Dos moments de la conversa: [dalt] Josep Maria Fonalleres i Pep Admetlla; i amb Quico Estivill i l'obra d'en Pep [baix] FOTOS: EL DIMONI

'art és una història d'enganys compartits. L'artista que vol imitar la realitat no fa sinó emmarcar una realitat nova feta d'impulsos, de traços, de tècniques, de perspectives, que anomenem obra. L'obra és observada per uns ulls nous que desitgen ser partícips de l'engany, perquè així adquireixen il·lusions de bellesa i de veritat, contemplen la realitat feta d'enganys, intacte, perfecte, i perceben que és bella i certa: el marc els acull en un clos inamovible, perenne.

Però la cosa es complica, perquè hi ha el falsari que enganya doblement. Això és: a l'operació convencional de l'engany hi afegeix l'efecte teatral i superlatiu del fingiment. L'artista falsari s'amaga rere l'obra, desapareix sota la màscara. Diu: «jo sóc aquell que et penses que sóc i l'obra és la que penses que és. Desaparec». Només el descobrim a causa d'una investigació criminal o quan les circumstàncies l'empenyen a trair l'ombra per salvar la vida. És el cas de Han van Meegeren, falsari confés d'uns vermeers que no van existir mai: «Jo sóc aquell que et feia pensar en un altre i l'obra és la que t'agradaria haver pensat que l'altre va pintar». En aquesta operació, només un coneix el doble engany. És també el cas del plagiari ridícul, però aquí, amb el plagiari, es menysprea la màscara per recalcar una actuació sota els focus. Quan es descobreix el delicte, el reu és més humiliat per la riota que no pas pel codi penal. ¿I pintar a la manera de? ¿No hauríem de concloure que, en aquest cas, almenys ens trobem davant del retorn a les promeses inicials de l'engany compartit? Hi ha una picada d'ullet, potser saberuda, potser naïf, sempre en deute, però conseqüent amb l'antiga operació del pintar i mirar.

	Caravaggio, Estivill i Admetlla

¿Què pretén Pep Admetlla, en aquest univers «F for fake»? Acostar-se a la tradició, reviure els clàssics en pròpia pell, patir com devia patir el Caravaggio, analitzar amb microscopi les parcel·les d'una urbanització com si fossin, els fragments, una galàxia, allà on les pomes deixen de ser pomes per esdevenir pigments. I més: el procés d'aprenentatge va més enllà del fet d'adquirir coneixements tècnics, com si seguís les classes en vídeo de Tom Keating. No es tracta de saber fer (més o menys bé) un Caravaggio. Es tracta, sobretot, de reviure'n l'impuls creatiu, de deixar-se anar pel corrent del riu barroc, de sorprendre's davant la senzillesa extremadament subtil de l'engany, forjada a partir de la màxima complicació formal, que no vol dir bigarrament ni eufòria sinó astorament davant de la proximitat del buit, de la foscor, de la frontera entre la llum i la foscor.

Si resulta que Admetlla no juga a ser falsari ni plagiari, i com que no ho fa per pintar a la manera de, i com que no és alumne d'un curs de segon de composició, aleshores la pregunta és: ¿quin neguit l'empeny a perdre el temps en aquest viatge de segles? No sé si hi ha resposta. Potser el seu rostre, allà dalt, tibat i temorós, amb els cabells esbullats, el retrat emmarcat del pintor que emmarca la seva recerca, sempre un fracàs. El fracàs del que vol descobrir l'engany i s'atura just quan s'adona que és a un pas del precipici. Aleshores, per desgràcia, ja no pot tornar enrere per tornar a gaudir de l'emoció d'uns ulls nous. [Text de J.M. Fonalleras]

Divendres 18, a 2/4 de 8 del vespre, va tenir lloc a la Sala d'exposicions de CCG Edicions, un col·loqui amb Pep Admetlla (veí de Santa Eugènia de Ter i escultor eugenial) i Josep Maria Fonalleras (escriptor) en el marc de l'exposició Els sentits i la forma.
Els sentits i la forma, és una exposició d'Admetlla amb la col·laboració de Fonalleras i Quim Español.

Quim Curbet
CCG Edicions
Carrer B. Carreras Peralta, 4
Els 4 cantons de Girona
Tel. 972 200 084
Quim Curbet (editor) és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions