El Pavelló de Santa Eugènia de Ter l'1-N FOTO: EL DIMONI

inalment, ja tenim govern! Amb una velocitat digna de millors causes, que denota una certa improvisació i unes fortes pressions externes, PSC-PSOE, ERC i ICV-EUiA han decidit reeditar el govern catalanista i de progrés, més conegut popularment com el tripartit i ara rebatejat com a Entesa Nacional per al Progrés.

L'aritmètica funciona: acumulen 70 escons sobre 135, amb la qual cosa tenen majoria absoluta, fet que els hi permetrà guanyar la primera votació d'investidura que es faci al Parlament. A més, el pacte és perfectament legítim: el que vàrem votar el passat dimecres 1 de novembre van ser diputats i diputades al Parlament, no la persona que presidirà el govern de la Generalitat. És president del nostre país la persona a qui voten més diputats, tenim un sistema d’elecció indirecte. Si no agrada aquest mecanisme, el que s'escau és canviar-lo.

Les raons del pacte

eldimoni.com/article.php?id_article=2785"target="_self">Com vaig apuntar en l'article anterior, el gran drama de qualsevol dels possibles pactes és que no atreien realment a cap dels participants en el que es refereix al vessant programàtic i de projecte de futur per al país (l'única excepció seria ICV amb el tripartit). Tots els càlculs a l'hora de formar govern (tant el que ha sortit com els dos que han fracassat) han tingut com a component principal l'interès partidari.

El nou govern tripartit sorgeix de la confluència de tres visions:

a. Un PSC-PSOE afeblit per uns resultats electorals pèssims, amb una única opció de futur clara: reeditar el tripartit. Optar pel pacte CiU-PSC, amb Mas de president, era un autèntic suïcidi polític, suposava regalar vots a cabassos a ICV i als Ciutadans. I això a les portes d'unes municipals han fet el miracle. Els capitans del partit, l'aparell de base municipal, el sector més espanyolista del PSC-PSOE, ha optat per fer front als desigs de Zapatero, que eren mantenir fora del govern a ERC i fer president al bon jan que havia pactat un Estatut rebaixat (l'Artur Mas). La tercera opció per al PSC era quedar-se fora del govern, veient com es creava un front nacionalista CiU-ERC. Una perspectiva gens ni mica agradable per un PSC que ja ha tocat el cel del poder català després de vint-i-tres anys d'abstinència penitent.

b. ERC ha desvelat finalment que la seva equidistància estava, si més no, parcialment desviada. Un pacte en tants pocs dies mostra una certa predisposició a fer el que finalment s'ha realitzat. ERC veu ara el PSC com un organisme feble, d'on s'hi pot treure un rèdit polític clar a curt i mig termini, essent com s'és la força que garantirà les tesis més nacionalistes catalanes dins d’un govern de progrés. En canvi, amb un govern amb Mas de president, el partit de Carod corria el perill de perdre's enmig del magma catalanista, de no poder-hi destacar prou, tot i tenir-hi més carteres i poder a curt termini, gràcies a una oferta d'en Mas més pròpia d'un període de rebaixes nadalenques que no pas d'una negociació política seriosa.

No deixa també de tenir la seva gràcia que ERC formi part de nou d'un govern del qual n'ha estat expulsat per mantenir (segons aquest partit) la seva coherència i la seva dignitat en el tema de l'Estatut, i després d'haver constatat també com el seu president era fet fora del seu càrrec de conseller en cap després d'una accidentada excursió secreta i humanitària per algun bonic lloc dels Països Catalans.

c. ICV-EUiA ha estat l'única força de les tres que ha defensat des del principi la reedició del tripartit. En part, per una raó ideològica manifesta i clara; en part, perquè és la única manera de seguir en el poder. En tot cas, cal destacar-ne la seva coherència, que sempre és d'agrair. Caldrà en tot cas veure com acabaran qüestions com la MAT o el Quart Cinturó per poder valorar quin serà el paper real d'aquesta formació en el govern.

Per tant, aquest és un pacte que es fa sense cap mena d'entusiasme, forçat per les circumstàncies i pel pur desig de seguir manant. Espero i desitjo en tot cas que hagin après dels seus errors, i que l'acció de govern sigui més serena i profitosa. En aquest sentit l'estructura del nou govern, amb menys conselleries, amb una millor interconnexió en el seu si, i amb un major control del president, sembla donar lloc a l'esperança. Perquè una cosa ha de tenir clara el nou govern català: no tindrà pas cap marge d'error, no gaudiran dels 100 dies de gràcia.

Els grans exclosos

CiU ha tornat a quedar fora del pacte de govern. I ara té un motiu seriós per plorar. Ha tret 140.000 vots i 11 diputats més que el PSC, ha obtingut una victòria clara... però insuficient. Només té 48 diputats sobre 135, molt lluny de la majoria absoluta o fins i tot d'una relativa folgada (els 56 diputats a què aspiraven a l'inici de la campanya). CiU està pagant ara la seva extrema prepotència xulesca durant la campanya, aquella estranya política de dinamitar ponts de la qual fins ara només hi semblava estar especialitzat el PP d'Aznar i Rajoy. Quan t'aïlles de la resta del món, aquest tendeix a ignorar-te quan passes a necessitar-lo.

A més, CiU no es pot pas queixar ara del que acaba de fer ERC. És molt semblant al que volien fer ells. Per a CiU, l'acord preferent era el CiU-PSC, amb Mas de president. Era el pacte desitjat per la federació nacionalista, pel govern de Zapatero i per bona part dels poders fàctics catalans, que hi veien un major nivell d'estabilitat que el que havia proporcionat el Dragon Khan. Era l'acord que havia quedat dissenyat amb el pacte Mas-Zapatero: intercanviar l’Estatut pel poder a Catalunya. Ara CiU s'ha trobat amb l'amarga sorpresa que Zapatero no ha estat capaç d'imposar el pacte a Montilla. Les desesperades trucades fetes per dirigents nacionalistes catalans a Madrid quan la reedició del tripartit era ja un secret a veus mouen, en el millor dels casos, a la compassió.

Per a CiU, Esquerra era la segona opció, el plat que treus del congelador per posar-lo al microones quan arribes tard a casa i descobreixes que no tens res fresc per menjar. CiU ha jugat a dues bandes i n'ha sortit escaldada. No es pot queixar de res, no en té cap dret. No es pot acusar a ERC de trair el país per posar uns espanyols en la presidència del govern de Catalunya quan tu els volies en el teu gabinet, quan havies pactat amb Madrid l'esquema de govern que et permetia recuperar la presidència que vas ostentar durant vint-i-tres llargs anys a canvi de rebaixar de nivell la màxima llei del teu país.

Amb el que sí que tenen raó els de CiU és que seria desitjable que els partits enunciessin abans de les votacions, i de forma clara i diàfana, quina serà la seva línia de pacte a l'hora d’escollir president i govern. L'electorat té el dret i la necessitat de disposar de la màxima informació possible per poder emetre lliurement i cabal el seu vot.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d'Economia de la UdG
www.udg.es/fcee/professors/rballester