Més enllà del Cementiri de Santa Eugènia de Ter i de la piscina de Can Gibert del Pla, en els confins del terme municipal de Girona, a tocar Salt i Vilablareix, s’està enllestint la urbanització de Mas Masó que durà 1.300 habitatges nous a la zona: 600 a la banda de Girona i 700 a la de Salt.

Els carrers, les rotondes i les finques ja tenen forma. El miracle de «l’agermanament del totxo» entre Salt i Girona, que proclamava fa uns mesos Manel Mesquita, editor d’eldimoni.com, s’està acomplint amb eficàcia i puntualitat. Les dues ciutats, que estan a la grenya política per tot, comparteixen com a germanes els beneficis de la construcció. Amén, amén.

Tanmateix, l’aparença de paradís que podria tenir aquest indret de la ciutat és només això: aparença. Ningú no ha planejat els equipaments bàsics amb què s’han de dotar urbanitzacions d’aquest calibre: més escoles, més centres d’assistència primària, més zones esportives. Ningú no ha fet cap previsió de terrenys per poder edificar-hi uns serveis en condicions. Amb un mínim garantit de 1.300 habitants més i una previsió de creixement tan notable, a ningú no ha convingut fer reserva d’espais.

Una vegada més plourà sobre mullat. Les escoles públiques de la zona (Montfalgars, Dalmau Carles, Santa Eugènia i Mare de Déu del Mont) aguanten una pressió migratòria enorme i una degradació evident a causa de l’aïllament i de la impossibilitat d’integrar estrangers amb ràtios tan elevades de nouvinguts. S’han de fer noves escoles i replantejar el mapa escolar de la zona. S’han de construir zones esportives. S’ha de fer política immobiliària social i d’integració. La pressió demogràfica dels nouvinguts frisosos de reagrupar-se en una zona barata converteix blocs sencers en guetos. [El nas de la bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines