emblaria un conte amb tota la seva càrrega de graciosa ficció; però no, el meu amic no s'inventa històries i ens explica una vivència personal que adquireix categoria cívica. El meu amic té el seu lloc de treball a la plaça Marquès de Camps, de Girona. Durant molt temps aquella plaça era per a ell tan sols el pas d'accés al lloc de treball, i no havia ni parat esment que els arbres a vegades es vesteixen d'estiu i després d'hivern. Així les coses, ve que un dia ell adverteix la presència d'una escultura figurativa de la vida animal més simpàtica: entremig d'unes fulles, ell hi veu, admira i agraeix dues foques que juguen amb una pilota. És una escultura feta en pedra de Girona per Francesc Torres Monsó. Ja hi era, i tant!, però ell no hi havia parat atenció fins ara. Ha descobert les foques i ara li fan companyia sempre que hi passa i sempre que, per entre la paperassa de la feina, mira cap a la plaça. Aneu a saber si aquells equilibris de les dues foques amb la pilota qui sap si afavoreixen també l'equilibri de la feina ben feta i servicial de tots i tots els llocs de treball que tenen porta o finestra a la plaça Marquès de Camps.

El meu amic té família directa lluny de Girona i tots plegats tenen costum de, amb tecnologies, intercomunicar-se a les primeres hores del dia. Dir-se, amb intimitats, bon dia. I un motiu de conversa familiar esdevé sovint l'escultura de les foques. Els familiars ja saben molt bé que en dies de pluja les foques s'ennegreixen i brillen, que amanyagar-les a la primavera càlida escalfa les mans, que els nens petits somriuen amplament quan es miren la pilota que no es desinfla, saben molts detalls més que el seu familiar gironí els transmet en directe, quan les foques d'en Torres Monsó i tota la plaça enceten un nou dia. Però els familiars del nostre amic no s'han pas limitat a escoltar les notícies de les foques per internet casolà com qui escolta el temps, sinó que quan vénen a Girona se senten atrets, càlidament contagiats per aquesta companyia que ens fan els llocs quan són capaços de germinar alguna tendresa, i visiten -podríem dir, ritualment- l'escultura. Aquella pedra treballada ha adquirit una nova qualitat de vida. I tot es deu a aquella sensibilitat que es va desvetllar ben senzillament en un moment determinat.

L'exemple de les foques fa pensar en les històries entranyables que poden envoltar i honorar totes i cada una de les escultures que tenim a Girona. S'arriben a catalogar més de seixanta escultures. És la silenciosa companyia que ens fa un patrimoni col·lectiu fet de sediment d'èpoques, estils, noms propis i diversitats, tot plantat als carrers i a les places, com una de les riqueses més participades, populars i estimades.

Precisament és en el recull i en la reflexió d'aquests sentiments que l'associació Amics de la Unesco de Girona crea i escampa el seu projecte Apadrinem escultures amb el pensament de propiciar ocasions de fer conèixer, valorar i estimar les escultures que tenim al carrer; fins ara al projecte s'han compromès 22 centres educatius, una persona particular i tres associacions culturals i esportives. A fora de la ciutat de Girona també es treballa Apadrinem escultures: a Salt, Sarrià de Ter, Olot i Santa Coloma de Farners.

Tots podem tenir unes altres foques per descobrir, estimar i fer-les estimar. El dia 11 de gener de 1950 l'Ajuntament de Girona va decidir un concurs per premiar una escultura, la primera en un espai públic, Torres Monsó i tot Girona vàrem ser agraciats. Tant de bo l'actual Ajuntament sintonitzés amb aquella voluntat de creixement escultòric, un ingredient considerable per posar cor al tan desitjat civisme. [Diari de Girona]