l naixement de la infanta Elionor, filla dels prínceps de Girona (i coprínceps d'Astúries, a mitges amb Fernando Alonso) i néta de Joan Carles I de Borbó, amb qui l'últim dictador espanyol va decidir donar continuïtat a la cadena successòria que vam començar a arrossegar els catalans a partir de Felip V de Castella (i IV d'Aragó), ha auspiciat dues línies de debat: d'una banda, en el cas hipotètic que la infanta no tingués cap germanet, caldria retocar la Constitució per tal que pogués ocupar el tron del Regne d'Espanya una dona, circumstància que no es dóna des d'Isabel II, i que tampoc no preveu la carta magna espanyola. I és clar, els unionistes espanyols, abonats a la sacrosanta Constitució com a columna vertebral del seu immobilista argumentari, temen que aquesta possible modificació pogués obrir la caixa dels trons, i que tot darrera vinguessin els exigents reformistes de diferent mena –els autonomistes i/o nacionalistes perifèrics entre els més emprenyadors- que reclamen els retocs necessaris del gran mastodont legislatiu per adaptar-lo als nous temps.

L'altra qüestió, no menys interessant, que ha suscitat l'aparició de la pubilla reial és la de la naturalesa hereditària de la monarquia: ¿Com pot ser -hem sentit que s'exclamaven opinadors i gasetillers de diferent signe i des de diferents mitjans- que en ple segle XXI perduri una antigalla com aquesta!? Com es menja, que una democràcia, on els càrrecs són elegits per la majoria sobirana del poble, tingui al capdamunt, més sobirà que ningú, un personatge que ningú no ha triat (i per més inri designat pel dictador que ho va deixar tot lligat i ben lligat), i que a més es perpetuarà en aquest lloc de privilegi en la persona del seu fill, i després d'aquest en el seu nét (o néta), i així successivament? Jo vull ser rei!, canten amb ironia Els Pets, i són moltes, nombrosíssimes, les veus que els fan la tornada: És clar, així qualsevol...

I bé, el sistema sembla injust, efectivament. ¿Però que no és així com funcionen les coses, fora de la política, en la vida normal de cada dia: en el sistema hereditari convencional, del qual la monarquia no és sinó una extensió, per bé que portada al paroxisme? Cada casa és un món, i en aquests petits regnes que són la família impera exactament el mateix sistema hereditari que els republicans i tota la gent progressista en general troben tan desfasat com a règim polític d'un país (que vindria a ser una gran família, simètricament). Potser no s'haurien de queixar tant, doncs.

En canvi, potser seria més lògic que defensessin, també per a la vida privada de les persones, un règim hereditari menys monàrquic i més republicà: una societat on el dret a heretar fos universal, que l'herència fos un Dret de l'home (res publica), i no pas un privilegi proporcionat per l'atzar del naixement. Una societat on heretessin no només els fills de papà, sinó tots els joves, pel simple fet d'haver nascut ciutadans, de ser membres de la societat.

Abans, però, caldria fer una petita Revolució francesa, en el nostre paisatge mental, i decapitar el rei de la casa, per poder instaurar una societat sense classes, i sense càrregues, on tothom heretés de la Re-publica i on tothom es pogués guanyar la vida sense límits, a canvi de pagar un sol impost, al final de la vida, per poder mantenir plena la bossa comuna, la res pública, i mantenir així el dret a heretar dels nous ciutadans...

De moment, pel mes de gener de l'any que ve -i els que segueixen- ja tinc redactada la carta als Reis d'Orient, on només demano una cosa: que ens portin una República ben bufona, però no una república qualsevol, sinó la millor de l'aparador: una República d'Hereus, on tinguin dret a heretar tots els ciutadans (i ciutadanes), pel sol fet de ser fills de la República, i no solament els fills dels Reis.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L'Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d'Herència Universal]