l Dr. No ha tornat de vacances, i el seu diagnòstic és clar: tot va malament. Diu que el director de l'escola no fa els deures, i que els pupils se li descontrolen. Els que més el preocupen, per no variar, són els catalans, que semblen bons nois però que en realitat són els més rebecs. Ara mateix, no solament fan el que els dóna la gana, es porten malament i es barallen entre ells contínuament, sinó que, en el seu excés de descaradura i atreviment, li dicten les normes al mateixíssim senyor Zapatero! Reclama, doncs, el doctor Mariano, que se’ls apliqui la vella recepta: xarop de garrot.

Doncs que vigili, el senyor Rajolic i tots els de la seva tropa de tremendistes i apocalíptics gossos guardians de la vella guàrdia –sense oblidar el sergent txusquero del bigotet que els passa les consignes des de l'ombra-, que no sigui que els surti el tret per la culata. Que volent frenar, amb el seu immobilisme reconsagrat, qualsevol pas endavant del país (per dir-ne alguna cosa) que han portat sempre amb mà de ferro, no passi que les nacions que l'integren (amb el perill permanent de quedar desintegrades elles) facin no pas un pas endavant cap al federalisme o la confederació, sinó que en facin dos cap a la independència (política). Els seus enfadosos no puede ser, y además es imposible, els seus constants recursos a la inconstitucionalitat, el seu tossut amagar l'ou –llegiu balances fiscals-, les seves mentides interessades, les seves maneres maleducades i insultants (insultants sobretot per a la intel·ligència), les seves recurrents amenaces, encobertes o grosseres, la seva ignorància exasperant, el seu paternalisme estúpid i sense fonament (¿per quins drets històrics s'han proclamat els nostres eterns tutors, quan tothom sap -menys ells- que els pobles que pretenen tutelar són més antics, més savis i més madurs que el que ells es van treure un mal dia de la màniga?), la seva contumaç negativa a cedir ni un pam de la seva paradeta, i la seva pertinaç sequera mental, tota aquesta cantarella que només busca fixar l'àncora sobre el fons fangós del vell feixisme espanyol i evitar que els corrents de la història moguin de lloc, del lloc que a ells els convé, aquesta baluerna plena de vies d'aigua que en diuen Espanya, tot aquest rotllo ja cansa. (Un signe ben visible, només un indici, per a qui el volgués veure: l'estelada rècord, segurament inconstitucional, que ocupava tot un pany de paret de la plaça de Vilafranca del Penedès, en la recent jornada castellera de rècords de sant Fèlix).

La saviesa popular (del poble, no la seva) diu que qui tot ho vol tot ho perd, i així és que es poden trobar que els hi creixin els nans, fins i tot malgrat la inestimable col·laboració dels intel·lectuals taxidermistes, i que es quedin sols i encastellats amb els seus quixotescos deliris imperials, i que el seu país sigui finalment tan petit, que el sol se'n vagi cada nit a dormir sense estar segur d'haver-lo vist.

Txascarrillo de Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar i col·laborador de la revista La Farga de Salt
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d'Herència Universal]