/Històries
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 18 agost de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.076 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Manifestació del moviment democràticFOTO: SEBASTIÀ MARTÍManifestació del moviment democràticFOTO: SEBASTIÀ MARTÍ
: : Històries > Història de la Girona contemporània :: Narcís Selles | 06·04·1996

ASPECTES DE LA TRANSICIÓ A GIRONA:
2. Govern Civil, control i repressió

Narcís Selles |

Una primera aproximació als Arxius del Govern Civil (GC) dels anys de l’anomenada transició permet constatar que el que va generar un major desplegament d’efectius policials i un seguiment més estricte per part dels cossos de seguretat de l’Estat establerts a Girona, van ser les vagues de la construcció i les marxes de la llibertat, a banda de la campanya del primer plebiscit i les diferents consultes electorals. En canvi, una de les coses que sobta més és l’escassíssima documentació referida als partits polítics, i especialment a l’Assemblea Democràtica de Girona (ADG), que va impulsar la majoria de mobilitzacions ciutadanes durant els anys 1976 i part del 1977. No hi cap cap informe aprofundit ni de la seva constitució a Salt, ni de les seves reunions, ni una relació dels seus llocs de trobada… Les hipotèsis que sobre això es podrien formular són diverses i no ens hi estendrem. En tot cas, el que cal tenir present és que no hi havia un únic servei estatal d’informació, i que el que avui es pot consultar correspon únicament a la documentació provinent del GC transferida a la Generalitat.

L’informe més complet dels anys de la transició que hem localitzat en els arxius procedents del GC és de l’agost del 76. Un d’anterior, molt menys ambiciós en els seus plantejaments, datat el 28 d’abril de 1976, després de constatar “el escaso eco” de l’”Estatuto de Asociacions Políticas”, se centra en les diferents organitzacions que operaven a Girona i en alguns dels seus dirigents, però conté notables llacunes. Cal destacar que alguns dels seus continguts estan copiats literalment de la revista Presència. O bé, a l’hora de parlar del PSUC, del qual hi ha molt poca informació i a més endarrerida, es refereix al seu principal dirigent citant textualment la revista: “Según un escrito de la revista Presència, el responsable en Gerona de este Partido, Sergio Pasarín Rua, del que no existe constancia en los archivos de la Comisaría de Gerona ni en los de la Dirección General de Seguridad, y al que se le ha sometido a observación”.

Aquest informe d’agost té el seu origen en el requeriment que la “Dirección General de Política Interior” de Madrid va fer als governadors civils de tot l’Estat espanyol perquè presentessin un estudi exhaustiu sobre la situació sociopolítica que es vivia en la zona territorial que estava sota la seva jurisdicció. En concret, se’ls demanava quines eren les reaccions de la població en general i dels diversos grups i sectors socials en particular cap a les últimes actuacions del govern Suárez; una relació de les diferents organitzacions polítiques, atenent a la seva implantació, activitat i estratègies; i un llistat de les persones domiciliades o vinculades a les comarques de Girona que al llarg dels darrers mesos haguessin intervingut públicament d’una forma més activa. A més, se’ls sol.licitava una previsió de la situació per als mesos següents.

En aquells moments, hi havia en perspectiva el Referèndum de la “Ley de Reforma” i al govern espanyol li interessava saber, abans matx, quines eren les possibilitats per a la seva aprovació plebiscitària, perquè quan des del poder es decideix convocar una consulta d’aquest tipus acostuma a ser per guanyar-la. A Girona, aquest document de valoració i anàlisi de la situació, el van elaborar diversos responsables dels diferents aparats de l’estat que hi estaven destacats, hi van participar el “Teniente Coronel de la Guardia Civil”, el “Delegado Provincial de Información y Turismo”, el “Comisario en Jefe de la Policía”, el “Servicio de Información de la Presidencia” i el “Subjefe Provincial del Movimiento”, sota la supervisió del Governador Civil, Armando Murga.

L’informe en qüestió tenia, en certs aspectes, un grau de realisme més elevat que algunes apreciacions que es feien des de l’oposició democràtica, sobretot a l’hora de prendre en consideració la possible actitud del que anomenaven el “grupo mayoritario no comprometido políticamente”. Un amplíssim sector social que en aquells moments tenia una actitud de distanciament, que en part era resultat de la desinformació, “numerosas fuentes basadas en datos estadísticos apuntan la idea de que en general el pueblo está mal informado y no le preocupa las noticias políticas” o “la población está poco versada en cuestiones políticas, dejándose influir por lo que hoy [sic, per oye] en comentarios públicos y de cuanto percibe a través de los medios de difusión”.

Aquest estat de despolitització de la ciutadania, fruit tant de l’acció ideologitzadora del règim i dels seus mètodes de control social, com dels efectes d’aburgesament d’una societat de consum dominada pels mèdia, feia que els autors de l’informe consideressin perfectament viable l’opció reformista que impulsava el govern espanyol, reforçada pel nou tipus de discurs i d’imatge que Adolfo Suárez i Juan Carlos I havien anat introduint en les seves intervencions, “Aún cuando puede afirmarse que la mayoría de la población ignora la naturaleza y efectos de un Referéndum, parece detectarse una creencia bastante generalizada de que si ello puede ser un instrumento para la consolidación de la monarquía como garante de la transición, sin traumas, a un Estado democràtico, manteniendo los niveles de paz y orden que han venido disfrutándose, la participación en el mismo y su respuesta positiva habría de ser ampliamente mayoritaria”.

D’altra banda, hi havia la seguretat que les classes socialment hegemòniques donarien el seu suport a la iniciativa governamental, “la burguesía catalana y el capitalismo financiero tiene poco que perder y mucho que ganar si el Status de tranquilidad política permanece, por lo que es fácil asegurar su participación monolítica”.

Ara bé, al costat d’aquesta situació social majoritària, que era qualificada com de “evidente atonía”, començava a emergir una altra realitat no tan falaguera per als interessos del govern espanyol, “ello, no obstante, y, bien sea por la actuación, cada vez más intensa, de los grupos políticos o por la incidencia de la prensa en la conformación de la opinión pública, se advierte un naciente interés por lo político, interés que, en ocasiones, es aprovechado por los expresados grupos para politizar toda clase de cuestiones de la vida local o provincial” (…) “de esta forma, van mentalizando a los ciudadanos a atender sus convocatorias, integrándolos insensiblemente en sus postulados políticos, esperando vayan madurando para su incorporación total”.

Davant la possibilitat, doncs, que aquesta conscienciació s’anés estenent i augmentant d’intensitat, es considerava “que dicha consulta popular sería conveniente adelantarla todo lo posible para evitar las interferencias que para meses venideros cabe esperar, de los grupos políticos en estado de gestación”. Tres mesos després d’aquesta recomanació ja es va celebrar el referèndum, en una situació de desigualtat absoluta, en la qual el govern espanyol controlava tots els ressorts i dificultava les febles campanyes del moviment democràtic, sigui amb la retenció de militants que afixaven cartells o repartien propaganda, amb multes a determinades intervencions polítiques o impedint la celebració d’actes. A Girona, fins i tot el míting a la Devesa que havia preparat l’ADG per explicar la seva posició davant la consulta va ser prohibit. L’oposició hi va propugnar majoritàriament l’abstenció, per bé que alguns partits de l’Assemblea de Catalunya, com UDC i CDC es van negar a fer campanya, mentre que el PSC(Reagrupament) va prendre una actitud ambigua, amb la qual cosa es deixava la porta oberta a posicionaments favorables. El resultat a favor del sí va ser àmpliament majoritari.

Amb aquesta victòria, el govern Suárez es consolidava i prenia la iniciativa, i alhora forçava l’oposició a replantejar-se la seva estratègia, la idea de ruptura començava a ser substituïda per la de “ruptura pactada”. I l’acció de la majoria de forces democràtiques passava a centrar-se en l’exigència de la legalització de tots els partits i la celebració d’unes eleccions amb plenes garanties. Una comissió de l’oposició, formada per nou persones, va negociar les normes electorals, però no es van legalitzar ni els partits independentistes, ni els explícitament republicans, ni molts de l’esquerra revolucionària.

Durant els mesos propers i fins a la celebració de les primeres eleccions espanyoles, el juny del 77, hi va haver una enorme activitat dels partits. Només a la regió de Girona, es van fer al voltant de set-cents actes polítics, dels quals cap a un deu per cent van ser prohibits. Aquesta embranzida va ser seguida al detall per la policia i la Guardia Civil, que feien informes de tot el que s’anava fent i dient. Uns quants centenars de multes i expedients foren una de les expressions de les limitacions que va haver de patir la campanya dels partits democràtics. Però malgrat tot, a Girona, a Catalunya i als Països Catalans considerats globalment, hi van triomfar les forces que venien de la resistència antifranquista i havien propugnat la ruptura, mentre que a l’Estat espanyol es va imposar una amalgama d’interessos sorgida de les entranyes del règim, que s’aixoplugava sota una UCD presidida per Adolfo Suárez i els sectors reformistes del franquisme.

Una relació de noms

Un dels aspectes centrals dels informes policíacs era la caracterització de les organitzacions i les persones que s’havien destacat en la seva acció pública. En un d’aquests informes de l’any 1976, hi ha una relació, amb un currículum més o menys llarg, dels qui en els darrers mesos, al seu entendre, havien actuat “más intensamente”, sigui a favor del canvi democràtic, sigui a favor del manteniment o la reforma del règim franquista. Entre els primers, hi ha Ramon Trias Fargas (EDC), Josep Pallach (PSC-R), Jordi Pujol (CDC) i Josep Badia (Partit Carlí), la majoria dels quals tot i no residir a la regió de Girona participaven sovint en actes com a dirigents dels seus partits respectius.

De les comarques nordorientals, s’hi inclou els noms de Joan Paredes (PSC-R), agent comercial; Francesc Xavier Rocha (PSC-R), notari; Jaume Rocabert (PSC-R i PSAN), delineant; Manuel Marín (PSC-R), administratiu; Joan Vidal (CDC), perit mercantil; Pere Ribas (EDC), advocat; Ramon Vilosa (EDC), industrial; Eduard Puig (Assemblea de l’Alt Empordà), perit agrícola; Víctor Ferreres (Assemblea de l’Alt Empordà), enginyer industrial; Josep Quintanas (CDC) (sic) (es van equivocar en l’atribució de militància, ja que era del PSUC), professor; Francesc Gil (CCOO), paleta; Josep Lafuente (CCOO), paleta; Carles Caussa (PSUC), comerç; Manuel Ruiz (PSUC), representant comercial; Francesc Frutos (PSUC i CCOO), obrer industrial i venedor de llibres; Miquel Agúndez (PSUC i CCOO), paleta; Miquel Josep Antequera (PSUC i CCOO), paleta; Josep-Jordi Caupena (PSAN i CCOO), agent comercial; Jordi Creixans (AC i CCOO), comptable.

En un bloc de partits diferent se situen Joan Botanch i Pere Coll (UDE-UC), advocats. I entre els representants del continuisme franquista, hi ha els noms de Carlos Vecino (UPE), director de Fibracolor, condecorat amb la creu al mèrit militar; Manuel López (UPE), funcionari del sindicat vertical; Ricardo Molinet (Fuerza Nueva), empresari i exalferes provisional; Alberto Francés (ANEPA), empresari agrícola; Fernando Gallego (FET y de las JONS), comerciant i delegat comarcal del Sindicat Vertical.

El sector de la oposición cualificada

A part d’aquesta relació, hi ha un apartat diferent en què s’esmenta un sector anomenat de “oposición cualificada”, que recull els noms dels qui “por su actitud sistemática critican cuantas iniciativas lleve a cabo tanto el Gobierno como la Administración”. Seria, doncs, l’espai en què els representants de l’estat situen els qui ells consideren els seus principals adversaris, la zona més fosca de la llista per entendre’ns.

La majoria de noms que hi apareixen ja havien sortit en la relació anterior, és el cas de J. Creixans, F. Gil, J. Rocabert, M. Agúndez, J. Lafuente, M. Antequera, M. Ruiz, que són assenyalats com els “promotores de toda la efervescencia que registra el sector obrero de la construcción”, M. Marín, J. Paredes i F.X. Rocha. Els noms nous que s’hi afegeixen són els de Francesc Ferrer (CDC), president de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona, i Narcís-Jordi Aragó, director de la revista Presència.

En un dels apartats, es fan valoracions curioses d’algunes de les persones que apareixen en l’informe. Per exemple de F.X. Rocha es diu que “siempre se ha manifestado y se ha significado por sus ideas socialistas y marcadamente anti-régimen, enjuiciando los problemas y acontecimientos políticos españoles de forma completamente perniciosa y tergiversando los hechos”. Arran d’una manifestació va ser multat i “cuando el guardia fue a llevarle la comunicación de esta denuncia, le dijo ‘Esto lo pagará Rita la Cantaora'”.

Francesc Ferrer és titllat de “Izquierdista-Rupturista” i “Catalanista fanático”, i s’afirma que “figura en todas las actividades promovidas por los sectores de oposición. Se destaca siempre que se toca el tema regionalista hasta el punto de que fue en el mítin de Esquerra Democràtica de Catalunya celebrado en San Feliu de Guíxols el día 13 de los ctes., el único que escuchó en pie la lectura del mensaje de Josep Tarradellas, Presidente de la Generalitat en el exilio”.

La fragmentació del Movimiento

En només quatre mesos, la situació que es viu a Girona dins el Movimiento varia substancialment. En l’informe policial del mes d’abril, no es fa cap valoració aprofundida de l’estat d’opinió dels seus membres, ni de la seva realitat interna, per bé que s’hi constata l’existència de diverses tendències que, al seu entendre, han de considerar-se integrades “en la línea política que el Movimiento presupone” i als “principios fundamentales”. Mentre que en l’informe d’agost, que fou redactat amb la participació d’un dels dirigents del Movimiento a Girona, davant l’evolució política del país i l’opció reformista del govern Suárez, s’hi recull “una evidente preocupación ante las soluciones que puedan ofrecerse por el Gobierno al Movimiento en su característica de organización”. I alhora es fa referència a la dispersió dels seus membres i a la disgregació organitzativa. Així, hi havia els qui volien retornar a la font falangista, però ho feien “sin excesiva repercusión ni coherencia”. Uns altres, pocs, que s’havien acollit a la “Ley de Asociaciones” de l’any 1974, actuaven desorganitzativament, sense “el más ligero tipo de coincidencia respecto de dicha adscripción”. Mentre que uns altres volien plegar, i manifestaven “deseos de inmediata o futura inhibición política o de abandono de una línea de actuación para asegurar nuevos cauces vitales”.

Contra la política d’unitat

Una de les recomanacions que el Govern Civil de Girona va fer a Madrid, fou que les converses entre el president del govern espanyol i l’oposició “no debieran en ningún momento plantearse sobre la base de entablar diálogo con Organismos unitarios -tipo Consell de Forces Polítiques de Catalunya, Asamblea de Catalunya- sino con personas individualizadas representativas de la oposición”. Una tàctica aquesta que el poder constituït va saber aplicar amb habilitat i intel.ligència, sobretot amb sectors de l’oposició moderada, per afeblir la cohesió del moviment democràtic i les seves reivindicacions, i generar contradiccions internes.

Índex general de l’assaig
Aspectes de la transició a Girona
1. Introducció. El curt viatge
2. Els papers del Govern Civil, control i repressió
3. L’acció política
4. Lluita i organització obrera
5. Transició i església
6. Resistència i lluita cultural
*. Fonts utilitzades i bibliografia

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)