/L'Hereu
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 19 setembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.109 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

El càmping era com una petita ciutat, poblada per gent descalça i amb la pell escrostonada pel sol. Feia olor de Nivea... IL·LUSTRACIÓ: QUIM CUBERTEl càmping era com una petita ciutat, poblada per gent descalça i amb la pell escrostonada pel sol. Feia olor de Nivea... IL·LUSTRACIÓ: QUIM CUBERT
: : L'Hereu > Vaig ser jo! (2003-2004) | 10·05·2004

46 :: Vacacions

Quim Curbet |

Allà on entraven en col·lisió la terra i el cel, les paraules i els silencis, hi apareixia de sobte el mar dels meus estius, la planura humida i tèbia de les vacacions. El mar era una taca blava que omplia de sobte el parabrisa del cotxe del pare, era com una postal lleugerament esvaïda, una imatge llunyana però definitiva. El mar era una presència que no havia d’abandonar-me en les quatre setmanes d’agost. Els avis s’instal·laven, durant dos mesos, en un càmping entre Sant Feliu de Guíxols i s’Agaró, a sobre d’un monticle que separa la badia blava dels ganxons i la mitja platja de Sant Pol, o sigui allà on descansen els darrers ossos de la carcanada arrugada i polsosa de les Gavarres.

El càmping era com una petita ciutat, poblada per gent descalça i amb la pell escrostonada pel sol. Feia olor de Nivea, de carn empanada i de meló podrit a les escombraries. Aquella torre de Babel era un món fascinant, de gent que anava i venia mig nua, carregada amb tota mena d’estris estranys, amb automòbils de somni i amb ganes de toros, flamenco, sangria i olé! Era un món fàcilment abastable, que jo, any rere any, havia apamat en tota la seva extensió.

Cada dia abans de sopar pujava a les roques que coronaven la part més alta del càmping, eren aquelles hores rares en què el sol dibuixava les ombres allargades, però més precises, eren aquelles hores en què els volums dels arbres i de les cases prenien consciència i consistència, just abans de desaparèixer en la foscor. Eren hores rares perquè duraven poc, l’espectre fosc dels pins es fonia ràpidament entre la terra sorrenca i la pinassa.

Sopava amb els avis, patates i mongetes, un bistec rus i un préssec, mentre a la ràdio sonaven les cançons carrinclones d’España para los españoles i els estels brillaven somnolents i borrosos, darrere d’una lluna penjada sobre els arbres com una gran pilota inflable. Més enllà no res, només la remor constant dels grills, el somiqueig suau de les canyes i les riallades dels belgues entre cervesa i cervesa.

Cada dia baixàvem a la platja, o millor a les roques, a pescar gambes i gòmbits, eriçons i musclos, tornàvem carregats de trofeus i amb molta gana. Dinàvem patates i mongetes, un bistec rus i un préssec, mentre escoltàvem a la ràdio el parte informativo de Radio Nacional de España. Les canyes immòbils apuntaven directament cap al cel, presidit per un sol brillant, com una bombeta immensa, mentre els grills, que no deixaven de xerrotejar, amb prou feines et deixaven sentir els crits lleugerament etílics dels alemanys que brindaven amb vi de Calonge. La tarda es fonia ràpidament, diluïda en la suor de les migdiades, incessantment commogudes pel so del meu casset que repetia sense pietat The sound of silence.

Després venia l’hora de les corredisses i de les passejades. Llargues passejades fins al turó de les Bateries, pel camí de ronda, per la volta de l’Ametller o fins al poble dels ganxons, on contemplàvem encuriosits aquella mena de gent, que vivia de fer taps i de mirar com passaven els vaixells entre l’escullera i l’horitzó. Però sempre arribàvem a punt per fer el sopar, just a l’hora de pujar fins al capdamunt del càmping, per contemplar com s’escolaven per la carretera de Girona, els automòbils menuts que tornaven cap a la ciutat trista.

Quim Curbet és fill del
CCG Edicions

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada