/Eugenials
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 21 novembre de 2017 | 3a Època | Pla de Ter (Gironès)
Print Friendly

Els mil i pico

: : Esports L'eugenienc del GEiEG Josué Canales fa un temps de 48,21 i es queda a tocar de la final L'atleta grupista Josué Canales -i alumne de l'Institut Santa Eugènia- ha pres part a la primera eliminatòria de les tres que formaven les semifinals de la prova dels 400m del Campionat del Món juvenil d'atletisme, a Kenya. Canales ha aturat el crono amb un temps de 48,21, creuant la línia de meta en quarta posició, cosa…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

: : Eugenials > Emília Xargay (1927-2002) > Xarxa Xargay | 29·05·2008

5è ANIVERSARI DE LA MORT D’EMÍLIA XARGAY > Dones sense història: L’activitat femenina a Girona entre 1919 i 1947

Xavier Carmaniu |

Quan el novembre de 1927 va néixer Emília Xargay, a Girona s’estava a punt d’estrenar una pel·lícula de Greta Garbo anomenada La tierra de todos. Es tractava de la versió cinematogràfica de la novel·la homònima del valencià Vicent Blasco Ibañez, aleshores l’autor espanyol de més projecció internacional.

Vista 360 exposició

> Nota d’eldimoni.com: Coincidint -29 de maig- amb el 5è aniversari de la trencadissa del trencadís amb el que Emília Xargay havia vestit/bastit la seva casa-estudi del veïnat de la, eldimoni.com publica el text de Xavier Carmaniu del catàleg de l’exposició Xargay. El vol d’una ratlla, que es suma a les altres aportacions recollides en El. I, d’altra banda, eldimoni.com ofereix als seus lectors la possibilitat de veure o recordar l’exposició l’exposició Xargay. El vol d’una ratlla com si estiguéssiu dins del Museu d’Història de la Ciutat de Girona [feu clic damunt aquestes fotos de les sales del MHC amb l’obra de l’eugenial Emília Xargay, per veure-ho bé necessiteu tenir el Quicktime instal·lat: si no el teniu, i el voleu instal·lar, us el podeu descarregar de franc fent clic des d’aquí]

Vista 360 exposició

L’actriu sueca encarnava la protagonista femenina de la història, una bellíssima marquesa capaç de seduir qualsevol home. Tant a l’anunci publicat al Diario de Gerona durant la primavera de 1928 com a les fotos promocionals del film, es presentava una Garbo elegant i sofisticada, lluint els típics luxosos vestits d’una època que ha passat a la història com els feliços anys vint.La Divina -tal i com era coneguda l’estrella escandinava- era una de les icones femenines del moment, però els seus papers incomodaven als sectors conservadors. Només cal llegir la primera pàgina del Diario de Gerona del 24 de juliol de 1928. Un redactor anònim afirmava que, a les pel·lícules, «la Greta Garbo (hi) fa de les seves (…) i amb un sentit quan menys amoral, descriu escenes de lascívia o adulteri repugnants». Per a ell, aquella mena de produccions, «en les que es multipliquen les escenes d’amor», eren «llefiscoses per temperamentals».

Els nous aires d’aquella esbojarrada dècada de 1920 bufaven a les grans ciutats escenari dels films de la Garbo; fins i tot arribaven a notar-se a Barcelona, però Girona continuava essent un clos emmurallat. Només una petita brisa s’escolava entre les escletxes de la petrificada i tradicional societat benpensant, segurament més acostumada a un altre tipus de dona, més tradicional, com la de la publicitat de l’abrillantador Kaol, apareguda aquells mateixos anys a la premsa local. Els protagonistes de l’anunci poc tenen a veure amb el luxe de cel·luloide. Són un home amb uniforme i una minyona que, mig ajupida, poleix la sivella del cinturó d’ell. Un brillo sin igual el que el Kaol da al metal, diu l’eslògan que emmarca l’escena. De ben segur moltes gironines somniaven en ser la Garbo, però la seva realitat s’acostava més a la de la dona amb davantal, coneixedora i usuària de les virtuts del Kaol.

Ara bé, no s’ha de caure en l’error d’imaginar unes dones arraconades i tancades a casa. Almenys no totes.

Quasi vuit anys abans del naixement d’Emília Xargay, concretament el 3 de juny de 1919, el Diario de Gerona informava de la constitució de la Biblioteca Popular de la Dona (BPD). El 1921, l’entitat s’acabaria fusionant amb l’Institut de la Dona que Treballa, vinculada a l’obra social de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis. A partir d’aquell moment, l’associació va tenir la seu a l’edifici cantoner situat entre el carrer Santa Clara i el carrer Nou, on encara ara hi ha una sucursal de “la Caixa”.

La BPD estava vinculada als sectors del catalanisme conservador de la ciutat. Cal tenir en compte que Santiago Masó era un dels homes forts de l’entitat d’estalvis a Girona i el seu germà, Rafael, va projectar la reforma del local de l’associació femenina. A més, l’esposa d’aquest arquitecte, Esperança Bru, va formar part de la junta directiva de la BPD des del primer dia i el 1925 ja presidia l’entitat. Afegit a això, només cal fer una ullada als cognoms de les impulsores del projecte per descobrir que procedien d’algunes de les famílies més representatives de la Girona benestant: Manuela Carreras, Carme Auguet, Dolors Pastors, Paula Masó, Dolors Ensesa…

El fet que la família Masó estigués estretament vinculada al Diario de Gerona, explica que aquest periòdic informés puntualment de les activitats organitzades per la BPD. El més habitual eren les conferències, sempre de temàtiques molt variades. Per exemple, l’escriptor Joan Llongueras va fer xerrades de poesia, Ivon l’Escop va parlar de la Lliga del Bon Mot en diverses ocasions i la sanitària Dolors Amell de Torrent es va encarregar d’explicar en què consistia la higiene femenina. Des de mitjans dels anys vint, l’entitat també feia cursos anuals de català, francès, anglès, art femení, religió i tall i confecció.

Ara bé, tal i com indica el nom de l’associació, la biblioteca era una de les seves pedres angulars. Si fem cas de les informacions publicades el gener de 1921 al Diario de Gerona, es fa palès un nombre francament elevat d’usuàries. Segons un extracte de la memòria anual de la BPD -recollit al periòdic de la família Masó- entre el juny i el desembre de 1920 havien passat per l’entitat 633 lectores. A través de diversa documentació també s’ha pogut saber que la junta comprava llibres amb assiduïtat. El 1925 en va adquirir 157, l’any següent 146 i el 1927 va incorporar 171 títols nous al seu fons. La majoria eren novel·les -tant en català com en castellà- però també hi havia llibres religiosos i científics.

En definitiva, la BPD va mantenir una intensa activitat al llarg de tota la seva existència, sobretot durant la II República, quan les dones van aconseguir veure reconeguts alguns dels seus drets fonamentals, com ara el de poder votar.

Amb la seva entrada al joc electoral, els partits es van veure obligats a traçar estratègies per captar les noves votants. A la ciutat, un dels exemples més evidents és el de la formació catalanista conservadora Lliga Catalana. El gener de 1932 el periòdic barceloní La Veu de Catalunya ja ha havia publicat el Manifest de la Secció Femenina de la Lliga, demanant que les dones s’impliquessin amb el partit. Dos mesos més tard, a Girona es va constituir una agrupació, però sembla que no va ser fins el 1934 quan va començar a tenir repercussió pública. A partir d’aquell moment les dones de la Lliga van adquirir un paper rellevant en jornades concretes, com ara la celebració de la Diada de Sant Jordi. Paral·lelament, a part de fer proselitisme entre les seves conciutadanes, convidaven militants destacades d’altres punts de Catalunya perquè fessin conferències.

Les líders de la secció femenina gironina eren Joaquima Heras de Xifra i Carme Viñals de Masó. Totes dues van participar a les assemblees nacionals organitzades per la Lliga bianualment. Elles mateixes van publicar extenses cròniques tant d’aquestes trobades com de la seva activitat local al Diario de Gerona. Gràcies a això sabem -per exemple- que van tenir un paper destacat en tasques de propaganda al llarg de les campanyes electorals o que van exercir d’interventores durant els dies dels comicis.

Evidentment, les altres formacions polítiques també van articular projectes per captar el vot femení. A més, cal tenir en compte que les dones, en aquest camp, no eren subjectes passius. Moltes van reclamar poder gaudir del dret que els atorgava el nou marc jurídic de la II República, implicant-se obertament. Un dels casos més emblemàtics va ser el d’Aurora Bertrana, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Malauradament, però, deixant de banda personalitats rellevants de l’època, la inexistència de recerques de gènere centrades en Girona fa impossible saber amb certesa quins partits i quines dones es van involucrar en política.

Certament, però, per poc que s’investigui, s’evidencia que l’església catòlica també va tenir un paper destacat en l’estructuració de l’associacionisme femení local. La pròpia BPD, per exemple, tenia un sacerdot conciliar propi. A més, una de les entitats més destacades va ser Acció Catòlica de la Dona (ACD), segons sembla fundada a principis de 1928. Com no podia ser d’altra manera, el seu objectiu principal era defensar la moral cristiana. El naixement d’ACD es va promoure des de la jerarquia eclesiàstica espanyola. Això explica que aquesta mena d’associacions proliferés a moltes diòcesis i, generalment, per iniciativa dels propis bisbes. Tot apunta que aquest va ser el cas de Girona però, malgrat això, convé deixar clar que l’ACD era una entitat comandada per dones. S’estructurava en cinc seccions -pietat, educació cívica, beneficència, ensenyament i economia- i a més, comptava amb una branca per a les sòcies de menys edat coneguda com la Joventut Catòlica Femenina.

Una de les activitats principals de l’ACD era organitzar cursets per -literalment- obreras. Els feien classes de religió, escriptura, aritmètica, lectura, urbanitat, economia domèstica i confecció. L’ACD també tenia la seva pròpia borsa de treball. La formaven ofertes de noies dedicades, sobretot, a planxar, netejar o servir. De la mateixa manera, hi havia demandes de senyores que buscaven criades o cuineres, per exemple. El Diario de Gerona, una vegada més, era el periòdic utilitzat per inserir aquests anuncis així com per publicar tota mena de notícies relacionades amb l’entitat.

I és que, simptomàticament, entre les integrants de la junta directiva de l’ACD hi havia algunes dones que també formaven part de la BPD o de la Secció Femenina de la Lliga. Aquest és el cas, per citar-ne dues de les més representatives, de Dolors Pastors i Carme Auguet. Els historiadors hauran d’explicar fins a quin punt eren estrets els lligams entre totes aquests associacions.

Si sorprèn la presència femenina en el camp de la política o l’església, també ho fa en l’esport. Ja el 1917, algunes cròniques ens parlen de noies que jugaven a tennis a la Devesa. Aleshores era una novedosa i elitista disciplina, només a l’abast de les classes més adinerades, per tant és fàcil deduir quin tipus de dones es podien permetre el luxe de practicar-lo.

Certament, però, va ser a partir de 1930 quan les gironines van incorporar-se a la vida esportiva. Durant les Fires de Sant Narcís d’aquell any, dos equips vinguts de Barcelona van fer un partit de bàsquet femení d’exhibició, organitzat pel GEiEG. La iniciativa va arrelar i tres anys més tard ja es van celebrar diversos encontres entre jugadores locals. Mentrestant, el febrer de 1932, el Grup havia convidat al Club Femení d’Esports de la capital catalana perquè realitzés una demostració d’atletisme a l’Estadi de Vista Alegre.

El 1935, quan la ciutat acabava d’estrenar la piscina municipal de la Devesa, es va fundar el Club Natació Girona. Una de les notícies de les darreries de l’agost d’aquell any va ser la celebració d’un Festival de Natació, que va servir per presentar la secció femenina del Club. Les noies van competir contra el CN Atlètic de Barcelona i el CN Catalunya. En total hi van participar divuit nedadores.

Gràcies a l’esport, la política o la cultura, algunes dones aconseguien superar la invisibilitat obligatòria a la que semblava voler-les condemnar la societat. Aquestes privilegiades eren les que veien publicats els seus noms en lletres de motlle als diaris de la ciutat, per alguna cosa més que les habituals notes de societat. El més freqüent era llegir notícies amb frases com ara una dameta s’ha convertit en mare o una altra bella dameta, princeseta encisadora de cabells rossos, s’ha vestit de llarg.

Aquell paisatge de la Girona dels anys vint i trenta -molt més frondós i viu del que expliquen, encara ara, els llibres d’història- es va començar a extingir amb la guerra civil. És significatiu i colpidor que la darrera assemblea de sòcies de la BPD se celebrés el 27 de juny de 1936, només tres setmanes abans del fatídic 18 de juliol.

La victòria de les tropes sublevades comandades pel general Franco, i la instauració de la dictadura, van convertir el futur de moltes dones en un desert erm. El paper que els atorgava el Movimiento era merament assistencial i reproductor: havien de ser filles, esposes i mares. Res més.

Emília Xargay comença a rebre lliçons de dibuix de Joan Orihuel

El 1939, el franquisme va començar a imposar la seva llei asfixiant en un país devastat just quan Greta Garbo estrenava Ninotchka, la famosa comèdia dirigida per Ernst Lubitsch, on l’actriu encarna a una espia soviètica en missió a París. La dictadura, obsessionada en preservar la moral, aplicava la censura en tots els camps artístics, però va permetre la projecció de Ninotchka, segurament perquè el règim comunista de la URSS no hi queda gaire ben parat. La cinta va arribar als cinemes espanyols a les darreries de 1941. Pocs mesos després, ja el 1942, Emília Xargay començava a rebre lliçons de dibuix de Joan Orihuel, un artista barceloní instal·lat a la ciutat des de 1938.

Ell, que es va saber adaptar a les servituds del nou règim, va ser el primer a realitzar una exposició pictòrica a la Girona franquista. La mostra es va poder veure el maig de 1939 a la Galería de Bellos Oficios, situada al número 16 de la Rambla. Aprofitant que la premsa en va escriure elogioses cròniques, l’artista va publicar un anunci a El Pirineo -l’únic diari de la ciutat en aquells moments- oferint-se per donar classes de dibuix artístic i pintura. Fruit del seu mestratge sorgirien alguns dels creadors plàstics més destacats de la Girona de la segona meitat del segle XX.

En aquest sentit -el 26 d’abril de 1944- en una entrevista concedida per Orihuel a Los Sitios, el periodista destacava que «sin reparar en sacrificios, el maestro ha conseguido ya lanzar dos figuras de indudable mérito y relieve: el escultor Torres i la pintora Emília Xargay». Aleshores, l’artista de Sarrià de Ter encara no havia fet els disset anys. Segurament per això Orihuel deia que «(es) un valor todavía en ciernes, domina con gran soltura las artes pictóricas. (…) Ha pintado de doce a quince óleos y diferentes dibujos. Muestra predilección por las tonalidades oscuras. En este aspecto se revela como una futura valorización de nuestro arte».

La conversa entre el pintor i el periodista s’acabava amb la promesa que ben aviat s’organitzaria una mostra del treball d’aquells joves talents. L’exposició es va fer aquell mateix 1944 a la Biblioteca Municipal. Entre els debutants hi havia Emília Xargay, que hi va vendre la seva primera obra. El 1945 els alumnes d’Orihuel van tornar a repetir l’experiència.

Quan Xargay ratllava els vint anys -el juliol de 1947- va rebre el seu primer reconeixement. Una tela titulada Cochero va aconseguir el guardó principal d’una exposició provincial d’art organitzada per l’Obra Sindical Educación y Descanso. Li van lliurar una medalla de plata; 300 pessetes per fer un viatge d’estudis; i, a més, va poder participar, la tardor següent, en una mostra estatal a Madrid. El 27 de novembre de 1947, cinc dies després del seu aniversari, Los Sitios informava que la joven y aplicada artista gerundense señorita doña Emília Xargay havia rebut el segon premi.

«Xargay, 50 anys d’art» (1989)

Passades més de quatre dècades, el 1989, l’Ajuntament de Girona va organitzar l’exposició antològica Xargay, 50 anys d’art. En motiu d’aquest esdeveniment, el 17 de desembre d’aquell any, Miquel Gil Bonancia va entrevistar a l’artista pel Diari de Girona. Malgrat el pas del temps, encara recordava la importància que havia tingut, pel seu creixement com a creadora, l’haver aconseguit aquell premi: «Quan el 1947 em donaren la segona medalla a la Nacional que es féu a Madrid, l’Orihuel em va dir: “Ara ja no ets alumna meva, ara ets un company, al qual, això sí, podràs exposar els teus problemes que discutirem a tall de col·legues de la feina”».

Però, a més, el guardó madrileny va servir perquè Emília Xargay aconseguís un reconeixement públic inabastable per a les gironines dels anys quaranta, que només sortien a la premsa en cas de casar-se o de ser multades per comerciar al mercat negre amb aliments racionats. En qualsevol cas, una minoria de la gran massa femenina silenciada. La majoria van haver d’esperar molts anys a gaudir d’unes llibertats insinuades tímidament durant la II República, però que no retrobarien fins el moment de recuperar la democràcia. [Text publicat en el catàleg de l’exposició Xargay. El vol d’una ratlla]

Xavier Carmaniu Mainadé és historiador i periodista

> Nota d’eldimoni.com: Passeu el ratolí per sobre la taca negra (flash)

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

13 + 17 =

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)