| |
l vol d'una ratlla és el nom de l'exposició antològica dedicada a Emília Xargay, que es pot visitar al Museu d'Història de la Ciutat fins al 17 de febrer.
Amb l'objectiu de donar a conèixer aquesta artista excepcional, que el 2007 hauria fet 80 anys, a la mostra s'hi han reunit un centenar de dibuixos, a més de pintures, escultures, esmalts, motlles per a gravats i joies. Bona part de les obres s'inclouen en l'etapa de maduresa de l'artista, emmarcada entre el 1950 i el 1975.
Ara que està tant de moda parlar de memòria històrica, enlluernats per la brillantor de la novetat mediàtica del terme, hem oblidat que totes les ciutats, i tots els països, atien el foc recordatori: monuments, escultures, places, edificis, plaques commemoratives... són les garlandes del paisatge quotidià d'una ciutadania anònima, tot i que no se sol distreure de la rutina diària a menys que alguna celebració orquestrada li cridi l'atenció. Quan més espectacular sigui, més s'hi fixarà.
La humanitat evoluciona, i ja avesats al fast-food, hem pujat un graó més per arribar al fast-cult: consumir cultura de manera ràpida i compulsiva. Un llibre, una pel·lícula, una exposició... el que sigui! Però que estigui de moda! La màxima expressió són els anys, és a dir, quan amb només 365 dies s'aconsegueix explicar-ho tot d’un escriptor empordanès, d’un pintor amb bigotis o d'un d'arquitecte modernista. L'avantatge (o el consol) és que almenys durant aquell període, la gent presta atenció al que s'organitza. El perill, però, és caure en la temptació d'anar d'any en any, pensant que qui anys passa, cultura empeny. I quan això succeeix és perquè moltes ciutats han oblidat que conserven punts de memòria que permetrien reforçar el coneixement cultural en el dia a dia dels seus habitants, sense haver de fer grans escarafalls.
A Girona, per exemple, s'ha organitzat una magnífica exposició dedicada a la figura de l'artista plàstica Emília Xargay (Sarrià de Ter, 22 de novembre de 1927 - L'Escala, 28 de desembre de 2002), comissariada per [la veïna de Santa Eugènia] Eva Vàzquez, periodista especialitzada en la temàtica cultural i una de les plomes més brillants de la premsa catalana actual.
La mostra és antològica, per tant hom podrà fer-se una idea força àmplia de la importància de Xargay en el panorama creatiu del segle XX gironí. Durant unes setmanes la pintora haurà aconseguit ser el centre d'atenció, i potser -esperem que així sigui- persones que desconeixien la seva existència descobriran la seva obra.
Però com passa amb els focs d'artifici que tanquen les Fires de Sant Narcís de Girona, quan es clausuri la mostra tothom tornarà a casa seva, com quan ja ha esclatat l'últim coet de la traca final. És una llàstima perquè la ciutat (aquesta i totes les altres que consagren exposicions als seus personatges rellevants) podria aprofitar els llocs de memòria relacionats amb la protagonista.
Ramon Ceide, que el 1989 era el president del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona, en prologar el llibre L'entorn d'Emília Xargay escrivia: «A Girona tothom coneix l'Emília i li valora el seu treball. Pocs pintors i escultors gironins s'han identificat com ella amb la nostra ciutat». El problema és que el present de 1989 és el passat de 2007 i, mentre els que coneixien a aquella creadora envelleixen, els que venen l'hauran de descobrir. Com? Si tenim sort, visitant l'exposició citada.
Altres potser passant pel carrer que porta el seu nom. Tot i que és difícil, amagat com està entre els carrers Migdia i Lluís Pericot, i on moren dues altres vies, dedicades a Josep Maria Pagès i a Joaquim Riera Bertran, en una zona que no és ni Palau ni l'Eixample, on passen més cotxes que vianants.
La gent de Sarrià de Ter potser ho té més fàcil, perquè se li va dedicar la Biblioteca del municipi. Si la busqueu no té pèrdua. Només cal anar al carrer Major. A més molt a prop també hi trobareu una plaça amb el nom d'aquesta artista, una de les poques de les comarques gironines.
Pensant-hi bé, encara haurem de donar les gràcies al boom immobiliari perquè els gironins ara residents a Sarrià, on han aconseguit trobar habitatges més assequibles, podran posar els peus a aquella biblioteca.
És clar que la febre pel totxo ha fet desaparèixer espais on hi havia obra de l'artista, com ara la plaça de toros de Santa Eugènia de Ter. Afortunadament el vitrall i les dues escultures fetes per la creadora han sobreviscut. El primer ha passat a formar part del fons d'art municipal, mentre les altres dues han quedat en mans privades.
Més sort ha tingut -de moment– el rètol, fet amb ceràmica esmaltada, de la llibreria Les Voltes, a la plaça del Vi, just al costat de l'Ajuntament de Girona. L'establiment està situat als baixos de la Casa Carles, propietat del Bisbat de Girona. A causa d'una reforma a fons de l'immoble, Les Voltes va veure perillar el seu futur. De moment, però, continua oberta, i rep la clientela amb el treball de Xargay com a targeta de presentació al costat de la porta.
La tenacitat d'«El Dimoni de Santa Eugènia de Ter»
Ara com ara és més fàcil trobar informació sobre Emília Xargay a internet que a la trama urbana de Girona. Sobretot gràcies a la tenacitat d'El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, un actiu periòdic electrònic independent que s'ocupa de l'actualitat i les activitats d'aquest barri gironí, independent fins al 26 de juny de 1963.
El Dimoni s'ha convertit en altaveu de campanyes cíviques per reivindicar la necessitat de la conservació del patrimoni. De fet, és gràcies a la seva tasca que, ara i aquí, podem deixar constància escrita de les reivindicacions organitzades quan es va eliminar el trencadís que decorava la façana de la casa-estudi que l'artista tenia al número 54 de la carretera de Santa Eugènia.
Al web d'El Dimoni és possible veure les imatges dels operaris destruint el treball de Xargay i llegir un recull de les notícies publicades a diversos mitjans locals a les darreries del maig de 2003. Quan es va produir aquell atemptat en el patrimoni artístic de la ciutat que ha quedat impune per culpa de formalismes legals, de la mateixa manera que als anys setanta la falta d'escrúpols va acabar amb els Xalets Masó.
El llibre ja citat, L'Entorn d’Emília Xargay, està format per fotografies realitzades per Joan Iriarte, on es pot veure a l'artista passejant per Girona. Les imatges van acompanyades d'un text de l'artista i escriptor Joan Josep Tharrats (Girona 1918-Barcelona 2001), que ha passat a la història per ser un dels fundadors de la revista Dau al set.
Un dels aspectes que impactava a Tharrats era l'íntima relació entre Xargay i el paisatge que l'envoltava: «Veiem com, a Girona, cada pedra és observada per l'Emília fins a l'obsessió. L'artista es confon amb el seu entorn, com si fos el seu habitatge natural permanent, o un taller inacable que cada dia li ha de donar noves sorpreses». I és que tal i com també escriu, «mirar és a vegades llegir un cor». Al de Girona, pel que s'hi veu, hi ha molt present però no gaires rastres dels seus referents. Tampoc dels artístics.
Xavier Carmaniu Mainadé és historiador i periodista, a Contagi, núm. 4, d'hivern de 2007 |
|
