n Joan Ribas explica una historieta exemplar, autobiogràfica pel que sembla, que et fa exclamar, al final de la lectura ['Crònica' · 14·08·05 · El Punt]: «Per fi algú els contesta a la cara, ja era hora!». L'anècdota, resumida, seria aquesta: una conversa, en l'escenari d'un banquet de noces, entre uns quants comensals espanyols i dos de catalans que deriva, com sembla que no pot ser d'altra manera, cap al Tema: el govern tripartit de la Generalitat. En un moment donat, un dels espanyols esputa: «¡Es que este Maragall es un payaso!». «Ens ha tocat el voraviu», continua el narrador. «Ens bull la sang i ens considerem ofesos en pròpia carn. Oblidant el lloc on som, alcem la veu, agressivament, dirigint-nos a l'autor del comentari: - Escolta, tu! Què t'has cregut? Maragall és el president del meu país. Maragall és el meu president!, te n'enteres? I no puc consentir que l'ofenguis d'aquesta manera! O ho retires immediatament o...»

«Es forma un bon escàndol. De les altres taules ens miren amb sorpresa. Nosaltres també ens sorprenem de les nostres paraules, però ja estan dites. (...) Però comencen les teories: que no tenen res contra els catalans, és clar, però... que ens ho hem guanyat, perquè som gasius, sorruts, menyspreatius, insolidaris, creguts... Estem assistint a un compendi de les doctrines d'El Mundo, l'Abc, La Razón i la Cope. Aquesta gent viu sota aquelles influències mediàtiques, i per això repeteixen les mateixes bajanades».

No cal dir que aplaudeixo la reacció descrita per l'autor de l'article, ja ha quedat clar. És més, lamento que estiguem parlant d'una reacció anecdòtica, és a dir, excepcional, perquè un n'està tan fart, d'haver de suportar les flatulències mediàtiques d'aquell cor de granotes –totes de la corda del PP- esmentat per en Joan Ribas, que el que voldria és que aquesta fos una pràctica habitual, fins a fer-los tancar la boca per on les emeten ara i adés impunement. «L'única cosa que cal perquè el mal triomfi és que els homes bons no facin res», deia el filòsof anglès Edmon Steiner, a propòsit de l'agressió nazi, una reflexió tan dura com certa. Si les feministes reclamaven allò de «cap agressió sense resposta», també ho hauria de fer el nostre país –individualment i/o col·lectivament- amb els nombrosos agressors de l'agressiu país veí: crear una entitat, una Oficina de la Contraofensiva, o similar, que primer repliqués a nivell teòric, desmuntant sistemàticament les sistemàtiques mentides que escampen («una mentida repetida mil vegades es torna veritat», deia el contramestre de Hitler, recordem-ho), i després que portés als tribunals els que es passessin de la ratlla, simplement. ¿No tenien ells un fiscal tan amatent a les ofenses al seu drap bicolor i d'altres galindaines del mateix nivell? A la seva Espanya és delicte cremar la rojigualda, però no ho és difamar, insultar, calumniar, estripar, ofendre, insultar, mentir..., mentre sigui contra els rebels de l'extraradi peninsular, està claríssim...

Reprenem el fil de l'articulista, que s'ho val: «Encara estem emprenyats, i les seves raons no ens ajuden gens. Així que la nostra rèplica és contundent: 'Si tan difícil és tolerar-nos, la solució és força senzilla: ens n'anem'. Ara estan desconcertats i no entenen què hem volgut dir. 'Ens n'anem d'Espanya, i ja us ho fareu!'. No!, això tampoc no ho volen. És impossible. Les Corts espanyoles mai no ho consentirien...!». És clar que no: contra qui es divertirien?, sobre qui s'aixecarien?, quina llengua es menjarien?, i sobretot, de què viuria, Espanya?

Unes setmanes abans, el veterà polític Francesc Ferrer i Gironès (i valgui aquest petit record per sumar-nos des d'aquí a l'homenatge que li ha fet el país), convidat a un debat al Canal33 sobre les greus acusacions de catalanització de Catalunya fetes pels intel·lectuals taxidermistes, es va donar el gustàs –i ens el va donar als que l'escoltàvem amb les orelles- de fer el repicó als tres pics del simpàtic defensor de les essències pàtries en perill, l'Arcadi Espada, amb aquestes paraules: «No solament estic a favor que la gent sàpiga parlar dues llengües, i si pot ser tres, o quatre, sinó que estic cada vegada més convençut que els que només en parlen una són un perill públic».

Txascarrillo de Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar i col·laborador de la revista La Farga de Salt
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d'Herència Universal]