Portada de l’àlbum de King Crimson Heavy Construcktion. Live in Europe 2000 IL·LUSTRACIÓ: P.J. CROOK, Winter of discontent [detall], 1993 [imatge facilitada per R. Ballester] www.pjcrook.com

n els darrers dies l’anunciat tancament de les fàbriques de Philips i Samsung situades a Catalunya han estat objecte d’interès i de polèmica. Les empreses multinacionals (EMN) de diversos sectors productius que es varen instal·lar a Catalunya (essencialment durant la dècada dels vuitanta) semblen estar iniciant un procés de trasllat de les seves activitats productives cap als països de l’Europa Central i Oriental (PECO) com Eslovàquia, Hongria o Polònia o cap a l’Àsia Oriental.

Aquest moviment és un fet absolutament natural tenint en compte que les multinacionals tenen un objectiu bàsic: maximitzar beneficis. Les EMN troben en els països on s’estan instal·lant ara uns treballadors amb uns salaris inferiors als nostres, unes qualificacions i nivells de productivitat similars, i uns incentius (via subvencions, per exemple) a la seva instal·lació. D’altra banda, i en el cas concret dels països de l’Europa de l’Est, cal no oblidar que el proper mes de maig aquests països passaran a formar part de la Unió Europea i que els productes fabricats en aquests estats podran entrar lliurement en el mercat català (i viceversa).

La qüestió clau és la relació existent entre costos laborals i productivitat. Des de fa molt de temps, tant l’Estat espanyol com Catalunya han fet una aposta per competir a nivell europeu i mundial essencialment a través de mantenir uns costos salarials reduïts i no mitjançant augments de la productivitat. I això ha funcionat bé durant els últims aproximadament vint anys, a partir de l’entrada de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea, quan competíem amb Alemanya, l’Estat Francès o Holanda, estats amb salaris superiors. Però la nostra competitivitat, la nostra capacitat de vendre, es limitava a les gammes baixes o mitjanes, més barates, amb menor valor afegit. No podíem competir en gammes més altes degut al nostre endarreriment tecnològic.

L’entrada de països com Polònia, Hongria, Txèquia o Eslovàquia a la Unió Europea ens han mostrat el perill de sostenir una estratègia com aquesta. Ara són aquests països els que estan assumint el nostre exitós rol (fabricar productes relativament senzills basant-se en els sous baixos d’una mà d’obra amb un nivell de formació mitjà). Ara es comença a pagar l’endèmica manca d’inversions en recerca i desenvolupament (R+D) o els problemes existents en la formació professional. Necessitem una política industrial activa basada en incrementar la dotació tecnològica del nostre teixit empresarial, la formació dels nostres treballadors i empresaris (aquesta és segurament la gran assignatura pendent) i la promoció d’aquells sectors en què potencialment podem disposar d’un avantatge competitiu. Si volem millorar la nostra posició en la Unió Europea hem de fabricar productes més elaborats, amb major valor afegit, amb un major pes d’empreses catalanes exportadores i internacionalitzades, així com de la indústria fabricant de components. Però això costarà temps i diners.

Unes altres dues qüestions que voldria comentar breument són les subvencions rebudes per part de les multinacionals i el tancament de fàbriques que encara obtenen beneficis (com és el cas de Samsung). La Unió Europea, sempre tan preocupada per mantenir la lliure competència, hauria de legislar per a aconseguir que tots aquells ajuts directes o indirectes rebuts legalment per una empresa a l’hora d’instal·lar-se en un estat membre hagin de ser retornats quan aquesta empresa marxa (és a dir, considerar-los com una fiança i no com una graciosa donació). D’altra banda, la mitificada i suposadament balsàmica flexibilització del mercat de treball no ha d’implicar que una empresa que obté beneficis pugui tancar tranquil·lament i oblidar els treballadors un cop ha pagat la indemnització legal (la qual, per cert, en els últims anys ha mantingut una permanent tendència a la baixa, per a garantir la competitivitat). Dins la legislació laboral europea, caldria millorar aquests aspectes, de manera que es garantís la recol·locació dels treballadors acomiadats, a través d’una acció concertada entre empresa, sindicats i administracions públiques.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
Professor del Departament d’Economia de la UdG
www.udg.es/fcee/professors/rballester