· El nen Miguel Vázquez, el 1937 FOTO: ARXIU FAMÍLIA VÁZQUEZ

Miguel Vázquez torna de la mà de Joana Estival a Santa Eugènia de Ter des de Bilbao, 70 anys després de ser acollit durant la guerra civil per Francesc Estival, director la Fàbrica Marfà i alcalde del poble

El cap de setmana del 10 i 11 del passat mes de juny, el bilbaí Miguel Vázquez va tornar a visitar el poble que el va acollir a ell i a la seva germana durant el període de la guerra civil. El seu fill Pedro María ha estat el responsable de la recerca que ha servit per a que Miguel es retrobés amb Joana Estival, neboda de Francesc Estival -director de la Fàbrica Marfà i alcalde de Santa Eugènia de Ter-. Va ser Francesc Estival qui el va acollir el 1937. Acompanyat per la seva família, Miguel Vázquez ha visitat dissabte la casa del carrer de Baix on va viure aquell temps, així con l'interior de la Fàbrica Marfà... Veïns del barri vell eugenienc (Pere Pagès, Enriqueta, Manel Ramió, Lluïsa Rubí, els Estival...) l'han acollit càlidament de nou a Miguel Vàzquez -i família- amb tot l'afecte que es mereix. Dilluns van sortir cap al País Basc... Fins aviat!

Setanta anys més tard: Miguel Vázquez, de Bilbao a Santa Eugènia de Ter

	Foto de família, c. de Francesc Estival

En iniciar-se de la guerra civil, Bilbao es trobava en la 'zona republicana'. Amb el devenir dels esdeveniments bèl·lics, el front es va anar acostant a Bilbao, i a mitjan 1937 es va estrènyer el setge a aquesta ciutat.

Va ser llavors quan, a punt de produir-se l'entrada de 'les forces nacionals', es produeix l'èxode de la població civil. És en aquests moments quan el meu pare, Miguel Vázquez (d'11 anys) acompanya la meva tia Micaela Vázquez (de 25 anys) en la fugida de la imminent ocupació de la ciutat.

La meva tia, portant el meu pare amb ella, aconsegueix pujar a una embarcació plena de refugiats, amb destinació a França. Des d'allà, uns partiran cap a Bèlgica, d'altres cap a Anglaterra… uns altres es quedaran en la mateixa França, però la meva tia decideix tornar a Espanya, perquè pensa que així podria tornar abans a Bilbao, on s'havia quedat el seu pare, sol i delicat de salut.

Troben la possibilitat d'arribar en ¿tren? a Girona, i sembla que en arribar a la ciutat, els refugiats són portats a Santa Eugènia de Ter, localitat veïna que encara no havia estat annexionada per Girona, i que durant la guerra havia passat a denominar-se Pla de Ter.

	Grup de treballadors de la Marfà dels anys trenta

Un cop arribats els refugiats al Pla de Ter, els veïns de la localitat van acostar-se al lloc on estaven aquests refugiats, amb la idea d'acollir-los a les seves llars. És així com el meu pare és acollit pel director de la fàbrica tèxtil de la localitat. Amb aquest senyor, que era una persona soltera, vivia també la família d'un dels seus germans.

D'aquest senyor -Don Paco- el meu pare sempre ha tingut molt bon record; entre d'altres coses, Don Paco, a més d'acollir un refugiat de la guerra i d'atendre la fàbrica i la família del seu germà, s'ocupava d'ensenyar-li personalment el català al meu pare i a un altre nen de la seva família que sembla que també era a la casa.

Recuperar aquesta part de la història personal del meu pare

Els dos anys que el meu pare va passar a Santa Eugènia de Ter, període molt llarg per a unes coses i molt curt per a altres, van ser suficients perquè el meu pare pogués tornar a l'escola (a Bilbao havien estat tancades) i per aprendre l'idioma català (encara avui el meu pare entén el català i pot parlar alguna cosa en aquest idioma); també li va servir per aprendre altres valors de la cultura local.

Per circumstàncies de la meva vida laboral, he estat treballant més de dos anys a Barcelona, però molt abans d'anar a viure en aquesta capital, ja tenia una sèrie de referències del poble català, referències transmeses pel meu pare, que sempre ens havia parlat dels catalans com a persones treballadores, ben organitzades, cultes, respectuoses amb els altres i amb sensibilitat sobre les coses que afecten la vida de la gent i el seu desenvolupament com a ciutadans.

	El meu pare és acollit pel director de la fàbrica tèxtil de la localitat (Can Marfà); era una persona soltera, amb ell també hi vivia la família d'un dels seus germans FOTOS: EL DIMONI

Els records que té el meu pare de la seva estada en aquesta casa i amb aquesta família són records grats, molt grats, dins de les excepcionals circumstàncies de la condició de refugiats en època de guerra, ja que a banda que Don Paco i la resta dels familiars que vivien amb ell a la casa el van acollir amb afecte, li van oferir una possibilitat de superar aquest període tan dolorós (quantes vides es van perdre per no poder ser acollides per altres famílies!) i, en acabar la guerra, al meu pare li van oferir la possibilitat de quedar-se amb aquella família, li van oferir una casa on viure, afecte, estudis…; en definitiva, van voler donar-li una oportunitat de tirar endavant.

La meva tia, per la seva part, va ser acollida per una altra família, que vivia davant de la fàbrica tèxtil, a l'altra banda del carrer; aquesta família devia tenir una filla, d'edat semblant a la de la meva tia, i un nebot.

L'estada del meu pare a Santa Eugènia de Ter es va prolongar durant gairebé dos anys, però en acabar la guerra, la meva tia va decidir que tornaven tots dos a Bilbao, en espera de la reagrupació familiar, reagrupació que només es va poder aconseguir a mitges, ja que els altres germans van morir en el transcurs de la contesa.

Durant molts anys, el meu pare ens ha explicat poques coses de la guerra; suposo que inconscientment no volia recordar els malsons i les penalitats que va haver de passar. Ha estat ara, en l'ocàs de la seva vida, quan sembla que vol obrir portes per recuperar aquesta part de la seva història personal.

'Don Paco' era Francesc Estival, director de la Marfà i darrer alcalde de Santa Eugènia

D'aquesta forma, el mes d'octubre passat vaig començar a buscar informació d'una fàbrica tèxtil, ja tancada, i que no sabia ni com es deia. Vaig fer moltes trucades, vaig donar molts pals de cec, però al final he localitzat diverses persones que m'han ajudat, i de manera tan eficaç que aviat vaig aconseguir identificar la família de Don Paco i he parlat amb una de les seves nebodes, Joana Estival, que era una de les persones que vivia a la casa de Don Paco en l'època en la qual el meu pare va estar allà acollit.

En aquest procés d'identificació, he d'agrair de manera molt especial l'ajuda rebuda per diverses persones, començant per un antic company de treball (Esteve Vilanova, avui dedicat a tasques polítiques) i el periòdic electrònic El Dimoni; també m'ha servit de molta ajuda la informació rebuda d'una persona del Club de Jubilats de Santa Eugènia i la col·laboració d'una altra persona que va localitzar el fill de Joana Estival. El meu més sincer agraïment a ells i a la resta de persones que m'han ajudat en la localització (companys de treball residents a Girona, personal de l'arxiu del diari El Punt, etc.).

	Tot recordant el darrer alcalde eugenienc: «Francesc Estival i Cisa. Alcalde de Santa Eugènia de Ter. 1901-1969»

Totes les persones amb les quals he contactat i que van conèixer Don Paco m'han parlat de la gran qualitat humana que tenia; dins de la desgràcia de la guerra, he pogut comprovar que el meu pare va tenir molta sort amb la família d'acollida i espero amb ansietat l'arribada de la propera primavera per poder acostar-me amb els meus pares a Santa Eugènia i a Girona per retrobar-nos amb els familiars de Don Paco, amb la casa en la qual va viure i amb altres persones amb qui va coincidir en aquella època de la seva vida.

Abans d'acabar vull assenyalar que la persona identificada pel meu pare com 'Don Paco' era Don Francesc Estival i Cisa (1901-1969), director de la fàbrica Marfà durant l'època de la guerra i últim alcalde de Santa Eugènia de Ter (el 1963, Santa Eugènia es va integrar a Girona).

Estiguis on estiguis, Don Paco, el meu més sentit i etern agraïment, agraïment que faig extensiu a la teva neboda Joana, tan vitalista, i que ha acollit molt il·lusionada l'interès de la meva família per recuperar la memòria d'aquesta part de la història personal del meu pare.

Moltes gràcies!

Pedro María Vázquez és veí de Bilbao

> Original del text en castellà, traduït al català per desig exprés de l'autor:

	Joana Estival i Miguel Vázquez, al cor de Santa Eugènia de Ter aquest dissabte

Al iniciarse de la guerra civil, Bilbao se encontraba en la 'zona republicana'. Con el devenir de los acontecimientos bélicos, el frente se fue acercando a Bilbao, y a mediados de 1937 se estrechó el cerco a esta ciudad.
Fue entonces cuando, a punto de producirse la entrada de 'las fuerzas nacionales', se produce el éxodo de la población civil. Es en esos momentos cuando mi padre, Miguel Vázquez (de 11 años) acompaña a mi tía Micaela Vázquez (de 25 años) en la huída de la inminente ocupación de la ciudad.
Mi tía, llevando consigo a mi padre, consigue subirse a una embarcación repleta de refugiados, con destino a Francia. Desde allí, unos partirán para Bélgica, Inglaterra… o bien se quedarán en la misma Francia, pero mi tía decide volver a España, pensando que así podría volver antes a Bilbao, donde había quedado su padre, sólo y delicado de salud.
Encuentran la posibilidad de llegar en ¿tren? a Girona, y parece que al llegar a la ciudad, los refugiados son llevados a Santa Eugènia de Ter, cercana localidad que aún no había sido anexionada por Girona, y que durante la guerra había pasado a denominarse Pla de Ter.
Una vez llegados los refugiados a Pla de Ter, los vecinos de la localidad debieron acercarse al lugar en el que estaban estos refugiados, con la idea de recogerlos en sus propios hogares. Es así como mi padre es acogido por el director de la fábrica textil de la localidad. Con este señor, que era una persona soltera, vivía también la familia de uno de sus hermanos.
De dicho señor -Don Paco- mi padre siempre ha tenido muy buen recuerdo; entre otras cosas, Don Paco, además del acogimiento a un refugiado de guerra y de atender la fábrica y a la familia de su hermano, se ocupaba de enseñarle personalmente el catalán a mi padre y a otro niño de su familia que parece que también estaba por la casa.
Recuperar esa parte de la historia personal de mi padre
Los dos años que mi padre pasó en Santa Eugènia de Ter, período muy largo para unas cosas y muy corto para otras, fueron suficiente para que mi padre pudiese volver a la escuela (en Bilbao habían estado cerradas) y para aprender el idioma catalán (aún hoy es el día que mi padre entiende el catalán y puede hablar algo en dicho idioma); también le sirvió para aprender otros valores de la cultura local.
Por circunstancias de mi propia vida laboral, he estado trabajando más de dos años en Barcelona, pero mucho antes de ir a vivir a dicha capital, ya tenía una serie de referencias del pueblo catalán, referencias transmitidas por mi padre, que siempre nos había hablado de los catalanes como personas trabajadoras, bien organizadas, cultas, respetuosas con los demás y con sensibilidad sobre las cosas que afectan a la vida de la gente y su desarrollo como ciudadanos.
Los recuerdos que tiene mi padre de su estancia en esa casa y con esa familia son recuerdos gratos, muy gratos, dentro de las excepcionales circunstancias de la condición de refugiados en época de guerra, pues aparte de que Don Paco y el resto de los familiares que vivían con él en la casa lo acogieron con cariño, le ofrecieron una posibilidad de superar ese período tan doloroso (¡cuántas vidas se perdieron por no poder ser acogidas por otras familias!) y, al finalizar la guerra, a mi padre le ofrecieron la posibilidad de quedarse con aquella familia, le ofrecieron una casa en la que vivir, cariño, estudios…; en definitiva, quisieron darle una posibilidad de salir adelante.
Mi tía, por su parte, fue acogida por otra familia, que vivía enfrente de la fábrica textil, al otro lado de la calle; dicha familia debía tener una hija, de edad parecida a la de mi tía, y un sobrino.
La estancia de mi padre en Santa Eugenia de Ter se prolongó durante casi dos años, pero al acabar la guerra, mi tía decidió que se volvían los dos a Bilbao, esperando la reagrupación familiar, reagrupación que sólo se pudo conseguir a medias, pues los demás hermanos murieron en el transcurso de la contienda.
Durante muchos años, mi padre nos ha contado pocas cosas de la guerra; supongo que inconscientemente no quería recordar las pesadillas y penalidades que tuvo que pasar. Ha sido ahora, en el ocaso de su vida, cuando parece que quiere abrir puertas para recuperar esa parte de su historia personal.
'Don Paco' era Francesc Estival, director de la Marfà y último alcalde de Santa Eugènia
De esta forma, el pasado mes de octubre empecé a buscar información de una fábrica textil, ya cerrada, y que no sabía ni cómo se llamaba. Hice muchas llamadas, di muchos palos de ciego, pero al final he localizado a varias personas que me han ayudado, y de manera tan eficaz que en breve plazo he conseguido identificar la familia de Don Paco y he hablado con una de sus sobrinas, Joana Estival, la cual era una de las personas que vivía en la casa de Don Paco, en la época en la que mi padre estuvo allí acogido.
En este proceso de identificación, tengo que agradecer de manera muy especial la ayuda recibida por varias personas, empezando por un antiguo compañero de trabajo (Esteve Vilanova, hoy dedicado a tareas políticas) y al periódico electrónico El Dimoni; también me ha servido de mucha ayuda la información recibida de una persona en el Club de Jubilats de Santa Eugènia y la colaboración de otra persona que localizó al hijo de Joana Estival. Mi más sincero agradecimiento a ellos y al resto de personas que me han ayudado en la localización (compañeros de trabajo residentes en Girona, personal del archivo del diario El Punt, etc.).
Todas las personas con las que he contactado y que conocieron a Don Paco me han hablado de la gran calidad humana que tenía; dentro de la desgracia de la guerra, he podido comprobar que mi padre tuvo mucha suerte con su familia de acogida y espero con ansiedad la llegada de la próxima primavera para poder acercarme con mis padres a Santa Eugènia de Ter i a Girona para el reencuentro con los familiares de Don Paco, con la casa en la que vivió y con otras personas con las que pudo coincidir en aquella época de su vida.
Antes de acabar quiero señalar que la persona identificada por mi padre como 'Don Paco' era Don Francesc Estival i Cisa (1901-1969), director de la fábrica Marfà durante la época de la guerra y último alcalde de Santa Eugènia de Ter (en 1963, Santa Eugènia se integró en Girona).
Estés donde estés, Don Paco, mi más sentido y eterno agradecimiento, agradecimiento que hago extensivo a tu sobrina Joana, tan vitalista, y que ha acogido muy ilusionada el interés de mi familia por recuperar la memoria de esa parte de la historia personal de mi padre.
Moltes gràcies!