Tant de bo un dia puguem veure el nom de Dolors Dalmau en un carrer o una plaça de Santa Eugènia de Ter FOTO: ARXIU

em dit adéu a la Dolors Dalmau. La llum fresca i acabada d'estrenar de diumenge^* al matí, ens ha fet càlida companyia en un viscut comiat.

Les complicitats i acompanyaments de totes i tots els qui hem estat presents en l'arreveure de la Dolors, ens han imprès una forta petja de solidaritat i vitalitat. La Dolors estava enmig nostre, amb la seva fermesa i vida viscuda.

Fa 25 anys que conec la Dolors. No sabria pas dir quina va ser la primera vegada que ens vam veure però sí que en recordo el motiu: recuperar i dinamitzar l'esplai per als nens i nenes de Santa Eugènia de Ter. Proveníem d'una època de foscors, encapçalades per la no-presència omnipresent de mossèn Cassoles, que tot i ser el rector oficial de Santa Eugènia no n'exercia cap pastoral. I una colla de persones del barri juntament amb mossèn Josep Perich i després el salessià Àngel Pinto, vam embarcar-nos en l'aventura de dinamitzar i educar nens i nenes. Va ser aleshores que la Dolors i en Manel ens van oferir el caliu de casa seva com a espai de trobada per somniar i planificar un projecte que partia del no-res. Recordo el seu piset de Can Gibert del Pla, senzill i càlid, cau d'acollida més enllà de les estones de llargues reunions. Les galetes ens acompanyaven a l'hora de trencar-nos les banyes per ser fidels a les necessitats de la mainada del barri. La placidesa d'un menjador familiar ens embolcallava a nosaltres, joves amb projectes, futurs militants de moltes i diverses causes.

Van ser temps durs i feliços alhora, presidits sempre per la incertesa permanent que dóna el treball al carrer, a la intempèrie. Vam fer feina de valent i la il·lusió va acompanyar-nos en aquest recomençar. Van ser molts nens i nenes els que van passar dissabte rera dissabte pel local fosc i humit on fèiem el Casal. La presència de la Dolors i en Manel, el matrimoni que sempre hi era, ens ajudava a anar més enllà de la duresa del dia a dia. I jo em vaig preguntar moltes vegades què tenien aquelles dues persones adultes per poder transmetre'ns força i optimisme als joves que començàvem a prendre opcions socials. El testimoni de la Dolors i en Manel va ser determinant per a assolar uns fonaments fructífers per a la Parròquia de Santa Eugènia de Ter.

La Dolors va ser una dona impressionant

La seva senzillesa feia més assequible el seu missatge d'esperança i fortalesa. Va encomanar al llarg de la seva estada entre nosaltres, un esperit de lluita i entusiasme que ens ha anat impregnant amb una profunditat immensa a totes i tots els que vam tenir la sort de compartir bocins de la seva vida. La Dolors ens ha deixat un testimoni de dona compromesa amb la vida, amb les persones. Ens ha acompanyat a distància a totes i tots els que vam compartir projectes en diferents etapes de les nostres aventures per aquests móns. Ha sabut fer-nos participar de les ganes de viure i de l'estimació solidària cap a les persones que més ho necessiten.

Per això escrivint aquest text vull recuperar el seu nom i la seva veu per a la nostra comunitat i societat eugenienca. I manllevar-li unes paraules que ens han d'acompanyar: ... La vida val la pena de viure-la i això ho vaig aprendre en els moments de dolor i dificultat...

T'estimem, Dolors. El teu testimoni viurà en nosaltres. La teva presència serà present en la vida senzilla del nostre barri. I tant de bo un dia et puguem veure en el nom d'un carrer o d'una plaça de Santa Eugènia de Ter, tu que vas ser una dona eugenial!

^*Dolors Dalmau Ribera va morir divendres 2 de desembre de 2005 als 55 anys. Casada amb Manel López Hernández i deixa dues filles, Susanna i Marta. Les exèquies van ser diumenge, 4 de desembre, a la Parròquia de Sant Narcís