«Reloj de lluvia.
Una campana extrae
calor del frío.
El libro tiene manos
para cubrir la noche»
(Màrius Cabré, Para cubrir la noche)

Enguany s'acompleix el 55è aniversari de la pel·lícula rodada en terres gironines Pandora i l'holandès errant; enguany fa 100 anys que Ferran Agulló va posar nom a la Costa Brava i enguany s'ha decidit enderrocar la centenària Plaça de toros de Santa Eugènia de Ter. És per això que, avui, dia 1 de juliol de 2005, que fa 15 de la mort de Màrius Cabré, val la pena evocar -amb nostàlgia, amb pena- un món que s'acaba: la Plaça de toros on Cabré enamorà la divina Gardner, i la Costa Brava, on Cabré visqué el paradís dels millors anys.

Diu El Cossío, del torero Màrius Cabré: «Del seu pas pels rèdols en quedarà inamovible l'aroma del seu lentíssim toreig a la verònica, practicat amb les mans extraordinàriament baixes». Fou, en efecte, un torero, un bon torero; però sobretot fou actor de cinema i de teatre i encara poeta en llengua castellana, un bon poeta:

«Los peces de piedra
siguen respirando
que el agua del aire
los mantiene a salvo»
(El niño, dins el llibre Nanas)

Com a torero excel·lí amb la capa i la muleta. Prengué l'alternativa el 1943 i es retirà el 1960. Torejà poc i una mica a l'atzar de les altres activitats artístiques que realitzava. El dia de la Mercè de 1957 a Barcelona fou envestit greument a la cuixa. Aquesta vivència constant i real de la mort és present als seus versos: «Hi ha en els seus poemes una emoció profunda, la de qui tantes vegades va veure de prop la mort, la de qui tantes vegades va tornar de la mort; la de qui sap, com ell mateix va dir un dia, en una de les seves poesies, 'que la mort no s'improvisa'» (Maite Mainé).

En teatre representà sovint Don Juan Tenorio, i obres en català de Rusiñol i Guimerà. Encara es recorda a Figueres, amb emoció i entusiasme, la participació que Cabré tingué l'any 1963 en la representació de Terra Baixa que féu el grup de teatre L'Arlequín. La companyia figuerenca havia adoptat aquest nom en passar de la catequística al Casino. Representaven cada any grans obres del teatre universal i cada temporada convidaven algun actor de renom que acompanyés el repartiment habitual d'Eduard Bartolí, Núria Trías, Xavier Jiménez Xavi, Medard Bosch... sota la direcció de Toni Montal.

Des del 1946, Cabré intervingué en cinema: Pandora and the flying dutchman (1950). Posteriorment actuà en els films No compteu amb els dits (1967) i Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella. Màrius Cabré està indestriablement lligat a les comarques gironines a través de Pandora, la pel·lícula de Lewin. Però potser no tant pel rodatge en si d'escenes a la Costa Brava i a la Plaça de toros de Santa Eugènia, com pel tòrrid i espectacular idil·li que visqué amb Ava Gardner aquí i allà. Marcos Ordóñez al seu llibre Beberse la vida se submergeix en les promíscues relacions que Ava Gardner va mantenir al llarg dels anys amb Espanya i amb la seva gent: «Hi havia festes que duraven tres dies i tres nits, corrides de toros, amants i amics, borratxeres i crits, celebracions de la vida, alegria, desengany, fatalisme, optimisme... Gardner es va enamorar d'Espanya i de la manera d'entendre la vida dels espanyols en el rodatge de Pandora. Beure pot no ser un acte turmentat; pot ser una manera de celebrar la vida». És curiós que una dona americana experimentés el sentit de la llibertat a l'Espanya franquista i que ho fes, a més, amb coses tan absolutament vitals com la festa, la beguda, l'amistat, el dolce far niente, viure al màxim o anar descalça pels carrers de Tossa. Justament, dels toreros Dominguín i Cabré, se'n degué enamorar pel valor i pel menyspreu de la vida i de la mort de què feien gala corrida rera corrida. A Bailando bajo el signo de la muerte, un poema escrit poc després que Gardner tornés als EUA, Cabré evoca l'amor i la mort:

«Discípula del aire.
Maestra de las hojas, las aves y las aguas
en la academia -sin barra- de las estaciones.
Torrente de cumbres
en busca de llanos,
para ir y venir a su antojo
con la tímida ofrenda -variación en jazmín-
de aquellas concepciones que anidan en la ráfaga»

Ben aviat, tots aquests versos i tota aquesta èpica, l'amor i la mort, la bella història de Cabré i Gardner i tota la literatura escrita a l'entorn de les passions i els sentits es tornaran runes, material d'enderroc, no res de pols en la memòria. La Plaça de toros de Santa Eugènia de Ter serà derruïda i en el seu lloc s'alçarà un eficaç i molt útil edifici de jutges i funcionaris. La Costa Brava, que Ferran Agulló va batejar solemnement, segons que sembla en un sopar a la finca El Paradís de Begur l'any 1905, també s'acaba. On és avui «la costa brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d´onades com un alt relleu i bordada pels besos de la bonança (...)», que veié Agulló? En alguna postal antiga, tal vegada. On són les «fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrellades de boscúries» que meravellaren Ferran Agulló i que conegué l'actriu americana? Darrere d'algun edifici d'apartaments arran de mar, ben segur. Cent anys ha durat la Plaça de toros que bastí el rebesavi Alcalde, cent anys hem trigat a carregar-nos la Costa Brava que ens va llegar la natura. Si Màrius Cabré ho veiés avui, es vestiria de Manelic i sortiria a matar llops! [Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l'IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines