/L'Hereu
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 15 octubre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.135 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

L'estiu es va acabar així, de sobte, amb aquella pluja d'un dia, que no va arribar ni a mullar la terra sota els xiprers del patí de casa... IL·LUSTRACIÓ: QUIM CURBETL'estiu es va acabar així, de sobte, amb aquella pluja d'un dia, que no va arribar ni a mullar la terra sota els xiprers del patí de casa... IL·LUSTRACIÓ: QUIM CURBET
: : L'Hereu > Vaig ser jo! (2003-2004) | 17·05·2004

47 :: Recances

Quim Curbet |

El mes d’agost s’havia acabat inesperadament aquell diumenge a les cinc de la tarda, amb un xàfec que va fer córrer a tothom precipitadament. Els camps i les cases, sota la pluja, desfilaven sense esma darrere dels vidres del cotxe, desdibuixats per les gotes d’aigua que, seguint camins completament erràtics, semblaven voler desafiar totes les lleis de la gravetat.

Intentava recordar el que m’havia passat durant les vacances, a mesura que anàvem passant pels pobles, enfilats com perles negres en l’agulla brillant de la carretera. Girona, el barri, la plaça, s’anaven fent aclaparadorament presents. Tot continuava en el seu lloc, només unes lleus pinzellades de vernís d’aigua, que la pluja havia deixat en les darreres hores. Fins i tot la senyora Concepció, amb el seu lloro, continuava vigilant exactament igual que la vaig veure el dia que me’n vaig anar.

«–Oh!, que gran que t’has fet i quina morenor. Com es nota que et proven les vacances…».

Rebia sempre amb una certa fredor els afalacs de la senyora Concepció, però en el fons sempre m’agradava constatar que anava creixent i que aquell to maternal dels seus comentaris minvava amb el temps. De fet, tot em semblava una mica més petit, les coses de casa estaven de cop i volta més a l’abast i la mare treballava sense parar descosint les vores dels pantalons i arreglant-me la roba del germà gran.

La primera visita que vaig fer va ser a casa de la Bel. En Pitu estava en el pati, dissenyant, amb la punta d’un bastó, complicadíssimes obres hidràuliques entre les basses. Vaig començar a explicar-li tot el reguitzell de mentides que havia preparat, per salpebrar una miqueta la meva rutinària estada en el càmping, però en Pitu em va tallar amb aquell to neutre que el caracteritzava i que em recordava al d’aquells narradors amagats de les pel·lícules, que explicaven tot allò que els guionistes volien que els espectadors sabéssim, però que no gosaven posar-ho en boca dels protagonistes.

«–Saps? la Bel s’escriu amb un tio que fa la mili».

Aquella frase em va deixar amb un somriure d’imbècil congelat a la cara, que encara puc contemplar a vegades quan als matins intento pentinar-me davant del mirall.

En aquell moment la Bel, que havia crescut tres dits més que jo i que em mirava com qui guaita una formiga, va passar amb una carta als dits, entre les obres hidràuliques d’en Pitu i el meu somriure d’imbècil, dient amb una fredor evident «–hola i adéu!», per després desaparèixer darrere dels xiprers de la tanca del pati.

«–Amb un tio que fa la mili?».

Recordo vagament les explicacions d’en Pitu, però el seu fort no era evidentment el guionatge d’històries melodramàtiques. Vaig tornar cap a casa, maleint la meva sort, mentre encara podia sentir la veu en off d’en Pitu i un estrany acompanyament musical de fons, procedent probablement de la finestra on solia assajar el senyor Alfons, el marit de la senyora Conxa, que tocava la tenora en una cobla de molta anomenada.

L’estiu es va acabar així, de sobte, amb aquella pluja d’un dia, que no va arribar ni a mullar la terra sota els xiprers del patí de casa, tornava a brillar el sol, però ja no era aquell sol de les vacacions, era un astre eixut i fosc, disposat a regnar durant molt de temps sense disputa, sobre una terra erma, esquerdada com el so d’una tenora i oprimida per anys de sequera.

Quim Curbet és fill del
CCG Edicions

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada