stimat amic: Per començar tenies un nom d'aquells que la gent creu que és nom, i és cognom. Per qui no ho sàpiga, era Josep. Josep Paulí. Potser això ja formava part de la teva aureola un xic misteriosa. Els qui no acabàvem de ser de Girona -d'on som els fills de l'exili, per cert?- fins i tot ens costava d'entendre tot el que deies. Com si algunes coses les diguessis en clau. Quantes vegades t'hauré dit «d'acord» amb alguna cosa que no hauré entès del tot. D'aquelles coses que intueixes, i que per sort no has de transcriure literalment per a tercers. Ara ja no estem a temps de rebobinar per comprovar-ho. Deixem-ho així, segur que tenies raó. De fet vas ser de les primeres persones de Girona, ai perdó de Salt, que vaig conèixer quan vaig caure per terres banyades pel Fluvià o l'Onyar. El fet que els llibreters siguin dels primers coneguts dels nouvinguts amb franca tendència bibliófila, no deu ser cap casualitat. Lamento no haver-te'n comprat més tot i que ara no sé pas on els podria guardar avui. Algú va dir que els llibreters eren els més efectius (i més pobres) representants de la cosa immobiliària. Els llibres poden ser els responsables que hagis de mudar, o que no ho puguis fer. «Tenint llibres, qui necessita mobles?» demanava, recordo, un amic. En tot cas, mai no hauria hagut de plegar la teva magnífic llibreria El Setè Cel, seu enriquidora de la matèria gris saltenca i fins i tot de la sobrevinguda de la llunyana ciutat de Girona, que tu vas ser dels responsables d'allunyar un xic més bastint Salt no sols d'afició pel básquet, sinó de municipalitat pròpia. Una veritat incontestable és que el grau de civilització d'una societat es mesura per les seves llibreries. Fa franca por que arreu n'estiguin tancant tantes. Fou a El Setè Cel que vaig tenir per primer cop a les mans llibres de la cultura catalana i mundial que després van ser clàssics, o que simplement no coneixia d'abans. I dels aparadors, què no caldria dir? Jo crec que una exposició dels que havies fet ja seria del tipus d'exposicions que t'agradaria visitar, si fos d'altri. Fa por pensar on la societat trobarà tants excel·lents consumidors -en el millor possible sentit del mot- com tu, i qui anirà al concert d'aquell compositor raríssim que només tu coneixies. I quiu a aquella exposició d'aquarel·listes de la Patagònia oriental? Reconeix-ho, Paulí, eres un autèntic addicte a la cultura. Admirable. El món seria un lloc diferent amb uns quants més com tu. Sospito que una conversa amb tu sobre Florencia -a la llibreria o en algun obscur restaurant que hauries descobert- poc desmereixia una conversa amb el mateix Pla.

Però no s'acabava aquí la funció d'El Setè Cel, ni les teves inquietuds. Els il·lusos de Nacionalistes d'Esquerra hi teníem una mena de seu -segurament la seu política de més alt disseny fora d'Itàlia, no?- quan no en teníem d'altra, i quan, per no tenir, no teníem ni electorat. Aquesta va ser una altra asignatura que va quedar pel camí. Aleshores ja crèiem que ens mereixíem una esquerra millor. Amb el temps, hem vist -ailàs- que aquesta síndrome s'ha anat convertint en una mena de constant. I si tots t'hem d'agrair la teva dedicació a la cultura (algú podria creure que un llibreter és un comerciant, però en realitat és un mecenes cultural -fins i tot requerit per a la pantalla gran, com és el cas de l'amic Guillem Terribas de la 22 a qui tots hem d'agrair les hores dedicades-), no serà menys la teva contribució a la política, que suposo que pocs t'agrairan avui. En un temps en què Esquerra Republicana de Catalunya era una autèntica desferra històrica, una tènue llum que només un grapat de patriotes com Josep Rahola i uns pocs homes i dones autènticament admirables més van evitar que s'acabés d'apagar als anys vuitanta i primers noranta, tu t'hi vas enganxar. Des de la soledat que significava haver de reconstruir aquella desferra a Girona, amb unes condicions de treball espantoses i pagant actes i astronòmics comptes telefònics de les nostres pròpies butxaques, tu t'hi vas apuntar, i et vas convertir, sense cap mena de dubte, en el regidor més actiu i constructiu d'ERC a les comarques gironines. Espero que els altres regidors i regidores d'aquell temps no t'ho disputaran avui. Primer vas ser a l'oposició. I després al govern de la ciutat en diverses conselleries. I ho vas fer molt bé, malgrat les lògiques reserves que tenies respecte al món polític en general. Em consta que tant com a regidor d'oposició com del govern vas inspirar respecte en els teus contrincants i en els teus companys de tasques. Vas ser valent per denunciar allò que s'havia de denunciar, cosa no sempre fàcil. I vas intentar que ERC fos un partit més democràtic i més conseqüent. Jo, si hagués tingut cap carta en l'assumpte -que afortunadament no en vaig tenir- hagués treballat per promoure gent com tu a la direcció del partit. Perquè estic segur que era el que més li convenia. Almenys ho vam intentar, a risc d'entrar a les llistes negres, com vam entrar, per no sortir-ne'n mai més es veu. Tant li fa! Això també queda molt literari i no mancat del tot d'atractiu. Almenys podem tenir la gran satisfacció de dir que ho vam intentar pensant en el país, i no pas en cap carrera política.

Per acabar, recordo llargues converses amb tu sobre el tema dels «papers de Salamanca». És una autèntica vergonya, per a l'Estat en què ja no tens la dissort de veure't obligat a malviure -des del punt de vista moral i polític- que no hagin retornat a l'hora d'escriure aquestes ratlles. M'hagués agradat que amb el seu retorn t'haguéssim fet un darrer petit homentage. Ara molt em satisfà pensar que el teu esperit lliure I inquiet deu navegar per algun racó de Venècia o alguna pinzellada de Caravaggio, llocs que sempre quedaran per als homes lliures i admiradors de la bellesa. Una abraçada Paulí. [Diari de Girona]

Toni Strubell és escriptor

eldimoni.com/article.php?id_article=2237"target="_self">*Josep Paulí era el corresponsal a Salt d'El Dimoni (1981) signant amb el pseudònim de Fomà Fomic