· El 29 de setembre FOTO: © Parlament de Catalunya

a només un mes feia una anàlisi clarament positiva del contingut de la proposta de nou Estatut de Catalunya que havia aprovat el Parlament el 30 de setembre d'enguany. eldimoni.com/article.php?id_article=1976"target="_self">La introducció del concepte de nació, la co-obligatorietat real del català, el nou sistema de finançament, el blindatge de les competències o el progressisme en els continguts socials eren alguns dels punts forts que destacava en el meu escrit.

Un mes després, en el moment en què el projecte es presenta al Congrés, segueixo pensant el mateix. L'allau de crítiques no raonades ni raonables provinents de Madrid reforcen la validesa del text. Ja no només tenim el rei, el cap de l'exèrcit o el duet màgic Bono-Rajoy, sinó un autèntic estol de no-nacionalistes sincerament i profunda preocupats per la sacrosanta indissoluble unitat de la nació espanyola. Governador del Banc d'Espanya, Defensor del Pueblo, alta jerarquia catòlica, patronal i sindicats espanyols, per posar només alguns exemples, s'han posat d'acord per a defensar el projecte constitucional, altrament dit la unitat d'Espanya.

Tres reflexions

La primera és que un ja estava plenament convençut que tant la dreta com l'esquerra més rància es posarien d'acord a criticar de forma indiscriminada la proposta aprovada per una enorme majoria pel nostre Parlament. El que m'ha deixat bocabadat és el silenci i complicitat dels sectors més moderats (nacionalment) del PSOE. Deixar Zapatero sol al peu dels cavalls, amb un PSOE a la baixa en les enquestes per cedir a les pressions dels nacionalistes, és molt perillós. Zapatero, que molt probablement té (o tenia!) ganes d'aprovar un Estatut que garantís un bon nivell d'autogovern per a Catalunya alhora que n'assegurava el seu encaix a Espanya i facilitava el procés de pau a Euskadi, resta cada cop més aïllat entre les crítiques del PP, dels poders fàctics i del seu propi partit. Cada dia que passa les propostes del PSOE en general i de Zapatero en particular són, pel que fa al nostre projecte d'Estatut, més semblants a la forma de caminar dels crancs, és a dir, que van cap a enrera. La valoració que ha fet aquest partit de l'informe dels experts constitucionals i les posteriors declaracions de Zapatero de quin Estatut ha de sortir del Congrés en són una bona mostra.

En segon lloc, la major part de les crítiques espanyoles mostren, cada cop més, que la Constitució Espanyola (CE) és una mena d'espantall usat per a justificar la no concessió de les reclamacions catalanes i que ficar-se amb els catalans sembla ser més aviat una graciosa i rendible tradició patriòtica. El PP, un partit que es va oposar frontalment a l'estat de les autonomies, ara ha passat a ser-ne un ferm defensor, només perquè pot ser útil per a frenar les nostres aspiracions. Aquest partit està tan interessat en usar la qüestió catalana per a erosionar el PSOE que fins i tot es gastarà mig milió d'euros en una campanya per a defensar (suposadament) la CE. D'altra banda, l'apel·lació a la CE per part del PSOE s’ha demostrat falsa. Ara ja es tracta de retallar l'Estatut fins i tot si és constitucional, amb el suposat objectiu de respectar l'interès comú dels espanyols. En altres paraules, quan ets capaç de superar un obstacle, te'n posen un altre al davant.

En tercer lloc, el naixement de la infanta Elionor introdueix involuntàriament l'element de la reforma constitucional. I la pregunta clau aquí és si només es tracta de modificar l'apartat successori de la monarquia (convertint el posterior referèndum en un plebiscit sobre la monarquia) o si contràriament els canvis han de ser múltiples (reforma del Senat, noms de les autonomies, lligam amb la Constitució Europea). Si s'opta per obrir el meló del tot, per què no es debat l'existència mateixa de la monarquia o l'estructura territorial de l'estat? En un ambient de crispació espanyolista com l'actual el resultat seria incert, però la possibilitat ha quedat ja oberta ara gràcies a la demostrada capacitat procreadora del príncep Felip. Per cert, i respecte la qüestió successòria, algú s'ha fixat que aquesta inviolable CE era, de fet, anticonstitucional perquè no respectava la igualtat de gènere? Potser no és tan perfecta la criatura, oi?

Unitat d'acció a Catalunya i crisi del govern Maragall

En el meu anterior article també plantejava que les negociacions a Madrid serien molt dures i que calia una clara i forta unitat d’acció d'allò que ara es coneix com el quadripartit (tripartit més CiU) i una implicació decidida del teixit social català. Només amb una defensa unitària de l'actual projecte podem aspirar a obtenir un bon resultat final a través d’unes àrdues negociacions.

La crisi desencadenada per l'encara president Maragall ha desfet el miratge. L'intent de canviar l'estructura i composició del govern català ha estat evidentment mal plantejada. No es pot pensar en fer un canvi d’aquest tipus sense el consens dels partits que donen suport i formen el govern. L'objectiu d'en Maragall era positiu (substituir consellers ineficients i reduir el nombre de conselleries) però la forma de plantejar-lo (pel seu propi compte i just abans de la presentació del text català a Madrid i d'un debat de l'estat de la nació al Parlament català) no.

La reacció dels partits del govern (PSC, ERC i ICV) ha estat directament penosa, empitjorant encara més la situació (cosa que no deixa de tenir el seu mèrit). El que han fet ha estat únicament defensar les quotes de poder existents i posar-hi més llenya la foc, negant-se a qualsevol reajustament del govern, ni tan sols en el futur, ni tan sols en aquells departaments on la substitució del seu cap és cada cop més una qüestió de pura supervivència pel país. Han obligat Maragall a no fer cap canvi de persones mantenint, d'aquesta forma, a individus que han estat públicament qüestionats pel president. I encara hi ha dirigents polítics catalans que presumeixen d'aquest final i que pensen que han fet una jugada genial!

L'aire fresc amb mans netes, amb una esquerra de debò manant que havia de fer que Catalunya hi sortís guanyant ha demostrat palpablement els seus esquifits límits. El partidisme i el curterminisme han tornat a triomfar. Catalunya, afeblint la seva posició política en un moment clau com és el de la negociació de l'Estatut, ha tornat a perdre. Cada cop estic més convençut que és un ben estrany costum de la casa.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d'Economia de la UdG
www.udg.es/fcee/professors/rballester