El rellotge de la torre marca sempre les dotze i cinc. Ara ho entenc. El temps s'hi ha aturat, a la presó Model IL·LUSTRACIÓ: JAUME LLORENS

ia de visita a la presó Model de Barcelona. Per raons que no fan al cas, hi haig d'anar a visitar un reclús. Tinc el cor encongit. És la primera vegada que hi vaig. Arribo en tren a Barcelona. Fa molt de vent. Hi arribo amb molt de temps per endavant. Les visites són a partir de les dues de la tarda, i el tren em deixa a Sants a tres quarts de dotze del migdia. Il·lusa de mi, penso que, un cop hagi localitzat la porta de la presó, me n'aniré a qualsevol bar a esmorzar i a deixar passar el temps fins que es faci l'hora.

Encaro una de les façanes de la Model que no és la del carrer d'Entença. Feia molts anys que no hi passava. És un edifici dur, tètric i imponent, al mig d'una ciutat que pretén ser amable i moderna. Finalment, localitzo la porta. De fet, no veig la porta sinó un grup nombrós de persones que fan cua. Disciplinats, sense que ningú els ho hagi de dir, es posen entre el mur de la presó i una tanca metàl·lica extensible, separats i distingits del món normal.

M'acosto a la cua. Al final hi ha un noi jove, negre, i una noia, també jove, blanca. Els demano si em poden guardar la tanda per anar un moment al bar a prendre alguna cosa calenta. Quan torno del bar, al cap de poca estona, ja hi ha més gent a la cua. Trobo els meus amics i m'hi acosto. Al davant hi dec tenir cap a una seixantena de persones. Homes, dones, criatures -moltes criatures- a coll o en cotxet, joves, vells, de totes les ètnies i matisos. Els primers han arribat cap a les nou del matí. És poc més de migdia. M'esperen dues hores de cua. Sort que ens ajuntem tots plegats i, així, el fred és menys intens.

S'hi respira solidaritat. Els veterans ens expliquen als novells com van els tràmits que haurem de fer un cop s'obri la porta. Va arribant gent i, la majoria, se'n va cap als primers llocs de la cua, que creix més per davant que per darrere. A tocar de la porta de fusta hermèticament tancada es compren i es venen tandes i hi ha picaresca i baralles. El meu amic africà, cansat que la gent es coli, també ho fa. Un altre noi, blanc, li ho recrimina. «Maragall és amic meu», li respon el negre amb sentit de l'humor. «Que li arregles el jardí, a en Maragall?», li contesta el noi blanc i català, amb força mala llet. «No. Vam anar junts a escola», li torna a respondre el negre, magistral i també en català. Ens fem tots un tip de riure. Però ja hi ha més tensió que cap altra cosa entre les persones que fa hores que fem cua al carrer. Les discussions sovintegen i, fins i tot jo, que sóc més aviat pacífica, em sorprenc a mi mateixa barrant el pas a dues dones que pretenien anar més endavant.

Quan passen una mica de les dues de la tarda, s'obre el porticó i surt de dins un grup de mossos d'esquadra ben armats i parapetats. Al capdavant de la cua hi ha algun incident. Les emocions, els nervis, el fred i el cansament provoquen crispació i l'intent d'algunes persones de colar-se indigna altres familiars. Un dels agents dels Mossos -la nostra policia, que s'estrena a la ciutat- s'acosta cap a la meitat de la cua, per fora de la tanca, i quan arriba a prop d'allà on sóc jo, ens crida insultant, prepotent i en castellà: «¿Qué es esto, una cola de personas o de animales? A ver si no vais a entrar.» Ens mira per sobre, desafiant, i marxa. Em vénen moltes preguntes al cap. Preguntes que no esperen resposta. Si a nosaltres ens tracten d'una manera tan vexatòria, què deuen fer amb els presos? Si, per exemple, un conseller o una altra autoritat tingués la mala fortuna de trobar-se en la nostra situació, faria hores de cua un diumenge al matí al carrer d'Entença?

Torno a la realitat. La cua es comença a moure. Un home de Sant Sadurní m'explica que, des de fa set anys, passa per aquest tràngol cada diumenge per poder parlar durant vint minuts amb el seu fill. La noia que he conegut és de Girona i hi té el seu germà. Cada diumenge des de fa més de tres mesos el va a veure. Jo, deixo la dignitat i l'autoestima penjades del mur gris i espès, al costat de la porta, i entro quan em toca. Tinc el número 389. A dins, hi ha un pati porticat i una sala amb cadires. Ens hi podríem haver esperat, penso. Una taca de sang, antiga, al terra del pati em crida l'atenció i m'arronsa l'ànima. El rellotge de la torre marca sempre les dotze i cinc. Ara ho entenc. El temps s'hi ha aturat, a la Model.

Pepa Bouis és periodista i col·laboradora d'eldimoni.com
[Text facilitat per l'autora a eldimoni.com]