moment en què fa l’última respiració, escoltem una onada de fons. Una onada, que no sabem d’on ve, però que ens aboca a la infància del personatge. El bo del disseny de so és que treballem amb simbolismes i podem explotar-ho de totes les maneres possibles. També hi ha un treball mot important que és el de fora de camp, que és el que no veiem a la pantalla. Aquest univers és el que enriqueix una pel·lícula.

– Digues-nos un exemple d’un film que consideris un referent pel què fa al so?

– Per exemple, és indubtable que la pel·lícula d’Alfonso Cuáron, Gravity, és espectacular i els premis li han donat la raó. Un disseny de so que, exceptuant el moment inicial de les explosions, que és molt espectacular, la resta de la pel·lícula és molt senzilla i molt efectista. Hi ha infinits referents sonors de pel·lícules. Un exemple millor encara: La isla mínima. Ja he augurat que aquest any el Goya de So se l’endurà La isla mínima o El Niño.

– Quan vas començar a interessar-te pel món del cinema?

– M’hi vaig començar a interessar quan tenia 16 anys. El meu pare i jo sempre hem estat molt cinèfils. En realitat el principi bàsic del món del cinema és que tota pel·lícula té quelcom de positiu. Quan treballes en el món del cine, t’adones de la feinada que suposa una pel·lícula. Només per això ja es mereix tot el respecte del sector. Als 16 anys vaig tenir l’oportunitat de treballar en un projecte social d’instituts de Girona que feien a l’Espai Jove. Era un projecte de cohesió entre joves de Girona de diferents ètnies i classes socials que es deia Jo vaig ser-hi. Vam fer-ne un curtmetratge. Teníem professionals del sector treballant amb nosaltres… Aquí em va agafar el mono.

– I quines tasques hi vas realitzar?

– En vaig dirigir una part, el vaig musicar, vaig escriure part del guió i vaig actuar… Allà vaig veure que era una feina que m’absorbia, però que volia que m’absorbís. A partir d’aquí, una amiga meva que és actriu, Davinia Coll, em va parlar de l’ESCAC.

– Quina és la teva pel·lícula favorita?

– Això de pel·lícula favorita és un concepte molt perillós. Sóc cineasta i no puc dir això… Però te’n diré unes quantes. Tinc tres clàssics que són bàsics: Touch of Evil (1958) d’Orson Wells, que és una gran pel·lícula que comença amb un espectacular pla seqüència; l’altra és Freaks (1932) de Tod Browning; i A Song of Two Humans (1927) de Murnau.

– I de cinema modern?

– Les pel·lícules de Gus Van Sant perquè les he trobades molt creatives a nivell de disseny de so. Els seus films et fan pensar molt. Llavors, diria la filmografia de David Fincher, en particular Seven (1995)… Vaig començar a veure Gone Girl (2014) i vaig pensar que era la típica pel·lícula que et posen a Antena3 el diumenge a la tarda, però David Fincher té una habilitat a l’hora d’agafar l’espectador i portar-lo per on vol! L’altra és Arévalo, concretament la pel·lícula Gordos (2009), la trobo espectacular, d’una sensibilitat i d’un humor negre que poca gent sap tractar… Però la pel·lícula que m’ha marcat és C.R.A.Z.Y. (2005) de Jean-Marc Vallée. És una pel·lícula que parla sobre els canvis, sobre les diferents etapes de la vida, sobre les relacions humanes…

– Com definires el cinema?

– És una forma d’expressió. És la manera com interactuem amb el món, com volem ensenyar-lo des del nostre punt de vista, com volem que el món ens entengui… Com a expressió artística no entén de fronteres ni de cultures ni d’ètnies ni de política… entén d’art. Com a forma d’expressió en general, és per a tots els públics, és per a tothom. És una manera molt bonica de treure coses de dintre, de buidar l’ànima.

– Quin ha de ser el paper social del cinema?

– Crec que el cinema té prou vessants perquè hi hagi lloc per a tot, tant per les grans produccions comercials com per al cinema reivindicatiu. Podem relacionar el cine de què consta la filmografia d’una època en relació al què hi ha passat.

– Digues-nos algun exemple…

– En el post-11-S reneixen els films sobre els grans herois, reapareixen Batman i Spiderman. Van sortir de la necessitat social de ser salvats. En l’època de crisi que estem ara moltes pel·lícules ens parlen d’una deriva: protagonistes que estan perduts, que no saben on han d’anar ni què està passant. Tenim Gravity (2013), on la protagonista es troba sola a l’espai. En els mateixos Oscars també competia el film Capitan Philips (2013), on surt Tom Hanks, que segrestat el seu vaixell, va a la deriva. Apareixen tota una sèrie de films sobre la solitud… fins i tot el protagonista de The Wolf of Wall Street ( 2013), és un solitari. Ara internet està en auge, tenim molts coneixements que abans no teníem: és el moment de films com Gone Girl, que parlen de l’engany, i de l’engany que només alguns veuen.

– Com veus el panorama del cinema català?

– És un moment complicat, però s’està arrancant. No crec que sigui de la millor manera, però s’està arrancant.

– Per què dius que no és la millor manera d’arrancar?

– No hi ha diners i com que no n’hi ha s’està agafant un malsà ritual de rodar pel·lícules low cost. Hi ha pel·lícules que podrien valorar-se més amb un pressupost adequat. El cinema català és molt potent, tenim molta indústria, els professionals catalans del cine estan treballant molt bé a l’estranger. El cinema català aquí està poc valorat, però vas a l’estranger i la gent reconeix pel·lícules com Pa Negre o el film de Mar Coll, Tots volem el millor per a ella…

– Què n’opines de la crisi del cinema a nivell global?

– Està sobrevalorada. No s’ha deixat de rodar! En realitat crec que ha anat bé perquè com que ara hi ha menys diners, es prioritza molt més a l’hora de triar el què es roda i el què no.

– Què ha de fer el cinema per recuperar espectadors a les sales?

– Caldria que els impostos s’abaixessin, els distribuïdors abaixessin una mica els preus i les sales els ajustessin una mica… A la Festa del Cine, amb entrades a 2,90 €, hi ha cues per poder-hi entrar. La gent necessita cine, necessita distreure’s.

– S’ha de reinventar el cinema per adaptar-se als nous temps amb la gent acostumada a no pagar per veure pel·lícules o sèries?

– És un tema complicat aquest! La meva proposta és acceptar webs com Filmin, una plataforma de cinema online, bastant econòmica i que tenen films que no es veuen en el cine, i que si no és per aquesta plataforma no les trobes enlloc. Funciona bé, però és molt desconeguda i és molt assequible. Jo he vist pel·lícules per cinquanta cèntims, 1,5 €… La pirateria no es talla posant multes, es talla reeducant i reeducar vol dir que hi hagi els mitjans possibles… Què tenim aquí per mirar pel·lícules online de forma legal?

– No creus que és massa tard per reeducar?

– A reeducar sempre s’hi és a temps! Simplement hauria d’aparèixer una indústria potent que funcionés a nivell online i a nivell cultural s’haurien de posar d’acord amb les institucions per anar tots a una. S’hauria de fomentar a les escoles.

– Amb quins projectes estàs treballant actualment?

– Actualment estic en procés de postproducció de tres curtmetratges, i aviat me n’arribaran dos més. Un projecte és de gent que va acabar fa anys l’ESCAC i és un projecte a favor d’aquesta escola, un projecte low cost i curiós perquè s’ha rodat amb 30 €, però realment té una visió, un talent i una gràcia que fa temps que no veia en una història. Hi estic treballant molt a gust. Els altres dos curtmetratges són del projecte final de carrera: amb un pressupost fixat i que han passat per un procés de selecció.

– També estàs rodant una pel·lícula amb el director gironí Pere Vilà?

– Sí, el setembre vam estar rodant un film aquí a Girona. Vaig ser meritòria. Meritòria és com en diem als becaris: la pròpia paraula ho diu hem de fer mèrits propis per ascendir. El món del cine abans d’existir carreres, tu hi entraves servint cafès.

– També col·labores amb la projecció del documental del mes a la Marfà

– Hi segueixo col·laborant. Aquest mes de novembre estrenem Five Days To Dance (de Rafa Molés i Pepe Andreu). Per a mi, és una eina per veure documentals interessants, per pensar en cine. Serveix per no rovellar-me. Trobo molt interessant la proposta, sempre he estat molt vinculada al Centre cívic de Can Ninetes i a Santa Eugènia. Em va semblar molt interessant aquest projecte i la veritat és que n’estic molt contenta.

– Creus que Santa Eugènia de Ter seria un bon escenari per a un film?

– Si, té personatges molt peculiars, té un gran ventall de coses diferents, tenim les hortes, tenim institut, tenim bars, tenim gent molt implicada en el barri. Seria peculiar. Seria un boom, tothom hi acabaria participant i fent de tot! És un barri actiu… segur que seria divertit.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars