La mirada de Mercè Rodoreda

làudia Ballester és una alumna de 4t d'ESO de l'IES Santa Eugènia i membre del Consell de redacció d'Els mil i pico. Li agrada molt llegir. Avui ens parla de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, excepcional escriptora catalana que va néixer el 10 d'octubre de 1908. Aquest any, doncs, se celebra el centenari del seu naixement, raó per la qual 2008 és l'Any Rodoreda.

:: PUNT DE LECTURA SANT NARCíS
> Cristina Cervià i Meritxell Yanes van portar la veu de Mercè Rodoreda al Punt de lectura

:: GEMMA VILANOVA / LAURA COLET
> «Mercè Rodoreda: les seves dones, les seves veus», una crònica per a «Els mil i pico»

:: PILAR JIMéNEZ
> L'alumna Èlia Casals ens comenta la seva lectura de «Mirall trencat» de Mercè Rodoreda

«La plaça del Diamant» (argument)

La Natàlia, una noia de Barcelona que viu a Gràcia, durant les festes del barri coneix en Quimet, que decideix que, a partir d'ara, la Natàlia es dirà Colometa. Al cap d'un temps es casen. Tenen dos fills, l'Antoni i la Rita. En Quimet s'aficiona als coloms, i construeix un colomar al terrat de casa seva.
Quan esclata la guerra, en Quimet ha d'anar-hi. Acabada la guerra, no torna, i el donen per mort. La Colometa passa una època molt difícil, sola, sense feina i amb dos fills petits.
Durant aquesta època tan dura, coneix l'Antoni, un adroguer; treballa a casa seva, hi fa amistat i més endavant s'hi casa. La Colometa torna a ser la Natàlia. L'Antoni, a causa de la guerra, està impossibilitat per tenir fills. Accepta els de la Natàlia i tots quatre formen una família.
Passa el temps i els fills es fan grans. La Natàlia recorda cada vegada més el seu passat, quan era casada amb en Quimet i era la Colometa. Sovint passeja pel parc, s'asseu als bancs i explica a les persones que troba que ella havia tingut molts coloms. Al parc la coneixen com la senyora dels coloms.
El dia del casament de la Rita, quan arriba la nit, la Natàlia sent de manera molt intensa tot el que ha estat la seva vida. S'aixeca del llit i surt al carrer; comença a caminar en direcció als llocs on va viure abans, fins arribar a la casa que va compartir amb en Quimet i on van néixer els seus dos fills, i de la qual va sortir per casar-se amb l'Antoni. S'atura al davant, intenta obrir el portal però no pot. Continua caminant pels carrers de la seva joventut, arriba a la Plaça del Diamant. Els records, els sentiments són cada cop més forts al seu interior, i esclaten en un crit que és una barreja de dolor, enyorança, records, passat... Vida. Quan torna a la realitat, inicia el camí de retorn a casa seva, on l'Antoni l'està esperant amb una certa preocupació. Se'n van a dormir i ella pensa que no vol perdre l'Antoni mai. L'endemà, quan s'aixeca, conserva un record confús del que ha passat la nit anterior; s'instal·la de nou en el present, en la quotidianitat plena de petites coses que estructuren la seva vida actual i que, en certa manera, tenen alguna cosa a veure amb la felicitat.

A quina època i lloc s'ambienta la novel·la?

- A Barcelona, s. XX. L'època va des d'uns anys abans de la Guerra Civil (1936-39) fins a la postguerra.

Hi ha algun aspecte que t'hagi agradat especialment?

- M'ha agradat molt l'ambient de l'època que recreava el llibre.

Per què?

- Perquè et fa sentir com si tu mateixa fossis allà en aquell moment.

Algun altre aspecte?

- M'agrada el fet que la protagonista sigui una dona.

Què és el que més t'agrada d'ella?

- Té força, és valenta, se'n surt. Fins i tot en el moment pitjor, quan és a punt d'acabar amb tot, sap reaccionar a temps.

Creus que hi ha una evolució de la Natàlia jove a la Colometa, i de la Colometa a la Natàlia madura?

- Sí que hi ha una evolució. La Natàlia jove és una noia de barri que fa de dependenta en una botiga de dolços, té expectatives de futur i no té gaires problemes. En transformar-se en la Colometa, tot el seu entorn canvia. Es distancia de la seva família, deixa de treballar, viu només per al seu home i els seus fills i comença a tenir una vida molt tancada; no té gaires amics... El canvi que fa de Colometa a Natàlia madura també és molt gran, ja que passa de ser una dona molt reprimida a ser una dona lliure. Aquest canvi és conseqüència de dos fets: el primer és la mort d'en Quimet, i el segon és la troballa del que seria el seu segon marit, l'adroguer. La Natàlia gran és una dona molt madura, ja que ha viscut moltes experiències dures; també és una persona més segura d'ella mateixa i de tot el que l'envolta.

Podem dir, doncs, que és un personatge rodó?

- Sí, es pot dir que és un personatge rodó, ja que en tot moment experimenta canvis.

Parla'ns dels dos marits de la protagonista, de la seva vida amb cadascun d'ells, dels sentiments que experimenta en cada cas...

- El primer marit de la Natàlia és en Quimet. Amb ell comença com si tot fossin flors i violes, tot va molt bé, però realment la Natàlia no coneixia com era de debò en Quimet. Encara que la Natàlia se l'estimava, li tenia com una mena de por. En Quimet va a la guerra i el maten; si més no, el donen per mort. Llavors, la Natàlia se sent alliberada i trista a la vegada. Passa el temps i coneix un altre home, que és la persona que li ofereix una feina per poder subsistir. Aquest home és l'Antoni, l'adroguer, que acabarà sent el seu segon marit. Amb l'Antoni, la Natàlia torna a ser la persona que era abans de casar-se amb en Quimet.

Per què creus que el títol de la novel·la és «La plaça del Diamant»

- Perquè és a partir d'una festa que se celebra en aquesta plaça que comencen a succeir tots els fets i a la protagonista li canvia la vida.

Com vas conèixer «La plaça del Diamant»?

- El vaig conèixer de tant sentir-ne parlar. Sempre sentia parlar dels grans clàssics de la literatura catalana, i aquest llibre n'és un dels principals. Ja feia temps que tenia pendent llegir-lo.

A quin tipus de lector el recomanaries?

- A un lector iniciat, algú que no es quedi només amb l'anècdota. El llibre té un cert grau de complexitat; es requereix una motivació per llegir-lo i una certa maduresa.

El tornaràs a llegir més endavant?

- No es pot dir mai, però crec que hi ha molts llibres al món i que jo ja li he donat una oportunitat a aquest, i ara toca anar-ne a buscar d'altres.

Italo Calvino, al seu llibre «Per què llegir els clàssics», diu que «tota relectura d'un clàssic és una lectura de descobriment com la primera». Si tornessis a llegir la novel·la, creus que hi trobaries matisos nous que no has vist la primera vegada?

- Segur que sí. Però personalment penso que la primera lectura és la més important, i per tant, els llibres no me'ls solo llegir més d'un cop. Això és com quan coneixes algú. Es diu que les primeres paraules que intercanvies amb una persona desconeguda solen ser les que la defineixen millor. Això sol passar en la majoria dels casos, però mai se sap. Sempre hi ha una excepció que confirma la regla.

Pilar Jiménez i Clàudia Ballester són membres del Consell de redacció d'eldimoni.com/elsmilipico